Malgrat tot, la història que es desenvolupa a partir d’aquí, la d’un triangle amorós bastant descafeïnat, no acaba de prendre el vol. I és llàstima, perquè el trio protagonista —Jessie Buckley, Riz Ahmed i Jeremy Allen White— reuneix tres dels intèrprets més engrescadors de la seva generació.
Allelujah de Richard Eyre (a Movistar+) es basa en una obra homònima d’Alan Bennett i gira sobre un hospital geriàtric amenaçat per les restriccions pressupostàries del govern liberal en el poder. En primera instància sembla un drama costumista a l’estil britànic, amb gotes d’humor i moments de patetisme en sordina, als que s’hi afegeixen la malícia i l’acidesa pròpies de Bennett. Els intèrprets, com és d’esperar, estan de primera, ja que són gent com Derek Jacobi, Judy Dench, David Bradley, Russell Tovey i una Jennifer Saunders molt lluny d’Absolutely Fabulous.
Tanmateix, en el tercer acte el film, que havia derivat cap a la defensa una mica pamfletària del servei de salut britànic, té un gir de guió d’aquells que no veus venir ni en el pitjor dels teus malsons i el missatge final de la cinta queda francament compromès.
Ella és una mare soltera de mitjana edat amb ganes de divertir-se sense més complicacions. Ell fa gairebé vint anys que està fidelment casat i sent la urgència, però també el temor, de viure una aventura. Junts inicien una relació sense més compromís que fer allò que els vingui de gust. Com que la pel·lícula es titula Crònica d’un amor efímer (dirigeix Emmanuel Mouret i es pot veure a Movistar+) ja podem intuir que les bones intencions inicials ben aviat descarrilaran, perquè l’amor hi traurà el nas de forma impensada.
Des del primer moment, mentre sona La javanaise sobre les aigües del Sena, tot m’ha predisposat a contemplar el film amb complaença i un somriure sovint als llavis. Lleugera, benhumorada i amb dos intèrprets que pràcticament porten tot el pes de la trama sobre les seves espatlles, Une liaison passagère no inventa res de nou, però li pinta una cara molt atractiva. Sandrine Kiberlain demostra una vegada més el seu encant natural, mentre que Vincent Macaigne, fràgil i desbordat, desplega una irresistible vis còmica. Una delícia menor.
The Killer (breument als cinemes, però ja a Netflix) és David Fincher en estat pur: emocionalment freda, però d’una precisió quirúrgica. També és, literalment un tebeo, ja que es basa en una novel·la gràfica francesa, sobre un assassí a sou embarcat en la seva particular venjança. L’omnipresent veu en off va recitant a la manera d’un mantra les normes que ha de seguir un sicari, si vol triomfar al seu ofici. La temàtica no pot estar més lluny de la meva devoció i em fa una certa ràbia que Fincher converteixi en un espectacle tan atractiu el negoci de la mort. Michael Fassbender, en perfecta concordança amb el director, es mostra tan magnètic com indesxifrable.
La idea d’un os negre que es torni cocaïnòman i extremadament violent, quan una càrrega de la droga aterra accidentalment en un parc nacional, pot semblar divertida sobre el paper; però potser no ho és tant a Cocaine Bear (Os viciós) que ha dirigit l’actriu Elizabeth Banks i que es pot veure a Movistar+. De fet, l’accident va succeir a Georgia l’any 1985, però el plantígrad va morir de sobredosi sense que se li conegués cap malifeta.
En el bosc de la pel·lícula s’hi creuen molts (massa) personatges, sovint contemplats amb humor, algunes vegades en fallit to seriós. Els interpreten gent força coneguda: Keri Russell i Matthew Rhys (The Americans), Alden Ehrenreich (el Hahn Solo més recent), Isiah Whitlock (The Wire), Jesse Tyler Ferguson (Modern Family), Ray Liotta (en el seu últim paper) o l’omnipresent Margo Martindale (que també sortia a The Americans), el que demostra que tothom ha de menjar. És en poques paraules una bajanada distreta, amb moments d’humor i també de sang i fetge. Guanya molt quan surt l’ós accelerat i trobo que les seves intervencions són massa curtes. Ideal per a diumenges a la tarda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada