Últimes notícies (12)

 

Celebrat per les obres teatrals i els relats, Anton Txékhov rarament s’acostà al terreny de la novel·la. Tres anys (1895) —editada per Cal Carré amb una traducció que sona molt bé d’Arnau Barios— és la segona ficció més llarga que va publicar i, amb les seves 200 pàgines de lletra gran, es podria qualificar més aviat com a nouvelle. Una novel·la breu que en una primera lectura sembla mancada de forma i fins i tot d’un objectiu concret.

Hi apareix un munt de personatges dels quals se’ns dona detall i un protagonista principal, l’Aleksei Làptev, ric sense esforç, ben poc agraciat i carregat de dubtes existencials, com sembla que ho han estat sempre els russos. La trama es compon d’una successió de fets, molts d’ells en to menor —una emoció estètica fugissera, un moment d’epifania enganyosa…—, que en la seva acumulació desordenada semblen suggerir el decurs de la vida. No hi falten esdeveniments dramàtics: la defunció per càncer de la germana, un cas de bigàmia, un pare violent i maltractador, la bogeria del germà, la mort d’un nadó; però Txékhov els enllesteix sense cap subratllat, amb la indiferència del que ja sap com solen anar les coses.

Ell es va inclinar per besar-li la mà, ella li va fer un petó maldestre al cap, amb els llavis freds. El Làptev sentia que en aquesta declaració d’amor hi faltava el més important, l’amor, l’amor d’ella, i hi sobraven moltes coses, i volia cridar, fugir corrents, anar-se’n a Moscou de seguida, però la Iúlia era a prop, la trobava preciosa, i de sobte el va subjugar el desig, va entendre que era massa tard per posar-se a reflexionar, la va abraçar amb passió, la va estrènyer contra el pit i, murmurant qui sap què, dient-li de tu, li feia petons al coll, a la galta, al cap…

El fil més important que hi ha a Tres anys és el de la relació de desamor entre Làptev i Iúlia, que s’inicia amb l’ enfolliment passional d’ell i l’acceptació pragmàtica d’ella, que continua amb la sensació compartida d’haver comès un error i que, amb el pas dels anys la rutina acaba perfilant alguna cosa que s’assembla a l’afecte. Txékhov sap que a les nostres biografies la sublimitat hi és absent, com ho és res assimilable a la «literatura». Per això les seves proses flueixen sense entrebancs, amb escenaris que podrien ser els de les nostres vides, amb riures i plors, però sense desesperança. I així, segons el lema que explicita la novel·la: «Anar vivint, anar veient».