Males mares

La independentista Maryse Condé (Pointe-à-Pitre (Guadalupe), 1937) és una de les més eminents escriptores que es va incorporar a la cultura francòfona per via colonial durant el segle XX. A «Desirada» de 1997 («La Deseada», Impedimenta 2021, traducció de Martha Asunción Alonso) s’explica la història iterativa d’unes mares que ho són a contracor, embarassades a la força, incapaces de desenvolupar cap instint maternal. Primer la feréstega Nina, després la seva filla, l’ambiciosa Reynalda, i finalment la neta Marie-Noëlle qui, potser decidida a trencar la maledicció, renuncia a la maternitat. El títol, que és el nom d’una de les illes menors de l’arxipèlag de Guadalupe, té un indubtable ressò irònic en tractar-se aquesta novel·la de filles no desitjades.

Para todos ellos, Guadalupe era algo así como una California multiplicada por mil. Un lugar paradisíaco donde el mal tiempo no existe más allá de los libros, donde las flores no se marchitan como las flores de celuloide o de papel; donde los árboles dan sombra y frutos durante todo el año; y donde las playas son todas de arena dorada y de aguas cristalinas, dignas de una postal. Cómo revelarles que Guadalupe, en realidad, es una espina volcánica atravesada en el gaznate del océano. Un erial al que se aferraba, como a un clavo ardiendo, un puñado de hombres y de mujeres tozudos, duros, acostumbrados a la pena, obcecados en resistir contra viento y marea. Un grupo de infelices.

En efecte, quan llegeixes de vegetació tropical, d’animades tavernes del port, de «zombies» i conjurs, no pots evitar pensar que l’àmbit de la novel·la és el del realisme màgic intemporal i caribeny, no pas el del nostre present, i tanmateix l’acció s’inicia durant els anys seixanta del segle passat i es prolonga gairebé fins el nostre segle. Quan la trama salta a França i ens movem en el món de la immigració, «La Deseada» perd part del seu exotisme i comença a tocar assumptes molt més contemporanis. Encara queda un tercer escenari quan Marie-Noëlle viatja als Estats Units per acompanyar la carrera musical de l’Stanley, el seu home.

La vida de les tres dones protagonistes ens ve explicada amb un cert desordre i la narració torna sovint enrere per completar algunes el·lipsis del relat. Enganyosament, el fil de la novel·la sembla ser la recerca del desconegut pare de Marie-Noëlle i ja us avanço —«spoiler» de baixa graduació— que es tracta d’una estratagema narrativa sense resposta final. Mentrestant el text ha anat bastint el retrat d’unes dones independents i incòmodes, de difícil encaix, dones que han de superar el triple handicap de la seva condició femenina, racial i colonial dins de societats on són considerades com un element estrany.

Al principi «La Deseada» em va desconcertar una mica, potser perquè el seu punt de vista és tan original com allunyat de la meva experiència, però m’ha acabat convencent per la intel·ligència de la seva construcció i la perspicàcia amb la que disposa els seus materials. Una lectura que curiosament defuig les complicitats però que és totalment recomanable.