Després de triomfar amb els exercicis detectivescos dels dos Knives Out, Rian Johnson s’ha tret de la màniga una sèrie que, amb el seu misteri setmanal, la seva relativa falta de pretensions i fins i tot la tipografia dels crèdits, ens recorda sèries mítiques de la televisió de finals del segle XX com Colombo o S’ha escrit un crim. Escrita a major glòria de Natasha Lyonne, Poker Face ens presenta el personatge de Charlie Cale una cambrera que té el do de detectar quan algú esta dient una mentida. En el primer episodi, uns fets que tenen a veure amb la seva intromissió amb una família mafiosa de Nevada, obliguen Charlie a fugir cuita corrents. Els següents capítols, ambientats en diferents escenaris de la seva ruta, contenen cadascun d’ells un assassinat, presentat sempre amb una estructura ben particular. Primer presenciem l’execució del crim —de manera que la identitat del culpable mai no forma part del misteri— i després veiem com Charlie en troba el desllorigador, com qui no vol la cosa.
Poker Face ha sigut classificada com a comèdia, més per l’actitud passo-de-tot de Natasha Lyonne que no pas pel contingut real de la sèrie. El plantejament de cada misteri és original sense necessitat d’entrar en grans complicacions, de manera que aquesta és una sèrie ideal per recuperar aquella vella tradició de mirar la tele en família. A les arroves de carisma que té Lyonne hi podeu afegir la presència d’actors convidats de la talla d’Adrien Brody, Ron Perlman, Chloë Sevigny, Ellen Barkin, Joseph Gordon-Levitt o Nick Nolte. Tot plegat configura un dels millors títols de l’any (o, si més no, dels més distrets i simpàtics).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada