dilluns, 8 de febrer del 2010

Com triomfar sent Quim Monzó


A Quim Monzó la Institució de les Lletres Catalanes li ha muntat una exposició a l’Arts Santa Mònica amb el títol “Monzó. Com triomfar a la vida”. És un esdeveniment bastant remarcable, tant perquè no és habitual fer exposicions entorn d’un escriptor, com pel fet que aquest estigui viu i en plena activitat. Ignoro si s’han alçat crítiques adverses davant d’aquesta decisió, però coneixent el país, algú hi haurà que no s’ho hagi pres gaire bé; tot i que en aquests casos el millor és callar i fer les maniobres pertinents per ser el proper dedicatari d’exposició.

Segons els organitzadors, ho han fet “amb la voluntat de continuar posant fites en què els lectors i tota la ciutadania puguin retrobar o descobrir referents literaris…” A aquestes alçades crec que no existeix al nostre país un escriptor menys necessitat de ser descobert que Quim Monzó (els llibres del qual llegeixo indefectiblement, així que es publiquen); però com que aquestes institucions culturals alguna cosa han de fer amb el seu pressupost, no em sembla pas malament (a d’altres escriptors els hi han posat pis i institut marítim, inversions que, de segur, són molt més oneroses).

En tot cas, trobo força motius per admirar Monzó, començant és clar per la seva obra literària, consistent i plena de coherència, que brilla sobretot en els contes i el periodisme d’opinió. En la depuració del seu llenguatge literari, que evita arcaismes arrossegats per la inèrcia de la tradició, busca sempre entre les solucions que divideixen els filòlegs aquella més simple, el que no exclou l’ús del mot precís i la recuperació de paraules tan útils com ben nostres. Amb aquesta tasca ha establert un model de llenguatge comunicatiu i plenament funcional que arriba al públic sense fer concessions. Monzó és un home ben informat de tot el que es cou en el món i té l’antena alerta per tal d’estar de tornada, quan els altres encara hi van. El seu escepticisme, aliat amb el sentit comú, arriba a conclusions tan originals com certes. Aquesta combinació facilita la seva complicitat amb un públic molt ampli: Monzó és un personatge popular sense necessitar de recórrer a la condescendència o al populisme.

Però el que més m’admira és que Monzó ha arribat on és, limitant-se a fer la seva feina. Que jo sàpiga, només s’ha presentat a un premi literari, el Bertrana, que va guanyar l’any 76 amb la seva primera novel·la (de la qual ara mig renega), i des de llavors s’ha mantingut saludablement lluny del circuit de premis que altres autors van col·leccionant com si es tractés d’omplir un cartró de bingo. Monzó no ha ocupat càrrecs institucionals de cap mena i, quan ha col·laborat en programes de ràdio o televisió, ho ha fet sempre en qualitat de creador, mai com a flor mediàtica. No diré que no hi hagi altres escriptors que hagin estat també fidels a la seva vocació, però potser és el que ha arribat més lluny per procediments totalment honestos.


Bé, m’agrada Monzó, ja està dit, i aquestes festes em regalaren el llibre-catàleg de l’exposició, un atractiu volum editat sota la batuta de Julià Guillamon i amb disseny d’América Sánchez i Albert Planas. Com que Monzó, apart d’escriure, ha estat repòrter a zones en conflicte, dissenyador gràfic, català a Nova York, locutor radiofònic, dibuixant de còmics, guionista de cinema, expert del tema, columnista, dipsòman i golafre notable i afectat per la síndrome de La Tourette, la seva trajectòria vital dóna bastant de si i es pot llegir una mica com la crònica de la meva generació.


A les pàgines del catàleg abunda el material gràfic, molt d’ell procedent de l’arxiu de l’autor (que imagino que deu ser d’aquells que s’ho guarda tot, començant pels bitllets de l’autobús). Hi són les fotos que li ha anat fent Pedro Madueño, així com il·lustracions dels seus contes fetes expressament per l’exposició per gent com Miguel Brieva, Max o Marc Vicens. Hi ha també testimonis d’amics i col·laboradors: el seu editor de sempre, Jaume Vallcorba (abans VallcorbaPlana), companys de barra com Gonzalo Herralde, els seus “deixebles” Sergi Pàmies i Empar Moliner, l’Àngel Casas, en Puyal, la Terribas… Algunes coses m’han sorprès i no és la menor descobrir que Mònica Terribas deixa entreveure que no sempre va ser la dona intel·ligent i tensa a punt d’atacar la jugular d’algú (que té un passat, vaja). Una altra és que Monzó, dins dels seus escrits, ha anat deixant un corpus de crítica gastronòmica que, amb el seu bon sentit i el poc amor que sent pels experiments en els que hi intervingui l’estómac, l’apropa al món de Josep Pla. Però el més curiós de tot és el fort component autobiogràfic que es descobreix en els escrits de Monzó, ell que sempre m’havia semblat un artista de les distàncies.

L’exposició dura fins l’11 d’abril, allà a Santa Mònica, al final de la Rambla. Jo no hi aniré, perquè estic segur que l’experiència del catàleg (que permet la lectura calmosa dels textos) supera l’exposició. Però si us agrada Monzó, el grafisme pop o pertanyeu a la generació barcelonina dels anys 50, segur que passareu una bona estona visitant-la. A més, és gratuïta.

32 comentaris:

  1. És curiós, a mi m'agrada molt el Monzó en tot, des del literari fins al radiofònic o televisiu.
    En directe crec que és on el podem observar millor i gaudir d'una espontaneïtat (moltes vegades calculada!) que li permet com dius tu iniciar les més estrambòtiques teories però amb un rerafons lògic.
    És un plaer llegir-lo i escoltar-lo malgrat que força gent digui que ha perdut molt, que ja no és el que era, que es repeteix...

    ResponElimina
  2. Galde, en definitiva, què és el que trobes curiós? Si estàs rendit a la seva figura!

    ResponElimina
  3. Jo crec que tampoc hi aniré. Per a mi en Monzó sempre és a la barra de l'Snooker (Roger de Llúria) prenent mojitos amb en Barnils, en Vendrell i en Vallcorba. I jo tinc 20 anys.

    ResponElimina
  4. Matilde, no sóc "ninyu prodigiu", però, tanmateix: veo muertos.

    ResponElimina
  5. Com sempre el teu article (em nego a rebaixar-lo a la categoria d'esbós, apunt o entrada de blog) m'ha engrapat l'interès fins a la darrera frase.

    Comparteixo bona part de, sinó totes, les coses que hi dius (com el fet que allà on Monzó excel·leix és en la seva faceta com a escriptor de contes, d'alguna novel·la breu —la magnífica "Davant del rei de Suècia"— i, evidentment, de peces periodístiques) . Amb unes quantes actituds professionals i creatives com la de Monzó, el nostre panorama literari i periodístic seria ben diferent. Però tampoc ens podem queixar del tot… si més no, la meva generació (la primera de l'escola catalana en democràcia) el tenim com un dels models a seguir.

    ResponElimina
  6. No estic gens d'acord amb aquesta adoració a Monzó, la veritat. Ha sabut crear un personatge i sembla que se n'ha sortit molt bé. Hi ha autors i autores de molt més gruix a casa nostra en l'ostracisme. Ha escrit poc, uns quants bons contes i, pel meu gust, molta palla també. Tot són gustos, ep. Pel que fa al periodisme, -en castellà en gran part- és força irregular i hi ha molts columnistes com ell.

    Hi ha molts autors i autores a casa nostra de molt més gruix literari. Però com diuen en castellà 'algo tiene el agua cuando la bendicen'. En tot cas penso que el temps, crític força sever, posarà les coses a lloc. Fa poc vaig llegir que el comparaven a... Kafka.

    ResponElimina
  7. Monzó és Monzó per la qualitat de la seva obra, també potser perquè va sortir al moment oportú, també pel seu especial sentit de l'humor i per la seva vessant mediàtica.
    Jo en sóc admirador i en certa forma deutor. Malgrat tot, en aquest país tenim tendència en sacralitazar un representant de cada gremi, o dos com a màxim, i obviem la resta. També tenim facilitat per a després tirar pedres als nostres ídols.
    Que Monzó ens duri molts anys

    ResponElimina
  8. Gràcies, miq, com que (gairebé) coincidim, poc puc afegir.

    ResponElimina
  9. Júlia, m'agrada Monzó, però no l'"adoro", que quedi clar. No ha escrit tant poc com dius (tres novel·les i més de cent contes, per començar...) i, de totes maneres, no és la quantitat el que importa (digues-li a Rulfo). I les seves columnes són força personals.

    Queda clar que hi ha altres maneres de fer igualment vàlides. I que la d'en Monzó no és la teva.

    ResponElimina
  10. Jesús, lluny de la meva intenció l'adoració o la sacralització i, en quant als linxaments, sempre respectaré els esforços honestos, independentment dels resultats.

    ResponElimina
  11. No sóc adoradora de Monzó, però m'agrada (no sempre) i em cau bé (sempre). Vaig estar l'altre dia al CASM, veient l'exposició freak de les sirenes de plàstic aquelles del LEB i una de vídeo-jocs (em vaig emprovar unes ulleres de visió nocturna que eren una xulada, gairebé em torno comando), i un cop al davant de la de'n Monzó em vaig dir: "doncs ara no en tinc ganes!" i me'n vaig anar :)

    I és que, la veritat, dels autors m'agrada l'obra i si n'abuso puc acabar avorrint-los i no m'agradaria en aquest cas :)

    ResponElimina
  12. on diu "de'n" volia dir "d'en" (ai quin cap!)

    ResponElimina
  13. En aquest autor sí que coincidim. M'agrada des de que vaig llegir "Uf! va dir ell" a la meva tendra infància. I també m'agrada el personatge.

    ResponElimina
  14. Clídice, l’exposició de les col•leccions jo també tinc ganes de veure-la. Les exposicions sobre un escriptor, la veritat, prefereixo contemplar-les des de la butaca de casa.

    ResponElimina
  15. Titus, si vas llegir ‘Uf, va dir ell’ quan eres un tendre infant, de segur vas madurar tot d’una ;p

    ResponElimina
  16. Crec que has fet un post molt bo que diu moltes coses. No puc deixar un comentari, perquè em sortiria un post-comentari. Potser més endavant. Salut.

    ResponElimina
  17. Gràcies, Lluís, el comentari no és prescriptiu.

    ResponElimina
  18. Doncs a mi en Monzó ja no m'agrada tant, que hi farem, però quan vaig anar a l'ASM a veure l'expo del Selz no em vaig poder resistir i vaig entrar també a l'expo sobre ell. Dono fe que està molt ben feta, i amb cura exquisida.

    ResponElimina
  19. Suposo, Leb, que com en Monzó ha estat dissenyador, s’haurà ocupat de supervisar el muntatge perquè la cosa li quedi lluïda.

    ResponElimina
  20. Nosaltres tenim el catàleg i hem anat dos cops a l'exposició. Estan tan ben fets tots dos que són perfectament complementaris, amb una sèrie de documents audivisuals que només tens al CASM. No cal empassar-se tots els Persones Humanes (nosaltres ho vam fer), ni visitar tots els webs que el Monzó té a 'favorits', però són un complement molt valuós al catàleg. I coses com l'horrorós video del Tango de Don Joan demostren que tothom té un passat però n'hi ha que són coherents i no l'amaguen.
    Au, aixeca el cul i cap a Santa Mònica!

    ResponElimina
  21. D’acord, Santi, quan anem a veure les col•leccions dels Selz hi traurem el nas.

    ResponElimina
  22. El Monzó no només haurà supervisat aquesta exposició-homenatge en vida sinó que també deu estar al cas d'aquest article.

    A banda de gran escriptor de línia clara, Monzó excel·lia amb el lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico. Ja fa uns anyets, d'això.

    Al SAT estan representant sis contes d'El millor dels mons.

    ResponElimina
  23. Només un breu apunt: la novel·la premiada al Bertrana, "L'udol del griso..." és comprensiblement repudiada per l'autor. Em temo que jo ho faria, si fos meva per un casual. És espessa, feixuga... Per a mi, Monzó entra en la bona etapa després de "La magnitud de la tragèdia".

    ResponElimina
  24. Monzó, Pàmies i Moliner m'entusiasmen. No podia ser d'una altra forma...

    ResponElimina
  25. Per mi la magnitud de la tragèdia va ser una bomba, la primera referència a contes curts i a sobre en català, era molt joveneta quan el vaig llegir i em va alucinar. Monzó encara m'agrada i evidentment té coses millors i pitjors però una línia clara tal com expliques en aquest article i moltes virtuts del meu gust. Em feia mandra anar a l'exposició però espero que algú em regali el llibre

    ResponElimina
  26. Puig, no sé si en Monzó es dedica a l'egosurfing; de totes maneres, com el tracto bé, si em llegeix, que em convidi a un gintònic.

    El llibre també parla del lloro, el moro, etc. De fet no crec que quedi cap punt de la seva carrera que no hi aparegui mencionat.

    ResponElimina
  27. De totes maneres, Lluís, tot i el repudi, també hi apareix un fragment en el llibre/catàleg (igual que es cita el tango nefast que va fer amb en Savary i que en Santi mencionava) o sigui que no intenta maquillar el seu passat, encara no sempre n'estigui satisfet.

    ResponElimina
  28. Evidentment, Rasoir, en Sergi Pàmies i l'Empar Moliner han estat molt influenciats per Monzó, a més de ser-ne amics; però no els trobo tan interessants.

    ResponElimina
  29. Marta, considera les probabilitats que algú te'l regali i, si són dubtoses, ves a Santa Mònica un dia que no plogui.

    ResponElimina
  30. El tic de la portada no té preu, Puig.

    ResponElimina