Últimes notícies (7)

No sorprèn gota que en uns temps en els quals les llibertats assolides es vegin amenaçades, la ficció giri la mirada enrere per recordar-nos d’on venim. Això fa la britànica Blue Jean, cinta de Georgia Oakley de l’any 2022, rememora els temps de Margaret Thatcher i la infame Secció 28 que pretenia perseguir la «promoció de la sexualitat». Com descriu molt bé la pel·lícula, aquesta llei no va servir tant per sancionar membres indiscrets del professorat com per fomentar l’armarització i la hipocresia amb resultats nefastos pels alumnes de tendències queer. El film ens ho mostra amb intel·ligència i sense excessos dramàtics; compta a més amb l’excel·lent protagonisme de Rosy McEwen. 

Més irregular resulta Te estoy amando locamente del debutant Alejandro Marín, que ens trasllada a Sevilla als primers anys de la democràcia, quan encara estava vigent la Ley de Vagos y Maleantes. La peripècia d’un adolescent que comença a explorar la seva identitat sexual es veu bruscament interrompuda per una topada amb les forces de l’ordre. Més enllà d’un guió una mica ingenu, la pel·lícula té la gràcia d’ambientar-se lluny de Madrid i Barcelona, que era on semblava passar tot, compta amb dues grans interpretacions d’Alba Flores i sobretot Ana Wagener i llueix unes immillorables intencions. Els aplaudiments que coronen algunes de les projeccions confirmen que l’existència del film no podria ser més oportuna.

****

Penso, i espero no equivocar-me, que les teràpies de reeducació de l’orientació sexual són molt més comunes als Estats Units que a casa nostra; almenys així ho semblen indicar les diverses pel·lícules  sobre el tema que ens venen d’allà. N’és una bastant recent La (des)educació de Cameron Post de Desiree Akhavan (2018), en la qual una adolescent Chloë Grace Moretz és enxampada en una relació sexual amb una amiga i enviada ipso facto a un centre religiós de conversió sexual. La descripció dels mètodes «curatius» i dels professors de l’establiment són menys terrorífics que idiosincràtics, de manera que en resulta una pel·lícula benintencionada però una mica tova. El desenllaç, que es fa dependre de l’ajuda de l’amistat, fa pensar que ens trobem davant de l’adaptació d’un best-seller per adolescents.

Completament diferent és But I’m a Cheerleader de Jamie Babbit (1999), en la qual una confusa Natasha Lyonne és enviada a un centre d’aquests reparadors, i amb l’ajuda de terapeutes com Cathy Moriarty o RuPaul, descobreix la seva veritable orientació lesbiana. Tota la pel·lícula és una gran conya de colors brillants i una clara inspiració de John Waters, per on es passegen també unes joveníssimes Michelle Williams, Melanie Linskey o Julie Delpy. És diversió barata, però no deixa de ser diversió, i a més amb la pàtina d’obra de culte.

****

I acabaré aquest carrusel gai amb un parell de mostres latinoamericanes que, com a mínim, qüestionen el proverbial masclisme d'aquells països. A Pornomelancolía (Manuel Abramovich, 2022) es retrata un porno-influencer mexicà que basa tot el seu negoci (i tota la seva vida social) en les interaccions a través de les xarxes socials. Per a sorpresa de ningú, acaba amb una depressió de cavall. El més al·lucinant és el rodatge d'un porno gai ambientat a la Revolució Mexicana i protagonitzat per les seves figures emblemàtiques.

Marco Berger és ja la tercera vegada que fa la mateixa pel·lícula, primer amb Taekwondo, després amb El país del carnaval, ara amb Los agitadores. L'estratègia consisteix sempre a aplegar un grup d'homes joves, hipotèticament heterosexuals, i sotmetre'ls a una intensa convivència fins que saltin espurnes d'erotisme. Per variar, en aquest cas les coses acaben malament, però tant li fa, tot plegat es diria un espectacle concebut per un vell verd.