Peregrinació peregrina

Fa uns anys, en una temporada que jo no tenia la moral gaire alta, el metge de l’empresa em va recomanar que fes el camí de Santiago, no pas com a experiència religiosa sinó com a teràpia ocupacional i possible font d’endorfines. Sí, tothom sembla coincidir que això d’emprendre el camí és, literalment, mà de sant. Per descomptat, no vaig fer cap cas al metge; però he recordat el seu consell a l’inici de l’àlbum QUÈ de Max (Editorial Finestres, març del 2023). En efecte, al seu protagonista anònim els companys de feina, en veure’l tan fotut, li aconsellen que faci el camí. Però el nostre homenet vol evitar els clixés i opta per prendre la direcció oposada, justament cap a l’Orient, on es troba la ciutat turca de Trebisonda, que ell anomena Trapisonda en homenatge a la família que dibuixava Francisco Ibáñez a finals dels anys 50. 

A partir d’aquí el llibre consistirà en les diverses peripècies que el peregrí va topant-se en el camí: una línia recta que recorre totes les pàgines de la primera a l’última. I com estem parlant de Max, els esdeveniments que hi trobarem, més que posar-se al servei d’un argument lligat, seran una barreja molt seva d’abstracció conceptual i concrecions terrenals, que inclourà també diverses referències culturals: les bruixes de Macbeth, un llibre de Sánchez Ferlosio, els limericks d’Edward Lear o els maons de Krazy Kat…

M’ha semblat percebre en més d’una ocasió un sentiment de masculinitat ferida que no em queda clar si és exclusiva del personatge o respon també a una inquietud del dibuixant. Hi ha la voluntat de comentar qüestions d'actualitat i s’intercalen per tant atacs al llenguatge inclusiu, a la capacitat abaltidora dels entreteniments virtuals o a la retòrica pretesament progressista de certa esquerra municipal. Tot plegat fa un efecte regressiu que m’ha incomodat un xic.

Gràficament, en canvi, l’àlbum és una preciositat minimalista, amb en Max desplegant a tota vela una àmplia gama de recursos, tots ells destinats a potenciar el relat: tramats, colors degradats, pastitxos d’obra aliena —sigui de gravats de segles passats o de col·legues il·lustradors—, jocs metaficticis que difuminen els límits de la vinyeta… Només per això ja val la pena acostar-se a aquest QUÈ, per altra banda exemple infreqüent de còmic original per a adults i en català.