La veritat de les mentides

Divuit anys més tard de l’estrena de la docusèrie «The Staircase» que va marcar l’evolució del gènere del «true crime», ens arriba, amb el mateix títol, la seva versió ficcionalitzada a la plataforma HBO max. És una sèrie escrita i dirigida per Antonio Campos, basada explícitament en el documental de Jean-Xavier de Lestrade, encara que el seu contingut difereixi notablement en nombroses ocasions. Apart d’alleugerir tot el contingut legal i les escenes dels diversos judicis, aquesta versió de «The Staircase» incideix molt més en la personalitat dels personatges i en les seves motivacions.

Si en el documental de de Lestrade la família de Michael Peterson es mostrava (amb l’excepció de la fillastra Caitlin) com una modèlica pinya sense fissures, aquí es descobreixen discrepàncies, secrets i mentides que ens revelen una molt menys perfecta família protagonista. Aquesta humanització afecta als cinc fills, però també a la mare que, malgrat ser la víctima i morir per tant pràcticament a la primera escena, té reservades múltiples aparicions en «flash-back» per demostrar-nos que la seva vida no era tan rosada com el seu vidu ens vol presentar.

Aquest intent d’imparcialitat obliga a incorporar l’equip de documentalistes que rodaren «The Staircase» original com a personatges de la ficció. Especialment important resulta l’aparició de Sophie Brunet, l’editora del documental, que va tenir una llarga relació sentimental amb Peterson, relació que el primer «The Staircase» ens havia escamotejat i que ara, de retruc, el tenyeix d’un sospitós biaix. És una reflexió que ja apuntava Joan Todó a «La verda és porta»: que s’hi pot trobar més veritat en un relat fictici i, per tant, convenientment manipulat, que en una crònica pretesament fidedigna dels fets, on la realitat ve marcada per un únic punt de vista.

Com que aquesta «The Staircase», en ser ficció, no està obligada a respectar ni l’ordre cronològic ni la veracitat dels fets —vegeu si no com es visualitza la mort de Kathleen segons tres diferents teories—, l’interès del que es narra és molt més consistent i les pujades i baixades de tensió molt ben distribuïdes. Com que, a més, aquesta és una sèrie que aspira a la qualitat que proporcionen els diners, el seu repartiment és ple de noms prestigiosos: Juliette Binoche, Michael Stuhlbarg (que vam veure fa poc de dolent a «Dopesick»), Toni Collette, Parker Posey, Sophie Turner (Sansa Stark) o Patrick Schwarzenegger (fill de). La presència sens dubte més important és la de Colin Firth, que no s’assembla gaire a Michael Peterson, tot i que n’imita molt bé la veu i els gestos, però que fa una composició veritablement inquietant, d’aquelles que no t’hauries esperat d’ell.

En un món ideal, amb moltes hores per perdre (i guanyar), caldria veure successivament les dues «The Staircase», la de Netflix i la de HBO en aquest ordre. Però si voleu fer drecera, la més llaminera és amb tota seguretat la de Firth i Collette.