«La clase de griego», Han Kang

La classe de griego, Han Kang
Traducció de Sunme Yoon
Random House, setembre del 2023
(també en català, La classe de grec, traduïda per Héctor López Bofill i Hye Young Yu, La Magrana, setembre del 2023)

Ran de l’èxit que va tenir La vegetariana de Han Kang, que no conec, al club de lectura vam decidir llegir la seva darrera novel·la La clase de griego. El llibre està articulat a partir de dos personatges, dos professors. La part d’ella està escrita en tercera persona i s’alterna amb la part d’ell en primera persona. Ella ha perdut la parla i en conseqüència la feina; es diria que com a conseqüència dels revessos de la vida: fa poc ha mort la seva mare, s’ha divorciat i ha perdut la custòdia del fill. Però quan el seu psicoterapeuta li suggereix que la mudesa pot ser una reacció psicosomàtica, ella li respon escrivint que «No és tan simple».

L’única activitat pública que li queda a la dona, i gràcies a la qual espera recuperar la parla, és assistir a unes migrades classes de grec que imparteix l’altre protagonista, un home que també carrega les seves penes. Després d’uns anys a Alemanya, on va emigrar amb la seva família, va viure uns amors desgraciats i va perdre el seu millor amic, ha tornat a la seva Corea natal per descobrir que s’està quedant cec.

No em negareu que el panorama és més aviat descoratjador. Si a la muda i al cec hi afegim la sordesa de l’enamorada alemanya del professor, tindrem quelcom molt similar a la imatge d’aquells tres micos que ni miren, ni parlen, ni escolten. La novel·la va desplegant-se sense a penes acció, amb els records d’infantesa i joventut de l’un i l’altre i les descripcions dels seus desplaçaments urbans. L’únic missatge que es va repetint al llarg del llibre és el de la relació del cos i l’experiència amb la gramàtica i el llenguatge, tot i que el mecanisme dels seus raonaments se m’escapen.

Experimentó algo parecido en los momentos postreros de su madre. Cada vez que ella, en estado de coma, exhalaba su aliento tibio, el silencio se retiraba un paso; pero cada vez que inhalaba, una estremecedora bocanada de frío silencio penetraba en su cuerpo como un estridente grito.

Entonces ella podía hablar, así que las emociones debieron de ser aún más fuertes y nítidas.
Sin embargo, ahora está vacía de lenguaje.
Las palabras y las oraciones la siguen, separadas de ella como el alma se separa del cuerpo, pero lo suficientemente cerca como para verlas y oirlas.

—Supongamos que existe la idea de la extinción… Sería una extinción limpia, buena y noble, ¿no te parece? Es decir, la idea de la nieve que se extingue, por ejemplo, sería una nieve que desaparece limpia, bella e impecable sin dejar rastro, ¿no crees?
—Escúchame bien —replicabas, negando con la cabeza—, la muerte y la extinción son lo opuesto a las ideas desde un principio. Una nieve que se derrite y se convierte en lodo no puede ser una idea.

Em consta que hi ha lectors que troben tot això fascinant, desolador però fascinant. Confessos que jo topo amb una barrera que m’imagino cultural. Per això, quan al final de la novel·la ella i ell consumen el·lípticament la seva relació, hi veig més determinisme argumental que no pas evolució lògica dels personatges. Que m’ha deixat més que fred, i sense paraules, vaja.