Diré que pràcticament no en sabia res de Trevor Noah —un còmic sud-africà conegut especialment en el món anglosaxó per haver substituït el nord-americà Jon Stewart en el satíric «The Daily Show»— fins que em van regalar les seves memòries «Prohibido nacer. Memorias de racismo, rabia y risa» (Blackie Books, octubre del 2017, traducció de Javier Calvo). El llibre abasta des del seu naixement fins a la primera joventut i, si té un interès especial, és per la descripció que fa de la vida al seu país natal. Tot i que Noah va néixer l’any 1984 i, per tant, va conèixer l’apartheid només de biaix, la història del seu naixement va quedar indeleblement marcada per aquest sistema inhumà, que va prolongar la seva influència en els anys d’instauració de la democràcia. Com a fill d’un pare suís i una mare de l’ètnia xhosa, l’existència de Noah entrava de ple en la il·legalitat —de fet, el títol original del llibre és «Born a Crime»— i durant els seus primers anys va haver de mantenir la relació amb el seu pare en la clandestinitat.
L’apartheid fou un sistema de segregació racial institucionalitzada, instaurat l’any 1948 amb el propòsit de permetre el control de Sud Àfrica per part de la minoria blanca. Les seves complicades lleis intentaven regular quelcom tan fluid i poc científic com és el concepte de raça de manera que de la seva aplicació sovint se’n derivaven situacions veritablement surrealistes. Trevor Noah, per les particularitats del seu origen sempre va tenir problemes per encaixar en una raça determinada. La descripció dels seus esforços per integrar-se en tota mena de comunitats, apart de demostrar la flexibilitat del seu enginy, palesen l’absurditat de les doctrines racistes que no és que sigui cap novetat, però que l’humorista ho denuncia de la forma més divertida i convincent.
...el meollo del asunto debería ser fácil de entender para cualquier americano: en América se produjo el traslado forzoso de los nativos a las reservas, a lo que hay que sumar la esclavitud y, después, la segregación. Pues imagínense esas tres cosas aplicadas a un mismo grupo de gente y las tres al mismo tiempo. Eso fue el apartheid.
Apart de tota la sàtira que la situació sud-africana permet, el llibre és un clar homenatge a la mare de l’autor, una dona religiosa, però d’esperit independent, que malgrat haver nascut en la pobresa va esforçar-se a estudiar per poder guanyar-se la vida i no haver de dependre de cap home. La tossuderia indòmita d’aquesta dona així com les peculiars maneres d’educar el seu fill constitueixen alguns dels fragments més còmics i emotius. Per contra, les aventures picaresques d’un Noah adolescent dedicat a la pirateria musical i al bescanvi d’objectes robats m’ha semblat que entrava molt més en el terreny del previsible.
En tot cas «Prohibido nacer» és un d’aquells llibres amens i informatius que es llegeixen de pressa, sempre amb un somriure als llavis. Una molt bona estona en la seva companyia.
El hombre blanco era bastante duro con los nativos. «Necesitáis rezar a Jesús», les decía. «Jesús os salvará.» A lo cual el nativo replicaba: «Claro que necesitamos que alguien nos salve, però que nos salve de vosotros, aunque esa es otra cuestión. Así que, en fin, a ver qué tal el Jesús este».
El racismo carece de lógica. Por ejemplo, en Sudáfrica a los chinos se los clasificaba como negros. No quiero decir que fueran por ahí actuando como negros. Seguían siendo chinos. Pero, a diferencia de los indios, no había los suficientes chinos como para crear una categoría aparte. A pesar de todas sus complejidades y de su minuciosidad, el apartheid no sabía qué hacer con ellos, de forma que el gobierno dijo: "Hum, bueno, los llamaremos negros. Así es más fácil".
Y lo interesante del caso es que a los japoneses se los etiquetaba como blancos. La razón era que el gobierno sudafricano quería establecer buenas relaciones con los japoneses a fin de importar sus sofisticados coches y sus sistemas electrónicos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada