Últimes notícies (9)

En un futur indeterminat uns centenars de persones viuen en un edifici subterrani de 144 plantes. La memòria històrica ha sigut esborrada, de manera que s’ignora que va succeir en el passat i també es desconeix si l’exterior és habitable: els habitants de la colònia s’ha sotmès a una sèrie de regles que se suposa que protegiran la seva supervivència. Aquest és el punt de partida distòpic de Silo, una sèrie d’Apple TV+ basada en el cicle de novel·les de Hugh Howey.

L’intrigant plantejament és molt reticent a revelar el que amaga i, si ens posem crítics, a cada episodi avança poc la trama (encara que els personatges principals van morint que és un gust). L’ambient de l’edifici, d’uns colors somorts, grisos i marrons, que encongeixen l’ànim, tampoc fa de Silo un espectacle visual gaire atractiu. I malgrat tot, la sèrie enganxa des del primer moment; possiblement per la malícia dels guions i amb tota seguretat per un repartiment coral molt ben escollit, on Rebecca Ferguson confirma les seves aptituds com heroïna d’acció, ja apuntades a l’última Missió impossible. Però sense oblidar gent com Tim Robbins, Rashida Jones, David Oyelowo, Harriet Walter (la mamà de Succession) o Iain Glen (de Joc de Trons).

En poques paraules, quan estrenin la segona temporada, m’hi tiraré de cap.

I ja que ens movem en el terreny de la fantasia, bo és recordar Little Joe de Jessica Hausner (2019), en la qual Alice (Emily Beecham) treballa en un laboratori que investiga noves varietats de plantes. Així descobreix una nova flor que requereix moltes atencions, però que a canvi sembla proporcionar felicitat. El que ignoren Alice i els seus col·legues és que la flor que han anomenat Little Joe els està canviant també l’ànima…

Res de nou en el tema de les plantes que abdueixen humans —recordeu les diverses versions de La invasió dels lladres de cossos— tot i que cal remarcar que el film presenta una estètica molt curosa de colors entre pop i gèlids que el distancien dels exemples d’horror més genèric. Llàstima que unes interpretacions sempre molt estilitzades fan virtualment impossible descobrir quins personatges estan «posseïts» i quins no, amb el que és difícil seguir l’evolució de la trama. Recomanable, no obstant.