La plataforma Filmin és la patrocinadora principal d’un documental sobre Terenci Moix que tot just s’acaba d’estrenar. El dirigeix Marta Lallana a partir d’una idea d’Álvaro Augusto i existeix en dues versions, com a film de 91 minuts i com a sèrie de quatre episodis que sumen gairebé tres hores. No cal dir que he escollit la sèrie, perquè el meu interès pel personatge ho demanava, i el primer que m’ha sobtat és la seva irregularitat. Una de les grans preocupacions del programa sembla ser la vida sentimental de l’escriptor. La relació amb Enric Majó, a qui han donat l’oportunitat d’esplaiar-se llargament, ocupa ben bé un episodi i mig i, si més no, demostra que l’actor és la més bona persona de totes les que surten al documental. Més tard hi apareix un noiet madrileny, que fa l’efecte que no gira gaire rodó, i que gràcies a la indiscreció del vídeo domèstic ens descobreix un Terenci pigmaliònic que provoca vergonya aliena.
La descompensació temàtica de Terenci: La fabulación infinita fa pensar que s’ha limitat a mostrar els materials que tenia més a mà, sense intentar donar una visió més completa. Els bustos parlants que s’hi han congregat —el veí del barri, la vídua de la germana Ana Maria, en Boris Izaguirre, l’Anaïs Schaaf, la Núria Espert, en Vicente Molina-Foix…— són indubtablement pertinents; i una Colita oracular demostra ser tota una roba escenes. Però caldria saber perquè Maruja Torres, tal com ha declarat a Twitter, es nega a veure la sèrie. O perquè no hi són Carlota Benet o Josep Maria Mainat, familiars d’amics molt propers ja difunts.
Sorprèn i molt, especialment als dos primers capítols (que són els que abasten els anys quan Terenci Moix escrivia en català), que pràcticament es silencii que la seva ocupació principal era la d’escriptor. Només quan guanya el Premi Planeta l’any 1986 i salta a la celebritat mediàtica espanyola, el documental sembla reconèixer-lo com a novel·lista. Però després d’un comentari de Luis Antonio de Villena sobre la fractura interior de l’escriptor, que veu menystinguts els seus esforços més seriosos per culpa de la seva deriva més comercial, se’n torna a oblidar. I reapareix el Terenci irresponsable, capriciós, fabulador, etern nen gran, que dilapida els diners i que requereix la presència constant d’algun tipus de mainadera.
És una imatge incompleta on, a banda de l’escriptor, s’hi troba a faltar més dades sobre els seus orígens al barri del Raval, el seu desvergonyiment homosexual a la petita pantalla, l’irresistible atractiu que exercia sobre les tietes catalanes i tantes altres coses. Amb tot, la sèrie apassiona i es fa curta, potser perquè no és freqüent poder fer safareig d’un personatge públic a un nivell tan íntim.
No vaig conèixer, lamentablement, Terenci Moix, però tothom sabia coses sobre ell, bones i no tant. Uns coneguts de Rubí, per exemple, amics de la família de Majó, ens van dir que eren 'molt bona gent' i que Terenci 'l'havia pervertit', he, he. Hi ha moltes mancances a la sèrie però la més important, crec, és la literària, que abasta també els guions i adaptacions per a la tele i els articles sobre cinema. De vegades recordo coses que deia i ric sola, com amb en Capri, en una ocasió va dir que ja sols mirava cinema clàssic i que no anava al cine perquè sempre sortia 'aquella negra tan lletja', era la Whoopi Wolberg (no si si ho he escrit bé), o que tan sols havia anat a veure el Batman, del cine d'aleshores, perquè li havien dit que el Robin era molt bufó. A la meva mare li encantava sentir-lo. El tema literari, tant pel que fa als llibres com a les adaptacions per a la televisió, pràcticament ni es toca o molt de passada. Potser és que el tinc molt lligat al meu imaginari cultural i sentimental i tenia massa expectatives sobre la sèrie.
ResponEliminaLes obres escrites en català gairebé no es mencionen i, quan llegeixen textos seus, pràcticament es limiten a la trilogia memorística. Crec que encara està per fer-se un documental més complet.
Elimina