«L’imperi del dolor», Patrick Radden Keefe

L’imperi del dolor, Patrick Radden Keefe
Traducció de Ricard Gil
Edicions del Periscopi, setembre del 2021

Sobre l’epidèmia d’addicció als opiacis als Estats Units ja vam tenir una bona dramatització amb la sèrie Dopesick, així com una vindicació activista al documental All the Beauty and the Bloodshed sobre la fotògrafa Nan Goldin, víctima directa d’aquests fàrmacs. Per una versió més completa i documentada, un bon lloc on acudir és el llibre L’imperi del dolor de Patrick Radden Keefe. Aquest periodista d’investigació, que ja s’havia ocupat amb excel·lents resultats del terrorisme a Irlanda del Nord, no busca exposar els dramàtics efectes de l’epidèmia, com havien fet altres treballs anteriors, sinó que es centra en la dissecció de la família Sackler, que en són els responsables directes tot i que sempre van apanyar-se per dissimular-ho.

Per demostrar-ho, Radden Keefe es pren el seu temps, i dedica un terç del llibre a explicar l’ascensió d’Arthur Sackler i els seus dos germans, des d’una infantesa humil a Brooklyn fins esdevenir pilars de la societat americana a través de les seves obres filantròpiques i el seu patrocini artístic. Curiosament aquest trio de germans, tots ells amb la carrera de medicina, rarament van exercir-la. Els triomfs d’Arthur, degudament aprofitats per en Mortimer i en Raymond, més que en la pràctica mèdica, cal buscar-los en el màrqueting, les relacions públiques i les revistes professionals. Pioner de la publicitat adreçada als metges, desconeixedor del concepte «conflicte d’interessos» i sense fer fàstics a corrompre a qui calgués, l’Arthur va anar amassant una formidable fortuna tot ocultant el seu origen, ja que la majoria dels seus negocis anaven a nom d’altres familiars.

Arthur va morir el 1987 amb el seu prestigi intacte i en el repartiment de l’herència van ser els seus germans Mortimer i Raymond els que es van quedar amb Purdue Frederick, una petita empresa dedicada a dispensar productes tan modestos com laxants i remeis contra els taps de cera a les orelles. Des d’allà van decidir donar un gir en el negoci per dedicar-se als analgèsics amb base opiàcia. Van recuperar l’oxicodona, un calmant del dolor més poderós que la morfina, i el van comercialitzar sota el nom d’OxyContin. Els seus arguments per fer-lo entrar al mercat foren que no provocava addicció i que els seus efectes es prolongaven durant dotze hores, gràcies a un mecanisme d’alliberament controlat del principi actiu. Des del primer moment se sabia que aquestes asseveracions eren falses, el que no va impedir que Purdue iniciés una agressiva campanya comercial liderada per venedors molt motivats per les recompenses i afavorida per metges venals disposats a augmentar les dosis i dispensar-les a tothom que ho sol·licités.

En pocs anys l’OxyContin va deixar al seu pas un rastre d’addicció i de mort del qual els Sackler mai no es van responsabilitzar, tot atribuint la culpa de l’epidèmia a la feblesa intrínseca d’alguns usuaris que ja eren addictes en potència. Quan començaren a haver les primeres demandes, foren els directius de l’empresa els que pagaren les conseqüències, mentre que els membres de la família no hagueren de donar mai la cara. Al menys fins molts anys més tard, quan l’escàndol era tan gros, que ja no es podia negar l’evidència.

Radden Keefe detalla amb prolixitat tots els passos que conduïren a la caiguda en desgràcia del nom familiar, de manera que en l’actualitat el nom Sackler està totalment desacreditat, el que no ha impedit que continuï gaudint d’un patrimoni multimilionari. L’Imperi del dolor explica una història sovint apassionant de cobdícia sense ànima que no podria ser més americana i que demostra, per si encara calia, que amb diners i amics a les altes esferes gairebé tot és factible.