Pàgines

dissabte, 7 d’octubre del 2023

Il sol dell’avenire/El sol del futur - Coup de chance/Cop de sort - Sundown - El conde


Tinc la teoria que les pel·lícules que tracten sobre el món del cinema ja ho tenen gairebé tot guanyat de cara a la crítica, si no no s’explica que El sol del futur, la darrera de Nanni Moretti, hagi sigut rebuda com una obra mestra. I no és que sigui dolenta, però està feta de forma matussera, amb una acumulació d’escenes desconjuntades, que de vegades semblen pensades al moment. A més Moretti, aquí protagonista màxim, és un actor justet que aquí es fa (volgudament) carregós, però que acaba esgotant. Sort que l’acompanyen Margherita Buy i Silvio Orlando, que sí que saben actuar.

De totes maneres hi ha un munt de motius perquè el film caigui simpàtic. Per la defensa que fa d’un cinema amb ànima i que eviti les fórmules. Per la sàtira contra Netflix. Per l’homenatge a Fellini. Per l’homenatge a Franco Battiato. Per l’homenatge a Jacques Demy (i a tants altres). Per rebelar-se contra el suïcidi com a opció. Per inventar-se, a la manera de Tarantino, una història paral·lela en la qual triomfa el comunisme utòpic. I, sobretot, perquè et permet sortir de la sala amb un somriure dibuixat als llavis. 


Les pel·lícules més recents de Woody Allen havien sigut tan fluixes que s’ha rebut aquesta Coup de chance gairebé com una obra mestra, quan la veritat és que no n’hi ha per tant. Hi juga al seu favor la novetat que estigui parlada en francès, una càmera inquieta i elegant inusual en Allen, el fresc atractiu de Lou de Laâge i la solvència de Melvil Poupaud en un paper molt antipàtic. Potser no calia contractar Vittorio Storaro per retratar els atractius colors tardorals de París, però tot suma. Encara així aquesta història d’adulteri i crims té tan poca substància com la colla de membres de l’alta burgesia que presenta. Viuen en cases molt boniques, això sí que no es pot negar.


Un home trist (Tim Roth) passa les vacances en un hotel de luxe a Acapulco amb la seva germana (Charlotte Gainsbourg) i els seus nebots. Quan els arriben notícies de Londres que la seva mare està malalta, la família es prepara per partir, però l’home no troba el passaport. Un cop sol, es trasllada a un establiment més modest, s’embolica amb una agradable mexicana i passa els dies sense fer res més que jeure a la platja i beure cerveses. Aquest és el plantejament de Sundown, film de 2021 del mexicà Michel Franco que acabo de veure a Filmin.

El protagonista sense esma, que gira l’esquena a la família amb un subterfugi fals, i que no sembla tenir cap objectiu, evoca fàcilment un dama existencialista. No obstant, un incident violent a la meitat del film, precipitarà els esdeveniments i oferirà una certa llum sobre l’actitud de l’home.

Una història inquietant i desolada, que de segur no aprovarà el patronat de turisme d’Acapulco.


El xilè Pablo Larraín ha revisat sovint la història recent del seu país amb intel·ligència i creativitat; però fins ara no havia mostrat en pantalla la figura del dictador Augusto Pinochet com fa al film El Conde (Netflix). També és inèdit el to satíric i l’adscripció al gènere fantàstic, en un guió propi que comparteix amb Guillermo Calderón.

La idea de la qual parteix és tan boja com interessant i «plausible»: i si Pinochet hagués estat en realitat un vampir? La pel·lícula l’imagina ja com a tal, sota l’aparença d’un soldat reialista, a la França de la Revolució. Durant els segles següents es dedicarà a fer fracassar alçaments revolucionaris arreu del món, el darrer dels quals a Xile, enderrocant el govern de Salvador Allende el 1973. Al cap d’uns anys, quan es comenci a investigar l’origen de la seva fortuna i les nombroses violacions dels drets humans produïdes durant el seu mandat, el dictador fingirà la seva mort. Des de llavors viu amb la seva família en una granja remota de la Patagònia més glacial, tot desitjant que li arribi la mort.

L’atmosfera del film evoca l’horror de títols com Nosferatu, accentuat per una magnífica fotografia en blanc i negre d’Edward Lachman. Conté imatges molt potents i una bona idea de base, però no sembla desenvolupar totes les possibilitats que ofereix la història. Un bon exemple de recursos desaprofitats són aquests cinc fills confinats amb els seus pares, a penes distingibles els uns dels altres. La recurrència en la veu en off a mi sempre em cansa, encara que queda justificada en el grand-guinyolesc desenllaç. De segur El Conde no és rodona, però reuneix tantes peculiaritats que jo aconsellaria mirar-se-la.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada