Quan els veïns se’n van de vacances, H. s’esmuny dins de la casa buida i comença un metòdic escrutini de cadascuna de les cambres. El que d’entrada semblaria un experiment per copsar vicàriament la vida dels altres, es revelarà finalment com una complicada maniobra per destruir un aparell de música que provoca la irritació d’H. Però a mesura que anem descobrint les circumstàncies de la vida de l’intrús ens adonarem que no és un personatge gens fàcil de classificar.
Aquest és el punt de partida de Robinson, la darrera novel·la que es va publicar de Vicenç Pagès Jordà en vida seva. Es tracta d’un llibre atípic, ja que l’autor solia situar les seves narracions en un context geogràfic i temporal molt concret, mentre que aquí tot resulta vagament abstracte i sense cap menció de noms propis, amb l’excepció de la inicial del protagonista: una hac tanmateix muda.
El narrador ens anirà descrivint aquest individu que treballa de carter i que no té pràcticament família (la mare va morir fa temps i el pare està internat a una residència), que no es relaciona amb ningú i que estructura la seva quotidianitat segons unes regles molt limitades i estrictes. No costa gaire encasellar-lo en algun punt de l’espectre autista, tot i que el text en cap moment entra en el joc del diagnòstic clínic. Mentrestant, les evasions d’H., muntat en un llit flotant, cap a un món paral·lel on la realitat es conforma als seus desitjos, pot interpretar-se com una metàfora de la creació literària.
Ran de les conseqüències de la intrusió en el domicili veí, H. coneixerà una advocada que li oferirà un breu simulacre de relació amorosa. Durant un temps semblarà que l’isolament de H. ha arribat a la seva fi i se li obre la porta a una certa normalitat… Es aquesta potser l’obra més inquietant de Pagès Jordà, en la qual sota una mirada implacable i aliena veiem analitzats els nostres costums i rutines fins a convertir-los en irreconeixibles.
No m’he sentit còmode amb aquest Robinson, que consisteix sovint en un reflex cruel dels nostres gestos quotidians, i malgrat tot no se li pot negar l’audàcia i la clarividència de moltes de les seves conclusions. Les últimes pàgines, en una espiral delirant que s’aboca a la follia, només poden ser obra d’un escriptor en ple domini dels seus recursos. Un motiu més per lamentar la seva desaparició prematura.
…resulta curiós que cada habitació inclogui alguna fotografia dels estadants, i a més un mirall, com si els habitants tinguessin alguna dificultat per creure en si mateixos i necessitessin veure’s per duplicat o per triplicat per estar segurs de ser-hi o simplement ser. Amb el pas dels anys, aquestes automultiplicacions substitueixen les imatges dels que voldrien ser o de les persones amb qui voldrien estar. Si no hi ha pòsters, vol dir que ja vius amb qui has decidit viure, i llavors hi col·loques un retrat de tu i de l’altre, que ja sou un nosaltres que durarà per sempre o gairebé, i és per això que l’habitació de matrimoni presenta un aspecte uniforme, sense conflictes latents, com si l’hagués pensat una sola persona, i tant és si ho van decidir junts o si un va cedir als desitjos de l’altre perquè les dues opcions no són més que formes de nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada