Generació plastilina

Foto de KirrilyRobert a Flickr

Algú dirà que treballo a sou d’en Quim Monzó, perquè en pocs dies hi torno a parlar. Però jo, que acostumo a escriure de tots els llibres que llegeixo, no puc fer-hi res si, mentre encara roman en funcionament la seva exposició celebratòria, s’acaba de publicar un nou recull dels seus articles periodístics per a LA VANGUARDIA apareguts entre el 2001 i el 2004: “Esplendor i glòria de la Internacional Papanates” (Quaderns Crema, 2010).

En un comentari al meu apunt de l’altre dia, algú retreia Monzó que escrigués les seves columnes periodístiques en castellà. Evidentment en la seva decisió, com en gairebé tot el que fa, hi intervé més el sentit comú que la postura heroica: no serà pas a l’AVUI on gaudirà de la màxima audiència i l’emolument segur i substanciós. Ara bé, cal dir que bona part d’aquestes columnes publicades en castellà acaben convertides en llibres escrits en català. Ignoro el seu procés de redacció, si l’original és en un o altre idioma (per alguns títols que juguen amb girs castellans, suposo que el pas al català és posterior); però per una de tantes anomalies que carrega la llengua catalana, queda clar que el que, per qüestions comercials, va veure la llum per primera vegada a la premsa castellana, a l’hora d’esdevenir llibre garanteix el seu èxit si ho fa en català (sospito que els lectors de Monzó en la versió d’Anagrama constitueixen només una minoria exquisida).

La col·lecció d’articles que ara m’ocupa, tot i tenir alguns anys a l’esquena, podria haver estat escrita ahir mateix, potser perquè un dels trets més característics de l’ésser humà és l’aversió a canviar els hàbits i, per tant, l’estupidesa acomodatícia es perpetua a través de les generacions. Aquesta Internacional Papanates, brillant expressió que Jordi Barbeta va encunyar, és la que accepta a ulls clucs i amb ínfules de modernor qualsevol idea que li venguin els gurus de torn. Monzó, igual que aquell nen que va descobrir que l’emperador es passejava nu, es limita a descriure sense prejudicis el que veu. Que els resultats siguin sovint tan reveladors, delaten la mena de conformisme de papagai on vivim tan còmodament instal·lats.

Temàticament l’articulista parla de qüestions properes que afecten al màxim nombre de persones i que, no obstant, a gairebé ningú no se li acut discutir. La marca del biquini sobre la pell morena o el parrús sense afaitar són tan antiestètics com ens volen fer creure? Exigir amabilitat en el tracte al públic és una forma de discriminar els antipàtics? Es pot parlar de violència de gènere, quan la parella és homosexual? (Corol·lari: perquè en els controls dels aeroports els homes escorcollen els homes i les dones les dones?) És realment necessari saber català per viure a Catalunya? (NO!) Dur un bar és realment un joc de nens? Fingir l’orgasme és una prerrogativa femenina? Una parella que només s’ha casat pel civil té dret a batejar els seus fills? (NO, NO i NO!)

Alguna vegada Monzó voreja la irrellevància (servituds de la publicació periòdica (que m’ho digui a mi!)), d’altres frega l’obra mestra de gènere incert (“El teatre de la vida”). Tot llegint-lo, he pensat que aquesta sèrie de textos breus, tan arrelats a la quotidianitat, pertanyien per dret propi al món dels blocs. Quim Monzó seria un excel·lent blocaire, no hi ha dubte. Tant ell com nosaltres sabem prou bé, però, que els blocs rarament et paguen el gintònic nostre de cada dia.

Indicis de primavera

Foto de gloskeith a Flickr

Quan surt de la feina, nota la brisa tèbia i decideix tornar caminant. A l’avinguda els arbres comencen a mostrar petits brots d’un verd molt tendre. Sembla que amb el mes de març l’implacable hivern d’aquest any ha quedat clausurat i s’anuncia ja la primavera. “Indicis de primavera”, pensa. Un bon títol. Potser que n’escrigui alguna cosa. La llarga letargia hivernal, el sobtat desvetllar de la terra, la força tel·lúrica de la Vida que s’obre pas per renovar-se any rere any. L’intrusiu verd d’aquests brots... No, “intrusiu” no és l’adjectiu escaient, té una clara implicació negativa. El verd desitjat o el desitjat verd, el verd benvingut o el benvingut verd, l’anhelat verd, l’ansiat verd (no). O encara el verd fosforescent, frescal, jove, lluminós, impactant, elèctric, líquid, infantil.

A casa el rep el silenci. Ella deu haver sortit; si no, les converses del televisor omplirien la sala. Gairebé se n’alegra; perquè, si ella fos al sofà, on la troba habitualment, s’hauria vist obligat a preguntar-li com li ha anat el dia i li hauria d’explicar també com ha anat el seu; i avui, que ha arribat inspirat, no vol perdre el temps. Cal aprofitar l’empenta per escriure de seguida l’apunt que li volta pel cap.

Engega l’ordinador i, abans que res, mira el correu. Només sis missatges. Un d’ells delata l’spam des del títol. Tres són comentaris a entrades d’altres blocs als que s’ha subscrit. Els llegeix per sobre i els esborra. Queden el dos comentaris que li han fet a l’apunt d’avui. Troba pobra la resposta, no es conforma amb menys de set o vuit comentaris diaris. Potser la seva reflexió sobre l’aroma del fricandó no ha satisfet les aspiracions líriques dels seus lectors, l’hauran trobada poc elevada, massa quotidiana. Amb el to elegíac d’aquests indicis de primavera que porta entre cella i cella, se’n rescabalarà. Però primer esborra els dos comentaris sense obrir-los; prefereix entrar al seu bloc i llegir-se’ls en la seva pròpia salsa. Tot i que no sap gaire què dir, els respon tots dos, sempre ho fa. Després consulta les seves estadístiques de visites i l’origen dels seus visitants. Quezon City?, curiós. Algú ha arribat al seu bloc teclejant a Google “com decapar objectes esfèrics” i després ha consultat tots els apunts classificats sota l’etiqueta “Ensonyaments”. Detecta una web d’origen que li resulta desconeguda, la segueix. Es tracta d’un bloc ple de fotos de flors i d’arbres i de poemes originals. Es titula “Saba i llavor”. Si es repeteix la visita, hi tornarà i s’ho mirarà amb més atenció. Fa la ronda pels blocs habituals, alguns han publicat entrada nova. Les mira, les llegeix, les escolta (segons el cas), algunes les comenta. Torna al correu: un spam.

Entra a l’editor del seu bloc i escriu el títol del nou apunt: “Indicis de primavera”. Sota quina etiqueta l’arxivarà? “Moments”? “Epifanies”? Torna al correu: res. Es remira les estadístiques: un visitant afegit. Entra a Facebook, llegeix, comenta, saluda. De nou a l’editor, no acaba de decidir-se entre “Moments” i “Epifanies”. O seria millor “Impressions”? Repassa els blocs amics per si hi ha novetat, el correu, el Facebook, l’editor, el correu, les estadístiques...

De sobte nota una esgarrapada de gana a l’estómac. Mira el rellotge: dos quarts d’onze! El pis continua en silenci. Habitualment sopen a quarts de deu. Què ha pogut passar? Intenta recordar si ella li digué ahir que aniria a algun lloc. La truca al mòbil, però no respon, sembla que sigui fora de cobertura o que el mòbil estigui desconnectat. Mentre pensa què pot fer a continuació, entra a la cuina per tallar-se una llesca de pa i entretenir la gana. La noteta groga és sobre el marbre, prop de la nevera. Llegeix:

“Seré uns dies fora. O potser uns mesos. Quan em vagui, en parlem. No em busquis”.

Aclaparat, les cames li fan figa. Encara sense entendre res s’asseu davant de la pantalla amb el cap entre les mans. El silenci que l’envolta se li torna insuportable, el pis ha esdevingut una desoladora amenaça. Sol, sol, s’ha quedat sol. Què farà ara? Com pot viure sense ella? Davant seu contempla un futur sense esperança. Un futur desesperançat. La casa desolada, la casa buida. No, millor “Des de la buidor”. Però l’estat en el que es troba i en el que probablement s’hi trobarà els propers dies, mereix un tractament més profund, potser una sèrie d’apunts monogràfics. “Cròniques de la buidor” és un bon nom genèric. Cal posar-se a la feina.

I s’hi posa.

(dedicat als vidus i vídues dels blocs)

Imatges d’Alícia: Walt Disney

No, no aguantaré que, com a comentari d’aquest apunt, algú digui alguna cosa previsible en contra de Walt Disney.

El senyor Disney esdevingué una de les bèsties negres dels progres dels 70, potser a causa de la versió simplificada i antiamericana de la vida que teníem llavors. Per a mi, que vaig ser educat amb la seva dieta d’adaptacions dels contes clàssics, no li puc retreure més del que podria fer a Perrault o a Grimm. O sigui res. A més, Walt Disney explotà com pocs les possibilitats del naixent art dels dibuixos animats i creà un munt de meravelles al llarg de la seva vida.

Ben bufona era aquesta noia, no m'explico com no va arribar a ser "Princessa Disney".

La seva versió d’Alícia de l’any 1951 no es compta entre les millors. I malgrat tot, Disney havia mostrat la seva obsessió per Alícia des dels principis de la seva carrera. L’any 1923, quan era només un cineasta principiant a Kansas-City, ja va filmar una “Alice’s Wonderland”, on una actriu interactuava amb diversos personatges animats. Va gaudir d’un moderat èxit, el que va motivar-lo a crear una sèrie de 50 breus “Alice Comedies” que establiren la seva reputació i precediren el seu primer gran èxit: Mickey Mouse.

Arribat el moment d’abordar el primer llargmetratge, Disney tornà a pensar en Alice i fins i tot va fer unes proves amb Mary Pickford, la qual pensava envoltar de personatges animats. L’estrena de la pel·lícula de McLeod del 1933 el va fer desistir del projecte i girà la mirada cap a la Blanca Neus. El triomf fou inenarrable i la resta és història.

Disney continuà pensant en els llibres de Carroll. L’any 1938 enregistrà el títol “Alice in Wonderland” i just acabada la guerra va fer noves proves amb Ginger Rogers (amb la qual de segur que n’hauria resultat una Alícia veritablement suculenta). Per fi a les acaballes dels anys 40 es ficà de ple en una producció totalment animada d’Alícia per iniciar el seu “cicle anglès” (on figurarien clàssics com “Peter Pan”, “101 dàlmates”, “Mary Poppins”, “Merlín l’encantador”, “El llibre de la selva” o “Robin Hood”).

Disney prescindí del model que li proporcionaven les il·lustracions de Tenniel i optà per un estil viu i colorista. Donat que les novel·les de Carroll són més un seguit d’episodis que una narració pròpiament dita, es potenciaren l’espectacularitat, la música i els efectes visuals per sobre dels sofisticats jocs conceptuals.

Els bessons Tweedle a punt de vendre un cotxe usat.

L’estrena l’any 1951 no va ser tan feliç com es podria esperar: els fans de Carroll i el públic anglès en general l’acusaren d’haver “americanitzat” la seva victoriana favorita. El film mantingué el seu status d’obra mig fallida fins que la psicodèlia dels anys 60 incentivà la seva reivindicació. Tot i això crec que encara manté una situació problemàtica dins del canon disneià.

El gat de Cheshire en versió "simpàtica".

Malgrat que aquesta fos una de les pel·lícules més musicals de la factoria Disney (fins i tot trenta compositors hi intervengueren), no ens ha deixat cap melodia memorable, potser perquè totes eren extremadament curtes. O sí, una, arribada gràcies a la intercessió de Pratinsky. Es diu “Alice in Wonderland” (de Sammy Fain) i la versiona Bill Evans (un dels pianistes més fins i filipins que ens ha ofert la història del jazz). El baix és el de Scott LaFaro i la bateria de Paul Motian. Aquí la teniu.

I beg your pardon

Aquest títol hagués quedat perfecte per l’homenatge a Espriu de la setmana passada, ja que aquest era el nom d’un dels seus poemes que, a més, Raimon va musicar. Però, si ara demano disculpes, és en primer lloc perquè parlaré (una vegada més) en la meva faceta més narcisista. Perquè la Clídice, en el programa de Ràdio Esparreguera on és dedica quinzenalment a comentar blocs que li agraden, el dijous passat va parlar del meu bloc (i també del Bloguejat d’en Salvador i de Sobre Llibres).

Ja sé que la Júlia pensa que som una mica il·lusos els que ens alegrem quan algú cita el nostre nom en el món real; però, mira, fa gràcia, no ho puc negar. Sense voler ofendre ningú, reconec que ser mencionat a Ràdio Esparreguera no es pot comparar en eco mediàtic a aparèixer a La Sínia o El Tomàquet… Però crec que és molt més desitjable. Aquí teniu l’enllaç, per si ho voleu escoltar.

La Clídice em va demanar una cançó de Tom Waits per acompanyar el programa. Jo li vaig recomanar una i després ella va fer el que li va donar la gana. Bé que va fer, que el programa li quedà molt rodó (la declaració pública d'amor vorejà una mica l'estil Gemio, això sí ;p). No sé si la vocació de radiofonista li ve de lluny, però ho fa amb una esplèndida desimboltura i, quan va llegir alguns dels meus textos, m’impressionà: sonaven molt millor que quan els vaig escriure.

La cançó que vaig escollir es titula precisament “I beg your pardon”. Forma part de la banda sonora que Waits escrigué per la pel·lícula de Francis Ford Coppola “One from the heart”. La pel·lícula té una estètica que m’embafa una mica i el seu guió em deixa força indiferent, però les cançons que canten Tom Waits i Crystal Gayle són sublims: un d’aquells discos que no haurien de faltar a cap casa.

Sense tu, sóc un espantaocells, sisplau, nena, no desapareguis, et demano perdó, estimada. Faig servir una ampolla com a trompeta i una capsa de barrets com a tambor, et demano perdó, carinyo.

Una cançó ideal per escoltar sota llum d’espelmes, amb una copa de vi negre a la mà i algú a prop de qui et vols fer perdonar. Màgica!

Elemental

—Holmes, com vau descobrir que el sospitós era romà?
—Senzill, Watson, li vaig mostrar una camisa i li vaig preguntar de quina talla era. Em digué que de la 40.
—I?
—Comproveu-ho vos mateix, era una XL.

Shakespeare comentat

Si el proper cap de setmana aneu escassos de plans, us recomano l’Othello de William Shakespeare que la companyia del Casal d’Avis “La Moixonera” representarà al Centre Cultural Can Sugus (carrer de l’estràbic Bofarull, 17). Hi haurà funció el dissabte 27 a les deu del vespre i el diumenge 28 a les cinc de la tarda. S’hi pot arribar amb els autobusos 23 o 56 i amb la línia 8 del metro .

------------------------------------------------------------------------------------------

Incondicional ha dit...
Allau, un apunt genial, com sempre!

Promocional ha dit...
Tens un bloc molt interessant. Jo també tinc un bloc MOLT interessant. Espero que t’interessi i el visitis, ja que és ple de notícies interessants i d’apunts igualment interessants.

Filòsof d’espardenya ha dit...
Shakespeare, quin gran coneixedor de l’ànima humana!

Autobiogràfic ha dit...
Recordo, com si fos ara, que estàvem, el vell Will i jo, prenent unes pintes d’ale a “The shepherd and the peacock” i vaig suggerir-li que dramatitzés la història del mor de Venècia, que m’acabava d’explicar. Ai carat, que s’haurà fet del bo de Will?

Críptic ha dit...
Oh!

Rondinaire ha dit...
Shakespeare està sobrevalorat i l’ull de poll m’està matant!

Poc informat ha dit...
Shakespeare? No l’havia sentit dir mai. Me l’apunto.

Mecanògraf ha dit...
Porcurare anar-i, sHakspaere é s sremmpre Sahkspere!

Redundant ha dit...
Shakespeare era anglès.

Pedant ha dit...
He tingut el goig de presenciar aquesta immarcescible obra del bard de Stratford en tres ocasions, una d’elles a l’Old Vic de London, inoblidable, amb l’excels Sir John Gielguld en el paper de Desdèmona i no puc estar més en desacord amb el que escriu Harold Bloom al seu assaig “La decadència de la croqueta”, etc...

Comerciant ha dit...
Venc Scarabeo color verd lloro seminova.

Enginyós ha dit…
El teatre em fa mal de cap, després m’hauré de prendre una shakespirina.

Escombrant cap a casa 1 ha dit...
Sí, Shakespeare està molt bé; però caldria que els nostres teatres programessin més autors catalans. Ja n’hi ha prou de viure a l’ombra del centralisme de Madrid!
Independència i Pàtria! O Mort! (a escollir)

Escombrant cap a casa 2 ha dit...
M’agrada Shakespeare; per cert, els Manel preparen nou disc.

Agressiu ha dit...
La notícia me la porta fluixa i tots els seguidors d’aquest bloc pateixen halitosi.

Spam ha dit...
ใกล้ ทะเล มี สาว ROLEX ให้ ฉัน มี เสื้อผ้า VIAGRA แขวน อยู่ ใน ที่ เพาะ M. CAROL เพื่อน ไม่ ได้ ติดต่อ สุขภาพ และ ความ แข็งแรง

Atabalat [que no sap ni a quin bloc comenta] ha dit...
Amb unes cebetes, enlloc dels naps, també queda molt bo.

Leblansky ha dit...
Haw, haw, Allau, t’acusaré per plagiari.

Variacions, transformacions, divagacions

“No hi ha res de nou sota el sol, però quantes coses velles hi ha que no coneixem” (Ambrose Bierce)

Ahir, ran de la meva positiva ressenya sobre la “Xocolata desfeta” de Joan-Lluís Lluís, la Júlia Costa inserí un comentari en el que hi vaig escoltar la música del retret:

“Als blogs, gràcies a una iniciativa de Saragatona vam fer una cosa semblant amb les Transformacions, res de nou sota el sol, doncs.”

Igualment ahir, la Júlia publicava un escrit sobre el diferent ressò (i prestigi) que té la informació que apareix en els blocs respecte a la que es publica en els mitjans més tradicionals. En resposta a un comentari del Pere, la Júlia deia:

“Un altre exemple és el ressò de les 'nostres' transformacions en comparació amb les del llibre de Lluís. Per exemple.”

Confesso que l’enuig de Júlia em va tenir tot el dia intranquil i finalment em conduí a escriure algunes reflexions al respecte.

Que no hi ha res de nou sota el sol, es va repetint des dels temps bíblics, fet que no ha impedit que la gent ens continuem expressant, com si tinguéssim alguna cosa a afegir i crec que aquesta és l’única actitut possible, si no volem caure en la impotència de l’emmudiment. Si abans dels exercicis de Joan-Lluís Lluís hi hagueren les ‘Transformacions’, abans encara hi hagueren els exercicis de Queneau i qui sap si hi ha un predecessor del francès que jo ignoro. Importa gaire qui va ser el primer? Segurament va ser un mico. Per cert, hi ha una traducció dels exercicis de Queneau en català, feta per Annie Bats a Quaderns Crema l’any 1989 (la quarta edició és de 1997 i no sé si es pot trobar a les llibreries). Segons el criteri d’alguns, l’existència d’aquest edició invalidaria l’intent d’experiments ulteriors del mateix tipus, opinió que jo no compartiria.

Per acabar de dibuixar el panorama, parlaré d’aquestes “Transformacions” que jo desconeixia. Es tracta d’un bloc nascut el novembre de 2007 sota l’impuls d’en Pere i la Xurri, el qual tot inspirant-se en Queneau convida els lectors a elaborar variacions sobre un fragment donat d’un conte de Mercè Rodoreda. El juliol del 2008 se’n va fer una edició de bibliòfil “limitadíssima” que es va exhaurir al moment. Tot i que no queda constància de la fi del projecte, la darrera entrada (Transformació 278) és del 28 de novembre de 2008.

Com en tota obra col·lectiva, el nivell és divers, però en una mirada ràpida m’ha semblat força alt en general. 278 exercicis sobre un mateix text és una xifra digna de consideració i m’ha semblat molt interessant la utilització creativa dels recursos (gràfics, de vídeo i so) que ofereix internet. En definitiva, una obra recomanable als mateixos bojos de la lletra als quals ahir recomanava el llibre de Lluís.

És curiós que, jo que sóc visitant habitual del bloc de saragatona, no hagués sentit mai l’impuls de picar l’enllaç d’aquestes “Transformacions”. El que finalment demostra que a internet ho podem tenir tot al nostre abast, però cal saber-ho trobar, tasca no gens fàcil a menys que algú ens ho posi sota els nasos.

També em sembla significatiu que la primera menció a “Xocolata desfeta” la vaig llegir al “Rodamots”, que no n’he llegit cap ressenya o notícia a la premsa i que si, finalment me’l vaig comprar, va ser perquè el vaig veure sobre una taula expositora. És a dir que les barreres entre virtualitat i món físic són més fluïdes del que pot semblar. I que el món de la cultura, tan desatès als mitjans de comunicació, està trobant el seu habitat natural en el món dels blocs.

En definitiva, no veig cap necessitat d’enfrontar la diversitat d’iniciatives creatives, totes sumen. El món de bits en el que ens movem, malgrat les seves potencialitats, no deixa de ser un conjunt de barriades no sempre ben comunicades. És el que hi ha de moment. De segur que presenciarem molts canvis. En continuarem parlant.