No és fins uns capítols més endavant que es va descobrint que el pinyol de la sèrie consisteix tant en els viatges en el temps com en una conspiració de tendències messiàniques. Després d’haver intrigat l’espectador, segueixen moments una mica atabaladors, d’aquells que no saps ben bé què està passant, un mal molt comú a les ficcions de desplaçaments temporals i les paradoxes que comporten. Per fortuna els dos últims episodis encarrilen les diverses trames paral·leles i arriben a una conclusió raonablement entenedora, diria que fins i tot satisfactòria.
Del repartiment, l’actor més conegut és el sovint excel·lent Stephen Graham, que aquí eleva un paper que en altres mans no podria ser més fulletonesc. Greta Scacchi va tenir el seu gran moment a la dècada dels 80 i 90, però sempre és agradable retrobar-la, mentre que el físic tan particular de Shira Haas el vam conèixer no fa gaire a Unorthodox. De l’actriu de teatre Amaka Okafor no en sabia res, però la seva presència infon gran autoritat com a intèrpret.
He llegit crítiques a Bodies per ser avorrida. A mi no m’ho ha semblat, entre les ambientacions de les diferents èpoques, l’ampli ventall temàtic —antisemitisme, homofòbia, distopies, espiritisme—, la bona interpretació i els sorprenents girs de la trama, inclús amb el decandiment de la part central, el saldo és francament positiu.
M'has convençut per veure Bodies, endavant amb les minisèries, avall les sèries de múltiples temporades interminables. Les sèries britàniques amb bons actors britànics rarament fallen molt
ResponEliminaPer cert, soc el Pons, que avui blogger té el dia idiota
Completament d'acord, millor britàniques i millor d'una sola temporada.
Elimina