Últimes notícies (11)

Au hasard Balthazar (Filmin) és una de les pel·lícules més excèntriques de l’ascètic i oblic Robert Bresson, fins al punt que té com a protagonista titular un ruc. Tot i això, Balthazar rarament té una funció important a la trama i és sovint víctima d’explotació o maltracte. Al seu voltant, un grapat de personatges que habiten un llogarret dels Pirineus francesos continuen amb les seves vides ben poc remarcables: els delinqüents juvenils, el matrimoni de forners, el rodamón criminal, els gendarmes, la noia desgraciada en amors… Una mena de comèdia humana tirant a sòrdida, on el ruquet ocupa només un racó de la imatge i acaba morint de manera fortuïta per uns pecats que no eren seus. Resulta fàcil caure en la temptació de convertir Balthazar en un símbol, i de fet sembla que aquesta era la intenció de Bresson que havia volgut representar-hi la fe cristiana. No obstant la càrrega emocional que va adquirint el film en els seus últims moments va molt més enllà d’una lectura religiosa.

Cinquanta-sis anys més tard Jerzy Skolimowski fa amb EO (Movistar+) un homenatge al Balthazar de Bresson amb un remake molt meritori pels nous ecos que suscita. Les aventures del ruc protagonista ja no es limiten a una contrada muntanyenca, si no que té un abast transeuropeu que s’estén des de Polònia fins a Itàlia. El film té una clara vocació animalista i subratlla una vegada i una altra la difícil convivència entre les bèsties i els humans. Ja les primeres escenes d’idil·li en el circ es veuen interrompudes per la llei que prohibeix l’ús d’animals en espectacles. Més endavant EO veurà la diferència de tracte que reben els «nobles» cavalls, participarà en una teràpia per a nens discapacitats, presenciarà una cacera nocturna amb raigs làser o serà testimoni de com espellen unes guineus per fer peces de vestir. La seva fi serà tan fortuïta com la del ruc de Bresson, però en produir-se a un escorxador ens interpel·la molt més pel que fa a la violència conscient que exercim sobre els animals que explotem.

A diferència de Bresson, tot austeritat en blanc i negre i amb el concurs d’actors no professionals, EO és una gran experiència audiovisual de colors hipnòtics, paisatges corprenedors i una música (de Pawel Mikietyn) que és pura electricitat. En alguns moments la imatge pot semblar pulcra en excés, però la pel·lícula, malgrat el seu esteticisme, amaga una càrrega de profunditat que retorna dies després d’haver-la vista.

I pensant en protagonistes innocents, destinats a ser víctimes i encaminats al sacrifici (literalment l’ase dels cops) és fàcil saltar a La strada (Filmin), la reputada obra de Federico Fellini que jo no havia vist mai. Potser és que em feia una mica de mandra el personatge de Gelsomina, tan bonifaci i tant de Semana de Cine Religioso y de Valores Humanos. I el circ i els pallassets també em treuen de polleguera. Però no m’ha costat gaire rendir-me. Primer, per com és de bona Giulieta Massina; que amb els seus aires de poca cosa és tan fàcil menystenir-la, però és tota una bèstia escènica. I després tots els tocs peculiars de la posta en escena tan estimats per Fellini: la processó religiosa, la nena malalta, les platges desolades, el circ rònec del Signor Giraffa… Un realisme que esdevé poètic per les lleus pinzellades de fantasia que, malgrat tot, toquen de peus a terra. 

I al final el que roman no és tant la redempció de Zampanò com la Gelsomina esperitada que repeteix fins l’exasperació «Il Matto è morto!».