dimarts, 27 d’octubre de 2009

Un segle de sons, de sorolls i també de música


El segle comença amb Richard Strauss
Malgrat el conegut aforisme que diu que escriure sobre música és com ballar arquitectura, continuem insistint en vestir amb paraules la més abstracta de les arts. No és un subjecte fàcil que es deixi descriure sense resistència i requereix una escriptura tan potent com subtil per coronar amb èxit l’empresa. El crític nord-americà Alex Ross, firma estelar de “The Newyorker”, indubtablement ho ha aconseguit amb “El ruido eterno (escuchar al siglo XX a través de su música)” que acaba d’arribar a les llibreries de la mà de Seix Barral.

Com explicita el seu subtítol, la intenció de Ross és la de narrar de forma paral·lela la història del segle XX i la de la seva música, molt especialment com la primera ha influït i donat forma a la segona. I quan es parla de música, no es refereix únicament a la música dita seriosa que al llarg del segle passat va foragitar gradualment el públic de les sales de concerts, sinó a tota mena de música, perquè, com li va dir Alban Berg a un reticent i admiratiu George Gershwin, “la música, és la música”. Així, amb esperit ecumènic, ens trobarem com Charlie Parker li dedica un solo a Igor Stravinsky, mentre que aquest (mentre deixa caure el whisky per l’emoció) dóna idees al rocker Bo Diddley, per exemple.

Ross inicia cada capítol amb una escena gairebé cinematogràfica que pretén representar un moment significatiu de la música de la centúria passada. Així identifica el principi del segle XX amb l’estrena de la Salomé de Richard Strauss, on s’hi aplegaren Puccini, el matrimoni Mahler, Arnold Schoenberg i potser un jove Adolf Hitler, presència no del tot documentada, però que hi afegeix el picant irresistible. A partir d’aquesta fantàstica improbabilitat basteix una fascinant estructura on el missatge principal, tal com diu al seu bloc, és que “composers matter”. O sigui que els compositors importen més del que sembla, que són persones immerses de ple al seu temps, víctimes, protagonistes, manipuladors i propulsors, i que la seva obra rarament ha nascut al marge dels esdeveniments.

D’un segle tan ple de peripècies sanguinàries, experiments revolucionaris i totalitarismes diversos se’n poden extreure històries ben suculentes que es llegeixen gairebé com una novel·la (i perdó pel clixé). Ja us vaig parlar fa uns dies dels destins antitètics de Janáček i Sibelius, però igual d’interessants són les vides paral·leles de Schoenberg i Stravinski, l’estrany final del lacònic, abstracte i nazi Anton Webern, els equilibris de l’egoista Richard Strauss a l’Alemanya de Hitler o els del contradictori Shostakovitx a la Rússia de Stalin, o les subvencions de la CIA per promoure els cursos de Darmstadt.

Inevitablement, el llibre perd cohesió quan arriba a la segona meitat del segle, potser perquè els compositors dels que parla encara són massa recents com per saber si entraran o no en el cànon. Això implica una visió menys articulada, molt més de catàleg, accentuada també per aquest corrent de “tot s’hi val” que ha estat tan freqüent a la pràctica artística de les últimes dècades.

Però per molta eloqüència que mostri Alex Ross, escriure sobre música implica en un moment o altre parlar d’escales, d’acords, de notes dominants i de totes aquestes coses que els ignorants musicals trobem tan incomprensibles. Per això s’agraeix que el llibre es complementi amb una web (
www.therestisnoise.com) on es poden sentir fragments pertinents de les peces comentades en el text, així com assajos complementaris i alguns documents històrics que mereixen la visita. S’hi afegeix també una discografia i una bibliografia recomanades.

Molta de la música continguda en aquest llibre no és de fàcil digestió i requereix la participació d’un oient actiu i sense prejudicis; i malgrat tot els seus sons els podem trobar a diari, integrats en la nostra quotidianitat: a les bandes sonores de les pel·lícules de terror, als politons del mòbil, a les bases rítmiques del hip-hop, als paisatges sonors d’una cançó de Radiohead o com a decoració d’un anunci de cotxes. Per a mi el llegat més important d’aquest meravellós llibre ha estat el de fer-me renéixer l’interès per un tipus de música que tenia una mica oblidat. O sigui que allò de Messiaen de fa dos dies no serà un brot aïllat. Amenaçats queden.


Acaba amb Gyorgi Ligeti?

*******
Uns comentaris finals sobre la traducció, perquè quan el nom del traductor (Luis Gago) apareix en portada i a més se li permet una extensa nota de declaració d’intencions, el mínim que es pot demanar és que ho faci bé. Per començar, el títol original és “The rest is noise” (la resta és soroll), que a mi m’agrada molt més que “El ruido eterno”. Gago i/o l’editorial opinen que quedava poc eufònic i, amb el vist-i-plau de l’autor, n’han sacrificat les ressonàncies hamletianes. Qüestió de gustos.

Pot ser matèria de discussió que la música incidental que l’alemany Felix Mendelssohn escrigué pel “Somni d’una nit d’estiu” aparegui titulada en anglès. El que no es pot acceptar és que s’infiltri alguna Bavaria on hauria de dir Baviera. Ni que la cançó “A day in the life” de The Beatles es converteixi en “Una canción en la vida”. Ni que la novel·la de Juli Verne, “La volta al món en 80 dies” (consagrada fins i tot per l’amic Cortázar), esdevingui “Alrededor del mundo en 80 días”, en una traducció directa de l’anglès. En obres d’aquesta envergadura, el traductor hauria de tenir coneixements que anessin més enllà de la suficiència lingüística. Encara que Peter Lorre era un actor camaleònic, no es pot afirmar que feia de “nen assassí” a M de Fritz Lang. No era més aviat un assassí de nens? Direu que sóc un perepunyetes, però aquests detalls em fan pensar que potser no em trobo en tan bones mans com indica l’elegant fluïdesa de la traducció.

5 comentaris:

  1. Molt interessant la qüestió musical, per païr amb calma. Respecte a la traducció tens tot el meu suport, pel cap baix aquestes coses posen els nervis "nerviosos" :)

    ResponSuprimeix
  2. Molt bo aquest apunt. Ja em sembla bé que et converteixis en el Plutarc de la música.

    ResponSuprimeix
  3. Increïbles les darreres apreciacions. ¿La gent ja no juga al Trivial, o què?

    Que bona "M, el vampir de Düsseldorf"!

    ResponSuprimeix
  4. Jo, gairebé tot ho he après sense jugar al Trivial o sigui que potser aquest joc americà és tan suspecte com el "Baby Einstein".

    ResponSuprimeix