Jimmy, Saul, Gene…

La sèrie d’AMC Better Call Saul va néixer per rendibilitzar el merescut èxit de Breaking Bad, una estratègia justificada des del punt de vista comercial i confirmada per un reguitzell d’exemples diversos (vegeu si no des de House of Dragons fins a les innombrables postil·les de Star Wars). Seria superflu preguntar a Vince Gilligan i Peter Gould si calia narrar els obscurs orígens de Saul Goodman i el seu igualment obscur futur després de la desbandada final de Breaking Bad, o intentar esbrinar fins a quin punt tota aquesta història estava predeterminada o bé s’anava improvisant sobre la marxa; ja que de segur ens respondrien que tot, absolutament tot, era dins del seu cap des de l’inici dels temps. Però jo, des de la primera temporada de Better Call Saul, vaig quedar-me amb una sensació de contingència de tot el que s’hi explicava. Que allò que apareixia en pantalla bé podia haver succeït d’una altra manera, tot plegat diverses formes d’anar omplint els minuts amb digressions, dilacions i temps morts.

L’únic requeriment que calia complir era el d’empalmar les vicissituds de Jimmy McGill amb les del personatge de Saul Goodman, tal com el vam conèixer a Breaking Bad; i els guionistes s’hi van aplicar amb parsimònia, ja que la sèrie filla ha acabat tenint una temporada i un episodi més que la sèrie mare. Així hem arribat a la sisena temporada, dividida en dues parts per allargar el comiat, i després d’algunes marrades més, i de les aparicions previsibles de Walter White i Jesse Pinkman, hem esbrinat quin era el destí de la Kim Wexler i en Howard Hamlin, els únics personatges importants que no apareixien a Breaking Bad. També s’ha revelat el futur de Saul, ara sota la identitat de Gene Takavic, però no ha estat una veritable sorpresa i la faula conclou d’una manera que, si Gilligan volgués, la podria continuar demà mateix amb una nova temporada. L’únic que no m’esperava era trobar-m’hi la Carol Burnett, a la qual m’imaginava retiradíssima, fent un paper d’una certa importància.

Els experts han dictaminat de forma quasi unànime que Better Call Saul és encara millor que Breaking Bad, han lloat el treball de Rhea Seehorn i de segur que han considerat l’episodi 10 (el dels robatoris al centre comercial) com una pura genialitat. Jo, que tantes vegades m’he sentit perdut amb aquesta sèrie, i que trobo a la Seehorn freda i rígida en excés, no podria discrepar més. I l’episodi 10 m’ha semblat perfectament tediós. Descansi en pau Saul doncs.