Tot és Wagner

A la història de la música hi ha hagut altres compositors —Monteverdi, Beethoven, Schönberg…— que van revolucionar el marc estètic vigent per obrir nous camins cap a les sonoritats del futur, però cap d’ells es pot comparar a Richard Wagner qui, des de la seva irrupció pública a mitjans del segle XIX no ha deixat d’influir no només la música, sinó totes les arts, la política, la filosofia i fins i tot els costums. De l’enorme repercussió de la seva figura s’ocupa l’assaig «Wagnerismo» d’Alex Ross (Seix Barral, octubre de 2021, traducció de Luis Gago). Aquest crític musical de «The New Yorker», que ja coneixíem pel llibre de divulgació sobre la música del segle XX «El ruido eterno», ha dedicat deu anys a investigar totes les possibles ramificacions que va plantar el geni de Wagner en els dos darrers segles i li ha quedat un volum ben llustrós de prop de mil pàgines que fa una mica de feredat.

La biografia del compositor —que va passar bona part de la seva vida en l’exili polític, que protagonitzà una turbulenta vida amorosa, que va ser un intens polemista i un ardent defensor del seu art, tant des de la teoria com des de la pràctica— ja ens ofereix pistes sobre una celebritat que pogué gaudir en vida. Com correspon a figures d’una complexitat com la seva, les seves idees foren interpretades de forma diversa i contradictòria, considerat de vegades com a revolucionari i d’altres com a representant de les forces reaccionàries. El llibre rastreja així un Wagner anarquista, però també el seu paper com a ideòleg de la nació alemanya; però també de manera més sorprenent un Wagner feminista, un Wagner «negre» o un Wagner gai.

Sobre el seu antisemitisme, per molt que s’al·legui que tingué alguns amics jueus, no es poc ocultar que va ser l’autor del deplorable assaig «Das Judenthum in der Musik» (El judaisme en la música), considerat com una de les fites en l’expansió de l’antisemitisme alemany. Encara així, «Wagnerismo» és capaç de trobar jueus i fins i tot sionistes de la primera volada capaços de mostrar-li una admiració absoluta. Una admiració que, per a desgràcia del compositor, també sentia Adolf Hitler, i que ha deixat un llegat funest en la seva reputació. De totes maneres Ross destria que hi ha de cert en l’associació de Wagner amb el nazisme (sembla que la majoria de l’aparat del partit s’estimava més les operetes i el fox-trot) i que és un clixé sancionat per les relectures més kitsch. Sembla que la imatge tan repetida dels presoners dels camps de concentració aclaparats per una banda sonora cent per cent wagneriana té molt escassa base històrica.

Ross busca també els autors literaris més influïts pel wagnerisme i, com que el compositor bastia els seus llibrets a partir d’arquetipus llegendaris, és fàcil trobar-hi ressons pertot arreu. En casos com els de George Bernard Shaw, Willa Cather o T. S. Eliot els elements wagnerians hi apareixen clarament, mentre que, quan parla de James Joyce o Virginia Woolf, la interpretació és molt més discutible.

Amb aquestes notes només he apuntat algunes de les qüestions que es desenvolupen en aquest assaig de contingut generós, on per descomptat no hi falten les valquíries del Palau de la Música Catalana (i la de la Vache qui rit), el cinema de Fritz Lang, la banda sonora de Bernard Herman per a «Vertigo», la trilogia dels anells de Tolkien o la saga també wagneriana de «Star Wars». En definitiva, cent cinquanta anys de cultura mundial explicada a través del filtre d’un sol artista. Vitamina per la ment.