Punts de vista

Literalment, la coberta té delicte

Ko Tazawa, traspassat fa uns mesos, a més de traduir grans obres de la literatura catalana al japonès, va ser també un actiu divulgador de la seva cultura entre nosaltres, com demostra la curosa edició que va fer del clàssic Rashōmon de Ryūnosuke Akutagawa (Lapislàtzuli, setembre 2017, cotraduït amb Joaquim Pijoan). Aquest títol esdevingué cèlebre gràcies a  l’adaptació homònima que va fer Akira Kurosawa l’any 1950, notable com a obra cinematogràfica, però també per haver batejat una tècnica narrativa en la qual diversos testimonis expliquen de forma contradictòria uns mateixos fets, una prova que corrobora la impossibilitat de trobar un testimoni objectiu.

Curiosament el conte d’Akutagawa, on un fet determinat és relatat des de diferents punts de vista, no es titula Rashōmon sinó Dins un bosc, tot i que Kurosawa va emprar les dues peces en la seva pel·lícula, la primera com a marc narratiu de la segona. L’acció del conte de 1915 Rashōmon (El Portal de Rashō) es desenvolupa en aquest edifici de la ciutat de Kyoto durant una època particularment turbulenta. L’indret, utilitzat sovint com a cementiri dels desposseïts, atrau una vella que es dedica a tallar els cabells dels cadàvers. Un criat a qui acaben d’acomiadar, es debat entre passar gana o fer-se lladre. El dilema ètic que li planteja l’actitud de la vella, l’acabarà de decidir.

Tot i la seva brevetat, de la lectura en queda una impressió macabra i la defensa d’una moral popular de la supervivència, reflectida en parèmies com «El mort, al sot, i el viu, al rebost». També se’n desprèn, és clar, l’estranyesa que provoca la descripció de determinats elements de l’escena, quelcom que podríem atribuir a una manera «japonesa» de contemplar la vida.

Els corbs s’hi aplegaven, no se sabia des d’on, com si compensessin la solitud. De dia, volaven dibuixant cercles al voltant de l’ornament de la teulada alta i cantaven. Sobretot, quan el cel es tenyia de vermell pel capvespre, els corbs es veien clarament i semblaven grans de sèsam negres. Els corbs venien naturalment a picotejar la carn dels morts abandonats al pis superior del Portal —aquell dia, però, no se’n veia cap, segurament perquè ja era molt tard. Únicament es veien les taques blanques dels excrements dels corbs enganxats sobre l’escala de pedra mig enderrocada i per les escletxes per on creixien les herbes llargues—. El servent mirava distret la pluja que queia amb el cul del quimono blau destenyit posat al més alt dels set esglaons, i es tocava un gra de la galta dreta.

El conte Dins el bosc (1921) gira entorn l’encontre en una clariana d’un samurai, la seva dama i un lladre, del qual se sap que n’ha resultat una violació i una mort. L’originalitat del relat és que es compon de la declaració de diversos personatges —un llenyataire, un bonze itinerant, un guàrdia, la mare de la dama, el lladre, la dona violada i l’esperit del mort (a través d’una mèdium)—, cadascun precedit per un títol que identifica qui parla i sense cap altre marc narratiu. Les respectives versions es contradiuen les unes a les altres i Dins del bosc conclou sense que sapiguem realment què va passar. En una decisió sorprenentment moderna, no és que l’autor opti per un final obert, sinó per un ventall de finals tancats i mútuament excloents. Kurosawa, que en la seva adaptació cinematogràfica es va inclinar per una solució més humanista, va trair en certa manera l’ambigüitat original. A la pel·lícula, després d’haver contemplat les declaracions de tots els testimonis davant del jutge, el llenyataire explica al bonze i el servent el que va veure al bosc. Com que tot el film ha estat narrat des del punt de vista d’aquests tres personatges que s’aixopluguen al portal de Rashō i com que el llenyataire té l’última paraula, dona la sensació que aquesta és la versió «veritable».

Malgrat que aquesta edició de Rashōmon és molt completa —inclou els dos contes, una taula cronològica de la literatura japonesa, la biografia d’Akutagawa, una explicació sobre la seva importància i les diferències que hi ha a la pel·lícula de Kurosawa— el volum no arriba a les setanta pàgines. Hagués estat bé que, enlloc de tant d’aparat informatiu, s’inclogués algun conte més de l’autor, per poder-nos fer una idea més cabal de la seva obra.