Si l’altre dia parlava de símptomes de fatiga en les sèries de televisió, avui hauré de fer una excepció amb les comèdies que, sense necessitat d’haver d’inventar la pólvora cada vegada, encara són capaces d’oferir-nos bons moments d’esbarjo, on no hi falten però alguns apunts de reflexió. És de justícia començar per Poquita fe (Movistar+), creada per Juan Maidagán i Pepón Montero (que ja eren darrera de Camera Café), una de les (bones) sorpreses de la temporada. Durant dotze capítols de setze minuts seguirem mes a mes la vida més que grisa d’una parella com n’hi deu haver tantes. José Ramón (Raúl Cimas) és vigilant de seguretat i Berta (Esperanza Pedreño) treballa en un parvulari. Fa anys que conviuen i de mica en mica s’han quedat sense il·lusions, mentre que al seu voltant amics i familiars han esdevingut un teló de fons on no cal esperar cap sorpresa. Enmig d’aquesta vida sense al·licients una de les poques sortides que queden és fer de cada banalitat una muntanya. Els resultats còmics no es fan esperar.
Filmada en escenes brevíssimes, amb els personatges adreçant-se sovint als espectadors, i una parella protagonista d'un estoïcisme a prova de bombes, Poquita fe explota el costat més hilarant de les misèries quotidianes amb uns guions que són per emmarcar de bons. Certifico que jo, que amb prou feines esbosso un somriure quan miro una comèdia, aquí he rigut sonorament més de dos i tres vegades. Tota una anomalia.
Platonic (Apple TV+) es planteja la vella pregunta que retorna cada un cert temps: és possible l’amistat entre un home i una dona (heterosexuals)? Sylvia i Will eren amics inseparables a la universitat, però van distanciar-se quan ell es va casar amb una dona que no li queia bé a ella. Uns anys més tard reprenen la relació, quan ell acaba de divorciar-se i ella se sent asfixiada per un matrimoni que li ha fet abandonar totes les ambicions laborals. Junts escenificaran una crisi de la mitjana edat, on abundaran les bretolades juvenils i on aparentment no hi haurà cap atracció amorosa/sexual.
La sèrie funciona prou bé, sobretot si trobeu graciós que uns quarantins es comportin de forma tan alegrement immadura. Diria que el Will de Seth Rogen potser no serà del gust de tothom, però Rose Byrne té moltes oportunitats de brillar com la consumada comediant que és.
Presentada com a filla del creador de Borgen, L’Orquestra (Filmin) és un drama còmic que mostra els jocs de poder dins d’una orquestra simfònica danesa. Se centra en la rivalitat de dos clarinetistes, però també hi té un paper rellevant el director adjunt de l’entitat. La farsa acaba convertint en ridículs tots els personatges, sense nega’ls-hi però la seva parcel·la d’humanitat. Un molt bon entreteniment que dessacralitza lleugerament el món de la música clàssica.
M'has convençut amb Poquita fe, les altres dues seria fer-te massa cas, i no vull que et pensis que tens tanta influència sobre mi.
ResponEliminaPoquita fe ja és una de les sèries de l'any amb diferència.
Elimina