Quatre anys després torna Irene Solà amb una altra novel·la de títol intrigant —Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres— i amb una il·lustració de la coberta d’impacte. Retornem a la Catalunya interior, ara al mas Clavell en plenes Guilleries, on anirem seguint els esdeveniments d’una jornada que queda marcada per l’agonia de la vella Bernadeta. Però aquest fet pertany només al moment present, perquè al voltant del llit de la malalta es congreguen totes les dones que han viscut a la masia en èpoques anteriors i arrosseguen amb elles vivències, llegendes i mites, tot donant la idea que el temps és circular i que no hi ha diferència entre el que passa un dia i el que passa tots els dies.
Així anirem recorrent la història dels dos últims segles —l’època dels bandolers, la Carlinada, la Guerra Civil, la construcció d’un embassament…— i com el mas Clavell se n’ha vist afectat. I ja que la Història és un afer d’homes, tots ells —lladres de camí ral, desertors, maquis, aventurers…— acabaran sent-ne víctimes mortals, fet que explicaria el predomini femení entre els personatges de la novel·la. Dones que pacten amb el diable, sanadores, fetilleres, profetesses… i sobretot mares, perquè totes les protagonistes acabaran en el centre d’una o més escenes de part i pariran fills de característiques ben peculiars.
Irene Solà dota el llibre d’un caràcter atemporal on fins i tot la tecnologia moderna queda dissimulada per símils antiquats. Així un automòbil esdevé «una tartana sense cavalls» o un mòbil és un «mirallet» on apareixen figures de nans. L’autora combina amb mestratge l’antropologia, el mite, el costumari i la historiografia i ho exposa tot amb gran saviesa literària i un doll de recursos que passen del registre formal al popular i viceversa.
El sol es va enfilar fins a la meitat del cel, blanc i fredorós, com si anés nu. El caminet vermell jeia com una serp davant la casa, les fulles més altes dels arbres rebien una carícia defallida, i el mas tancava els ulls i allargava la cara perquè els rajos delicats li llepessin la façana.
Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres produeix un gran efecte, especialment en el factor sorpresa de les pàgines inicials. Més endavant, l’acumulació de rituals, rondalles i records es ressent d’una estructura repetitiva que sembla no portar la novel·la a cap direcció concreta i fa que aparegui una certa fatiga lectora. En tot cas, una experiència força remarcable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada