Països estranys, estranya forma de vida (i 2)

Si busquem països on es donen estranyes formes de vida, Israel podria ser un bon candidat: amb les arrels plantades en un holocaust, l’expansionisme territorial descontrolat, el permanent estat d’alerta bèl·lica o el paper fonamental que hi té la religió. Entre els seus autors contemporanis Etgar Keret (Tel-Aviv, 1967) és un dels seus millors cronistes, conegut especialment pels seus contes. En català només disposàvem del recull de relats «De sobte truquen a la porta» (Proa, 2013), fins que la nova editorial La Segona Perifèria ha publicat «Set anys de plenitud» (tant aquell com aquest traduïts per Albert Torrescasana).

Aquest nou llibre aplega una col·lecció de textos autobiogràfics articulats a partir del naixement del fill primogènit de l’autor; així, aquests anys de plenitud que configuren les set parts de l’obra corresponen als primers set anys de paternitat del mateix Keret. Tanmateix, enlloc de seguir l’estructura estrictament cronològica d’unes memòries tradicionals, cadascun dels fragments pren la forma tancada d’un conte i fa servir les experiències viscudes per suscitar petites reflexions que van més enllà de l’àmbit personal.

Sempre amb humor, potser generat per l’estoïcisme al qual obliga viure sota contínues amenaces —de fet, el naixement del fill ja coincideix amb un atemptat—, Keret ens passeja per tots els departaments que conformen la seva vida. De vegades són les experiències banals i quotidianes que freqüenten tants monologuistes: les trucades de tele-màrqueting, els taxistes, els viatges en avió…

El jo que existeix entre l’enlairament i l’aterratge és una persona completament diferent: el jo del vol és addicte al suc de tomàquet, una beguda que ni tan sols se m’acudiria tocar quan poso els peus a terra. A l’aire, el jo mira amb delit comèdies de Hollywood idiotitzants en una pantalla de les dimensions d’una hemorroide, i s’endinsa en les pàgines del catàleg de productes ficat a la butxaqueta del seient del davant com si fos una versió actualitzada i millorada de l’Antic Testament.

La vida familiar, especialment el nou fill que ràpidament va cremant etapes, però també els pares malalts o l’esposa impacient, també ocupen el seu espai en aquest recull.

…em miro el meu fill de dues setmanes (…): davant meu hi ha un home que no pesa més de quatre quilos i mig, però que en el fons s’enfada, s’avorreix, s’espanta i es tranquil·litza com qualsevol altre home del planeta. Posa-li un tern i n Rolex, encasta-li n maletí diminut a la mà i llança’l al món, i negociarà, es barallarà i arribarà a acords sense ni tan sols parpellejar. No parla, això és veritat. També caga com si s’hagués d’acabar el món. Soc el primer d’admetre que ell encara ha d’aprendre un parell de coses abans no el puguin enviar a l’espai o li deixin pilotar un F-16.

De vegades són intimitats sobre l’experiència pública com a escriptor reconegut, reflexions sobre el que significa ser jueu en diferents llocs del planeta o revelació dels mecanismes que es desenvolupen quan la mort violenta és una possibilitat diària. Fresc i lleuger, de lectura agradabilíssima, Keret no busca mai el camí més fàcil i deixa sempre un pòsit d’emoció i d'intel·ligència.

Quan intento reconstruir els contes que el pare m’explicava fa anys per adormir-me, m’adono que, més enllà de les trames fascinants, tenien l’objectiu d’ensenyar-me alguna cosa. Alguna cosa sobre la gairebé desesperada necessitat humana de trobar el que és bo en els llocs més imprevisibles. Alguna cosa sobre el desig no pas d’embellir la realitat, sinó d’insistir en la cerca d’una angle on col·locar la lletjor sota una llum més favorable, i crear un afecte i empatia per cada berruga i cada solc del seu rostre sembrat de cicatrius.