El club de l'odi - El meu crim - Esperit sagrat

 A El club de l’odi de Beth Araújo (Filmin) el que comença com una reunió de senyores àries supremacistes deriva en un esclat de violència histèrica i finalment assassina. Podria haver estat un intent d’analitzar com funcionen les mentalitats ultra-dretanes, si no fos que totes les protagonistes són a més d’una estupidesa superlativa que simplifica massa la diagnosi del problema. Queda doncs un film d’horror bastant difícil d’aguantar per la seva incomoditat, amb unes ínfules d’exercici d’estil innecessàries. 

Mon crime, el film més recent de François Ozon, es basa en un vell vodevil de Georges Berr i Louis Verneuil, i participa de la mateixa lleugeresa frívola de 8 femmes i Potiche. En uns molt teatralitzats anys 30, una aspirant a actriu es troba acusada de la mort d’un productor de cinema. Amb l’ajuda d’una amiga advocada aconsegueix treure profit de la situació i assolir una inesperada celebritat; però aviat descobrirà que el seu crim té molts més beneficiaris potencials del que es podria pensar.

Una farsa de fràgil versemblança amb tocs feministes i un fort component d’exercici estilístic, se salva de la irrellevància pel bon humor que inspira i per un repartiment força agraït. Les emergents Nadia Tereszkiewicz i Rebecca Marder mostren una gran química com a col·legues en el crim, mentre que uns sobreactuats Fabrice Luchini i Isabelle Huppert hi posen la cirereta festiva.

Espíritu sagrado de Chema García Ibarra (a Filmin) seria una raresa total si no fos perquè darrerament m’ha tocat veure moltes rareses dins del cinema espanyol. Ambientada en un barri perifèric d’Elx, comença com una comèdia impàvida sobre els membres d’una associació «magufa» de cercadors d’ovnis fins que va derivant cap a un argument molt més sinistre. Els actors semblen tots aficionats, però el que els falta d’ofici es compensa per l’autenticitat que traspuen. El resultat és inexplicablement fascinant.