Paris, toujours Paris

Durant dècades, o potser segles, la capital francesa ha exercit un poder de fascinació que l’ha convertit en destí somiat de tots aquells que volien deixar enrere una realitat rutinària i baratar-la per una vida d’hedonisme, art i «savoir vivre». Aquesta reputació parisenca, malgrat certs correlats reals, fa temps que s’ha ofegat en els clixés, especialment quan es tracta d’obres de ficció que abusen de conceptes escleròtics com si es tractés de veritats documentades. Ve al cap el film Mrs. Harris Goes to Paris/El viatge a París de la senyora Harris (Anthony Fabian, 2022), basat en la primera d’una sèrie de novel·les de Paul Gallico, en el qual la senyora Harris és una dona de fer feines que somia en comprar-se un vestit de Dior. Un cop de fortuna li permet viatjar a París i aconseguir la preuada peça, però no sense algunes dificultats, que superarà amb una gentilesa que es guanyarà els cors dels parisencs més empedreïts.

D’aquestes comèdies dramàtiques, amables i ben ambientades en un passat recent, el cinema britànic en fa un grapat cada temporada. Solen estar protagonitzades per simpàtics actors veterans —Bill Nighy, Penelope Wilton, Jim Broadbent, Judy Dench…— capaços de dur el pes dramàtic de la història sense despentinar-se. Aquí la responsabilitat recau en la sempre sòlida Lesley Manville, acompanyada en la part francesa per Isabelle Huppert i Lambert Wilson. Ambientada el 1957 (l’any de la mort de Dior, encara que no es mencioni), la pel·lícula juga amb el contrast entre les restriccions i la foscor de la postguerra britànica i la lluminositat de la ciutat del Sena. Abunden els clixés: els clochards, la vaga d’escombriaires, l’aristòcrata galant, la maniquí que llegeix Sartre…

Sense haver llegit la novel·la en la qual s’inspira, Mrs. Harris Goes to Paris té l’aire d’un conte de fades amb escàs tremp dramàtic, salvable in extremis pel charme de la Manville i poca cosa més.

I de la visió britànica passo ara a l’americana amb Le Divorce, un James Ivory mig oblidat del 2003, en el qual la seva habitual Ruth Prawer Jabvhala adapta una novel·la de Diane Johnson. Hi trobarem Isabel Walker (Kate Hudson), una jove sense ofici, que viatja a París per ajudar la seva germana embarassada Roxy (Naomi Watts), inesperadament en procés de divorci del seu marit (Melvil Poupaud). Les famílies d’ella i ell aviat s’enfrontaran amb dos punts de vista oposats sobre la separació dels seus fills. No cal dir que els francesos seran sofisticats i un punt llibertins, mentre els americans seran pragmàtics i acomplexats, mentre al seu voltant es desplega una ciutat de París tan fotogènica com irreal, en certa manera una precursora d’Emily in Paris. 

La complicada trama, on intervenen un quadre de Georges de La Tour, una bossa Kelly vermella i un amant gelós i violent, no arriba a ser mai gaire creïble, començant per una Naomi Watts que figura que és poeta (però no cola). Així van passant els minuts de forma superficialment agradable, però sense deixar cap petja. I ja és llàstima perquè el repartiment és d’autèntic luxe. A les ja mencionades Hudson i Watts, afegiu-hi Glenn Close, Sam Waterston, Stockard Channing, Matthew Modine i Stephen Fry, més els francesos Leslie Caron, Thierry Lhermite i Romain Duris. Malaguanyats! 

Finalment, un París decididament francès a Le Petit Nicolas: Qu’est-ce qu’on attend pour être heureux?, Amandine Fredon i Benjamin Massoubre 2022), cinta d’animació en el guió de la qual hi ha intervingut la filla de Goscinny. La pel·lícula combina dues narratives paral·leles i a la primera s’explica com els dos vells amics Jean-Jacques Sempé i René Goscinny l’any 1955 van crear el personatge de Le Petit Nicolas. Aquest fil s’amplia amb les biografies respectives dels dos creadors, la infantesa difícil del dibuixant i la desaparició de gran part de la família jueva del guionista. La part més documental es veu interrompuda per algunes aventures protagonitzades pel personatge de Nicolas amb la seva família, a l’escola i en un campament a la platja.

Potser l’estil híbrid, que combina trapelleries infantils amb tragèdies adultes, fa difícil recomanar la pel·lícula als més petits de la casa, però els vells lectors del personatge passaran una hora i mitja tan deliciosa com tendra. I el disseny visual, plenament inspirat en el de Sempé, és difícil de millorar, amb menció especial als grans paisatges urbans.