Tots els homes del president - Juli Cèsar

 

Per no ser americans, deu-n’hi-do la quantitat de Watergate que hem mamat! La principal porta d’entrada i encara l’obra més sòlida des del punt de vista artístic és Tots els homes del president d’Alan J. Pakula, filmada el 1976 quan els fets que narra eren molt recents. Possiblement cap pel·lícula sobre una investigació periodística de la qual ja es coneix el desenllaç i que consisteix bàsicament en converses de despatx i trucades telefòniques, té dret a ser tan emocionant.

Són molts els responsables que tot funcioni a les mil meravelles, en un film que, sobre el paper, podia haver estat ben àrid. Es pot citar el tens guió de William Goldman, la molt contrastada fotografia de Gordon Willis —l’immaculada lluminositat de les oficines del Washington Post en contrast a les tenebres del pàrquing on es produeixen les revelacions de «Deep Throat»—, les actuacions d’una colla de secundaris de luxe (Martin Balsam, Jack Warden, i sobretot Jason Robards) i un Pakula tan eficient en el control com sempre.

I al capdavant, Robert Redford i Dustin Hoffman, el ros i el morè, el WASP i el jueu, el guapo i l’eixerit; o, el que és el mateix, mig segle creant vocacions periodístiques. Un periodisme, per cert, que rutllava a base de moltes cigarretes, molt remenar de papers i unes màquines d’escriure ben sorolloses. I, més que una pregunta, volia fer una reflexió. La majoria de les pel·ícules americanes transmeten la idea que la democràcia i la llibertat de premsa sempre acaben triomfant; però, si Tots els homes del president hagués sigut una pel·li espanyola, de segur hauria aparegut una mà sinistra que en el darrer moment hauria ocultat la denúncia dels periodistes. Desencantats que som.

Si tenim en compte com de cartró pedra solien ser les pel·lícules «de romans», es pot considerar que l’adaptació que va fer Joseph L. Mankiewicz del Juli Cèsar de Shakespeare és tot un triomf. Malgrat que ja es veu que el marbre de debò no hi abunda, el director —famós especialment per dedicar-se a les obres de text— hi insufla a una versió fidelíssima un dinamisme i unes profunditats de camp que són indiscutiblement cinematogràfiques. En quant als intèrprets hi ha una mica de tot, tal com correspon a una producció de Hollywood on no s’han escatimat les pessetes. En el graó més gris hi trobem les merament decoratives Greer Garson i Deborah Kerr, però també el rol titular que a Louis Calhern li queda força tronat. Per a sorpresa de ningú excel·leixen els britànics James Mason (Brutus) i John Gielguld (Cassius), que donen lliçons de com s’ha de dir Shakespeare. Divisiu el Marc Antoni de Marlon Brando, que no sembla adepte en el teatre clàssic, però que amb el triple joc de la mirada, la mandíbula i el tors nu demostra que és un animal cinematogràfic de primer ordre. Tanmateix els que roben totes les escenes on apareixen són els estilismes capil·lars de Brando i Gielguld.