Les víctimes es rebel·len

 

Després de dues pel·lícules protagonitzades per infants, l’any 2000 Jafar Panahi va dirigir El cercle (a Filmin), sobre la situació de les dones iranianes; com podia haver esperat aquest fou l’inici dels seus problemes amb el règim del país. Estructurat com un seguit d’històries encadenades, a la manera de La ronda de Schnitzler, el film segueix les passes de quatre dones víctimes de diferents tipus de discriminació a causa del paper subsidiari i de tàcita minoria d’edat que pateixen les dones a l’Iran. Rodada en estil neorealista, amb actors majoritàriament aficionats, però amb un ferri control formal que distingeix estilísticament el fragment de cadascuna de les protagonistes, El cercle és cinema de denúncia de la màxima categoria.

Ja la primera escena —un part en el que el naixement d’una nena és considerat pels familiars com una desgràcia— anuncia les moltes formes en les quals ser membre del gènere femení prefigura discriminacions. Prostitutes, joves indocumentades que volen tornar a casa, embarassades que intenten avortar o expresidiàries de molt dubtosa culpa omplen la cinta de siluetes esmunyedisses que només poden comptar amb l’ajut de la sororitat. Lamentablement un cineasta tan dotat i perspicaç com és Panahi ha passat des de l’any 2010 més dies empresonat o en confinament domiciliari que en llibertat, el que no l’ha impedit continuar creant una obra tan imaginativa com estimable.

El film She Said/Al descobert de Maria Schrader (a Movistar+) fa la crònica d’uns fets recents i transcendentals, d’aquells que el cinema havia d’explicar tard o d’hora, com són els abusos sexuals del productor Harvey Weinstein que actuaren com a disparador del moviment #metoo. Seguint la canònica tradició americana, la pel·lícula es basa en les molt àrdues perquisicions de dues periodistes del New York Times fins el moment que van poder aixecar la llebre sobre les repulsives activitats del bavós productor.

Llàstima que l’obra no sempre està a l’altura de les encomiables intencions. Té com a punts negatius una primera mitja hora erràtica que no saps on et vol conduir, un desenvolupament prolix (que es podria haver simplificat) i la insistència en la dificultat de les dones treballadores per cuidar dels seus fills (tema important, però que potser aquí no tocava). Tampoc no li fa cap favor la presència de la molt justeta Zoe Kazan com una de les protagonistes. Queda compensat perquè l’altra periodista la fa la Carey Mulligan i justifica tota l’adoració que li tinc. Al seu costat, unes molt sòlides Patricia Clarkson i Jennifer Ehle, a mes d’Ashley Judd, que ha tingut el coratge de fer d’ella mateixa. Cal remarcar també com s’evita la representació gràfica dels abusos, tot suggerint-los amb elegants el·lipsis. En resum, una pel·lícula d’interès tot i no ser rodona.

Patriarca del cinema independent americà, John Casavettes va firmar amb Gloria (1980) el seu major èxit comercial, sense renunciar però al seu realisme aspre. La Gloria del títol és una dona de mitjana edat, antiga amistançada d’un gàngster, la qual per atzars del guió s’ha d’enfrontar amb la meitat de la màfia de Nova York per defensar un vailet que ha perdut tota la família en una «vendetta». La pel·lícula resulta un xic improbable, amb uns malfactors ubics, però massa tous, i una heroïna a qui costa creure tan «empoderada». El paper del nen, per altra banda, l’obliga a dir frases d’una repel·lència que avui dia serien inacceptables. Però les imatges quasi documentals de la Nova York de l’època i la composició de Gena Rowlands la protagonista val tots els centaus d’aquest món.