Una vall de llàgrimes

A principis d’aquest any va estrenar-se (a casa nostra a Movistar+) la tercera temporada de Happy Valley amb la que se suposa que es tanca l’arc dramàtic d’una sèrie que va iniciar la seva singladura en el ja llunyà 2014. Com que la segona temporada està datada el 2016, abans de posar-nos al dia ha calgut revisar tot el material emès fins ara, immergint-nos en una ficció criminal de títol clarament irònic, ja que a aquesta vall de West Yorkshire on s’esdevé l’acció sembla que hi passi de tot tret de moments feliços.

Un nou visionat ha servit per confirmar que aquesta primera temporada és quasi una obra mestra de construcció dramàtica, que combina a la perfecció una trama criminal amb una de més personal que afecta directament a la sergent de la policia de Halifax Catherine Cawood. La sortida de la presó de Tommy Lee Royce, pare del seu net i a qui culpa del suïcidi de la seva filla, encendrà totes les alarmes, tot i que encara ignora que està implicat en el segrest d’una jove de bona família. Aquest segrest, seguint una pauta que els germans Coen han emprat més d’una vegada, ha estat perpetrat per un trist aficionat, la ineptitud del qual només contribuirà al miserable resultat.

Esclar que al modèlic guió de Sally Wainwright cal afegir un grup d’actors de l’escola realista britànica en estat de gràcia. Al capdavant la meravellosa Sarah Lancashire (repesqueu-la també a Julia), una dona que porta escrits a la cara tots els cops que ha rebut de la vida, impulsiva, tenaç i d’una total lleialtat: el cor emocional i ferit de Happy Valley. I això sense desmerèixer el treball de Siobhan Finneran, la germana ex-addicta que ha esdevingut una mica l’ase dels cops familiar; ni molt menys el del bell James Norton, tan mala peça com atractiu de mirar.

La segona temporada (2016), si bé una mica atapeïda d’esdeveniments, manté perfectament el tipus. El fet que l’antagonista principal romangui a la presó, no impedeix que la seva influència maligna es difongui igualment (gran Shirley Henderson). En aquesta ocasió la (doble) intriga policial no té directa implicació amb els Cawood, però sí que participa de la figura del  criminal matusser. En definitiva una bona temporada que està a l’altura del seu fantàstic precedent.

La  tercera temporada (2023) se situa set anys més tard de l’última vegada que vam veure els personatges i, per tant, el seu envelliment és ben real, amb el bon criteri de recuperar el mateix actor que feia de net, ara un jove de setze anys. El pitjor que es pot dir d’aquesta compromesa entrega és que la subtrama criminal —que inclou violència de gènere, mafiosos de l’Est, feminicidi i tràfic de medicaments— no acaba de prendre embranzida i es despatxa amb notable indiferència. Però pel que fa al que realment interessa, l’enfrontament final entre Catherine Cawood i Tommy Lee Royce, se salda amb una escena tan catàrtica com poc previsible. És la culminació que requeria una de les grans trilogies de la història de la televisió.