Teletreball

Durant els mesos de la pandèmia molts ens vam haver de familiaritzar, si us plau per força, amb les alegries del teletreball. De les discussions sobre la seva conveniència i, encara més, sobre la seva eficàcia, no crec que s’hagi arribat a un consens, tot i que sospito que als treballadors, així en general, ja els estava bé dur a terme la seva feina no gaire lluny del sofà i de la cuina. Gairebé deu anys abans que la Covid ens tanqués a casa el dibuixant valencià Paco Roca ja ens havia il·lustrat sobre els avantatges i inconvenients de treballar al lloc on vius a través del personatge de l'home en pijama. Nascut el 14 de maig de 2010 al diari Las Provincias, aquesta versió més o menys fictícia de l’autor relata com compagina la seva faceta de dibuixant de còmics davant de l’ordinador amb les demandes de la vida domèstica, tot retratant en un primer temps la vida en parella i posteriorment com a pare d’una criatura. La totalitat d’aquestes aventures les ha recollit l’editorial Astiberri en un consistent volum titulat Memorias de un dibujante en pijama, el qual inclou els toms ja publicats Memorias de un hombre en pijama (2011), Andanzas de un hombre en pijama (2014) i Confesiones de un hombre en pijama (2017), a més d’algunes pàgines inèdites fetes per a l’ocasió.

Com indica l’apel·latiu, l’uniforme de treball del protagonista és un pijama (blau i de tall clàssic) que al principi només es treu per baixar al supermercat. Si a les primeres historietes el personatge apareix com a neuròtic, tímid i incapaç de donar un no, de mica en mica es veu obligat a relacionar-se més amb desconeguts i fins i tot a fer algun viatge, una situació que reflecteix la fama pujant del propi Paco Roca. 

El nivell de les històries fluctua molt: algunes són un model d’observació humorística, mentre que d’altres s’acosten una mica massa als clixés del club de la comèdia. Encara n’hi ha d’altres, que sospito que les devia encarregar El País Semanal, que fan divulgació de qüestions candents com les patents farmacèutiques, el frau fiscal, la immigració o la distribució de la riquesa sota una pàtina d’humor una mica forçat.

En tot cas predomina la diversió reflexiva en una dosi considerable que supera les dues-centes pàgines. La qualitat del dibuix de Roca, simpàtic parent valencià de la línia clara amb exuberants jocs coloristes, és prou coneguda i, com a valor afegit, aquest generós volum pot servir per seguir l’evolució tècnica del dibuixant durant els últims deu anys.