Jovent de Barcelona

Smiley (Netflix)

Orígens: una obra de teatre per a dos actors estrenada el 2012 a la sala Flyhard de Barcelona i que va esdevenir gradualment un èxit mundial. Tracta de la complicada relació amorosa entre dos homes de característiques antitètiques. Funciona també com a humorística obra didàctica sobre el món gai adreçada a un públic heterosexual.

De què va: la translació al format de sèrie de vuit capítols de les peripècies d’en Bruno i l’Àlex ha obligat a incrementar fins a l’absurd les dificultats que troben per gaudir del seu amor. Ha calgut envoltar-los d’altres trames paral·leles que es refereixen al sexe en la maduresa, les oportunitats perdudes o els interessos diversos (o fins i tot oposats) dins de la parella. Cal dir que el millor de la funció són els enfrontaments entre els dos protagonistes i que tota la resta té un cert aire de farciment. Les referències a la screwball comedy i més en concret a La fiera de mi niña li venen grans, tot i que alguns recursos, com la pantalla partida, es fan servir de manera molt eficaç.

Els actors: en general els he trobat molt adequats, tot i que la majoria no són gaire coneguts. Carlos Cuevas (Álex) i Miki Esparbé (Bruno) justifiquen amb el seu treball el visionat de la sèrie. Pepón Nieto fa un personatge massa tòpic i passat de moda. Curiosament Ramon Pujol, que fa de parella de recanvi de Bruno, va ser qui va estrenar l’obra fa deu anys en el paper d’Àlex. 

Quina Barcelona: la ciutat que presenta Smiley és la pròpia d’un anunci de torrons, potser perquè l’acció té lloc durant les festes nadalenques i es treu bon profit de les il·luminacions (molt especialment en els carrerons de la Ribera).

La polèmica: hi ha hagut alguna queixa perquè dos actors heterosexuals facin papers de gai. També s’han sentit protestes perquè els únics que parlen català són els membres de la família més burgesota.

En poques paraules: tova i ensucrada, destinada a un públic ampli i familiar. Redimible per les espurnes que fan saltar Esparbé i Cuevas.

Fácil (Movistar+)

Orígens: Lectura fácil la sensacional novel·la de Cristina Morales que narra les experiències de quatre cosines discapacitades intel·lectualment que viuen en un pis tutelat de la Barceloneta. El text combina tècniques diverses com la prosa administrativa, les actes assembleàries, els fanzines o els escrits en lectura fàcil.

De què va: s’ha perdut gran part de l’acidesa punk i la transgressió sexual de l’original i les aventures de les quatre cosines han esdevingut gairebé una sitcom de discapacitats. Les assistentes socials adquireixen un paper que a la novel·la no existia.

Els actors: com que no és discapacitada, Natalia de Molina grinyola pel seu capteniment exagerat, que potser acceptaríem si es tractés d’un cas real. Anna Castillo resulta monòtona en el seu cabreig permanent sense matisos. Molt millor Coria Castillo i Anna Marchessi, l’única veritablement discapacitada de les quatre. Al seu voltant una colla d’eficaços actors catalans —Bruna Cusí, Francesca Piñon, Clara Segura, Àgata Roca, Albert Pla o David Bagés— que sempre fan bo de veure.

Quina Barcelona: rodada en gran part a la platja i el barri de la Barceloneta, dels quals se’n treu un bon partit sense caure en el pintoresquisme.

La polèmica: igual que en el cas anterior s’ha criticat que la majoria de les protagonistes no sigui discapacitada de debò, encara que per qüestions logístiques m’imagino que seria un malson treballar amb tot un elenc amb diversitat funcional. Per altra banda Morales ha criticat durament la sèrie per l’aigualiment del seu potencial crític «porque se pretende llegar al gran público democrático».

En poques paraules: Fácil es fa curta i es troba a faltar una mica més d’aprofundiment. De totes maneres val la pena fer-hi una ullada pel tipus de personatges que representa, poc habituals a la ficció televisiva.

Autodefensa (Filmin)

Orígens: en aquest cas no s’adapta res, tots els guions són originals de les actrius Berta Prieto i Belén Barenys, i de Miguel Ángel Blanca.

De què va: dues noies de vint-i-tants (tipus escola concertada de Sant Gervasi o La Bonanova) van de festa, carden sense gaires ganes, es droguen una mica i xerren mig conilles ajagudes al llit. Els episodis varien entre l’antropologia autoirònica, el pamflet en contra dels homes, l’adaptació al món local del moviment «me too» o l’escriptura automàtica de les reunions d’amics. També es percep la influència de Girls, com a mínim a l’episodi on hi ha una trobada amb un escriptor.

Els actors: Berta, Belen i els seus amics. La poca professionalitat de l’elenc queda compensada per la seva autenticitat. Presència destacable, la del polifacètic Eloy Fernández Porta.

Quina Barcelona: filmada als llocs on viuen i es diverteixen Berta Prieto i Belén Barenys. Realisme brut a pisos de Gràcia, al Razzmatazz o la Sala Apolo i els carrers anònims de la matinada.

La polèmica: la sèrie ha ofès a tothom a qui havia d’ofendre començant pel mega-corcó Carlos Boyero, que la va qualificar de «sonrojantemente feminista».

En poques paraules: «Autodefensa» no és per a tothom. A mi m’ha deixat fred aquest jovent tan desmotivat, però sé de bastants espectadors que s’hi han reconegut.