«Un amor fora ciutat», Manuel de Pedrolo

Un amor fora ciutat, Manuel de Pedrolo
Deriva Editorial, 1996

Manuel de Pedrolo, el nostre polígraf màxim, es diria que va voler tocar tots els gèneres literaris i totes les grans qüestions de l’època. L’any 1959 devia pensar que, com a tema candent, havia arribat el moment de parlar de l’homosexualitat masculina; la seva resposta fou la novel·la Un amor fora ciutat (bon títol!), tot i que per problemes de censura no la va poder publicar fins l’any 70. En un gest que crec únic en la seva obra, el text ve precedit per una nota en la qual s’agraeix l’assessorament d’un psicoanalista i un homosexual a l’hora d’escriure el llibre. Aquest advertiment ja deixa entreveure que l’autor anava una mica peix en la matèria, sospita que la lectura confirmarà.

La novel·la s’inicia sense més preàmbuls quan la Maria Rosa acaba de descobrir fastiguejada que el seu marit Lluís és homosexual. Ella amenaça amb deixar-lo i ell intenta que no ho faci, tot detallant la seva peripècia vital com a justificació de la situació present. Els seus arguments o excuses formaran el cos de la novel·la i desembocaran en una pregunta final: abandonarà la Maria Rosa el seu espòs mentider o li donarà una segona oportunitat? Però Pedrolo, sempre experimentador, en realitat ens està explicant dues històries pel preu d’una. Com aviat descobrirem, tot i que els personatges es diuen igual (Maria Rosa, Lluís, Miquel…), es van alternant dos relats amb protagonistes diferents, com si així l’autor volgués abastar diverses casuístiques sobre el fet homosexual i el seu origen. Tindrem doncs un Lluís que ha crescut amb una mare possessiva i un pare absent, i un segon Lluís que té una mare maligna i un pare bonàs i tou (suposo que tots ells fruit de la inspiració del psicoanalista assessor). La veritat és que, independentment de les intencions del novel·lista, la lectura d’Un amor fora ciutat esdevé un embolic, perquè és fàcil perdre el fil i no saber quin dels dos lluïsos està parlant; si és el que és orfe de pare o el que ho és de mare, si és l’estudiant de dret que va conèixer en Raül a l’estació de Manresa o el que treballa a un despatx i rep la mala influència del seu col·lega Pere.

Invariablement, sigui l’un o l’altre, cap d’aquestes relacions tindrà gaire futur; a la novel·la tots els vincles homosexuals es veuran abocats tard o d’hora al fracàs. No és que Pedrolo hi dediqui gaires línies als moments d’intimitat entre homes, no sé si per desconeixement o per aversió. El que sembla interessar-li realment són els esforços, sovint frustrats, que fan els protagonistes per consumar una relació plena amb una dona. Abunden les escaramusses de llit i els instants d’impotència que finalment culminen amb sengles matrimonis que, si no guareixen els homes del seu vici, almenys ho dissimulen prou bé.

Tot té el regust ranci d’una època en que la gent vivia a dispesa, bevia licors dolços i estava abonat a sopar a una fonda. Les dones es dividien entre les destinades al casament i les que servien per desfogar-se, meuques o vídues libidinoses. A la novel·la totes elles mostren una sola aspiració: esdevenir mestresses de casa. Però si els costums han quedat obsolets, també el llenguatge, ple d’eufemismes carrinclons, produeix una certa vergonyeta.

Vaig voler aprofitar un matí, quan, en llevar-me amb el cos encara tot càlid de la dormida, sentia dintre meu aquell reconfortant benestar amb que d’adolescents ens despertem, tots endurits de secretes cobejances.

Sí, jo com tots, em vaig lliurar a aquesta recerca i fins i tot, un moment vaig pensar haver assolit el meu objectiu, quan m’havia arrossegat ja per tota mena de cambres, quan ja ni gairebé no podia comptar els braços que m’havien enllaçat, quan el corc ja havia començat a fer forat dintre meu. En realitat, però no ho sabia, ja havia fet tard. Això no obstant, encara era jove, només tenia vint-i-un anys. Ell en tenia divuit i era un minyó gentil, fill d’un contractista d’obres de Tarragona. Estudiava ciències químiques i vivia a dispesa.

D’en Miquel me’n va parlar quan ja feia potser un mes o dos que es coneixien, i si fins aleshores havia mantingut en silenci la seva existència era per una certa desconfiança, rara en ell, que durant molt de temps, m’ho va confessar, l’obligà a preguntar-se si per primera vegada en la seva vida no havia comès una ximpleria que, a la llarga, li podia costar cara. Perquè en Miquel era una experiència que encara no s’havia permès. Pertanyia a un món misteriós i ombrívol; era, com ja saps, un negre…

Si pensem que a la dècada dels seixanta, per no anar més lluny, Terenci Moix ja havia publicat obres com La torre dels vicis capitals o El dia que va morir Marylin, on la homosexualitat es tractava amb molta més llibertat, és fàcil veure que Un amor fora ciutat va veure la llum massa tard i els anys posteriors tampoc li farien cap favor.