Dublinesca

 "Staircase" d'Edward Hopper

 “el mundo es muy aburrido o, lo que es lo mismo, lo que sucede en él carece de interés si no lo cuenta un buen escritor”

Des que Enrique Vila-Matas va patir fa tres anys greus problemes de salut, m’ha semblat percebre en els seus escrits un canvi de to que, sense perdre tota la seva càrrega habitual de referències artístiques i literàries, ha eliminat una certa altivesa i l’ha fet més proper. Almenys les seves recents col·laboracions a la premsa ens mostren un personatge més fràgil que, apart de desplaçar-se reflexiu per indrets mítics de París o Trieste, comparteix de tant en tant inquietuds més quotidianes com pot ser el soroll del trànsit a la Travessera de Dalt.

No sé si aquesta visió de les orelles del llop influiria en el seu trencament amb Jorge Herralde, el seu editor de sempre, però en la seva primera novel·la per Seix Barral, “Dublinesca”, m’ha semblat descobrir un Vila-Matas no exactament “nou”, però sí amb una nova forma d’il·luminar els seus habituals paisatges metaliteraris.

Samuel Riba és un editor literari de la vella escola que fa dos anys va abandonar la seva activitat professional, incapaç d’assumir un mercat que demana “historias góticas de moda y demás zarandajas”. Proper a la seixantena, sense el consol de l’alcohol, que va haver d’abandonar per raons de salut, passa el dia tancat a casa davant de la pantalla de l’ordinador, buscant a Google el seu nom i el dels autors que va editar. Per a desesperació de la seva companya Celia, ha esdevingut una mena de “hikikomori”, aquests joves japonesos que es tanquen durant anys a la seva cambra i no tenen altra relació amb el món que la que els ofereix internet. Durant la visita setmanal que fa als seus pares ancians, induït per un somni premonitori, anuncia que viatjarà a Dublín per celebrar el Bloomsday, tot i que el seu propòsit secret és celebrar un funeral per un tipus de cultura que Gutenberg va iniciar i que sembla que es troba a les portes de l’extinció.

L’elecció d’un editor com a protagonista de la novel·la no deixa de ser interessant. Estem acostumats a llegir llibres on el personatge principal és un escriptor, un fet que acaba sent tautològic, ja que els llibres els escriuen sempre escriptors. Aquest Samuel Riba es lamenta ara de no haver descobert cap “gran” autor i sembla pensar que el món literari seria molt millor si no existissin els escriptors. Jubilat prematurament, busca alguna forma d’omplir les hores i, amb més càlcul que afecte, intenta salvar les poques relacions que li resten, especialment amb la seva dona de tota la vida. Potser m’equivoco, però no és gens freqüent que els personatges de Vila-Matas estiguin casats i tinguin problemes de parella. Crec que tampoc en cap altre dels seus llibres l’humor és tan present.

En una obra com la de Vila-Matas, on l’autor i el seu text són tan difícils de destriar, era d’esperar que alguns crítics llegissin Samuel Riba en clau Jorge Herralde, cosa que el novel·lista ha desmentit, com era igualment d’esperar. Però aquest Riba que va patir una malaltia greu fa dos anys i des de llavors no tasta l’alcohol, que és amic d’Auster i de Magris, i que viu a la part alta de Barcelona, també podria ser en part el propi Vila-Matas. I és curiós que, malgrat estar escrita en tercera persona, si hom no s’hi fixa, es diria que és una narració en primera persona, tal és la implicació del text amb la vida interior del personatge.

És possible que el propi novel·lista ho propicii, però la xarxa va plena d’interpretacions més o menys peregrines sobre l’obra, sobre la identitat dels fantasmes recurrents, sobre l’home del mackintosh a la novel·la de Joyce i especialment sobre aquest Vilém Vok que ens ha obligat a tots a googlejar. Tanta especulació metaliterària acaba bastint una mena de sentiment de secta, però aquest és el perill de ser un escriptor “de culte”.

Segons paraules del propi autor el seu flaubertià propòsit en escriure “Dublinesca” era fer interessant la peripècia d’un personatge a qui no li passa res. Certament ho aconsegueix, perquè si d’entrada es podria pensar que aquest és un llibre del que només poden gaudir els que estan seriosament ferits per la lletra, contemplat una segona vegada (amb tots els seus suggeriments, anècdotes, personatges i xarxa d’idees interconnectades) ha de ser un plaer intens per a qualsevol aventurer de la lectura.

PS: Samuel Riba escriu de tant en tant en un document “world”. M’he quedat amb la incògnita si el lapsus és voluntari o només feliç.

   "British Museum" de Vilhelm Hammershøi

Grafits a la presó

Un dels edificis més curiosos que es poden visitar a Heidelberg és la Studentenkarzer, la presó per a estudiants de la universitat. Es troba en un edifici de tres plantes bastant tronat i estigué en funcionament entre 1778 i 1914. Aquí hi venien a parar els mals estudiants culpables de crims com l’abús d’alcohol, la persecució de senyoretes i altres trapelleries similars. Les penes mai no eren inferiors als tres dies a pa i aigua, però podien ser interrompudes en cas d'exàmens.

Jerome K. Jerome comentava l’afició que tenien els estudiants alemanys a batre’s en duel i com n’estaven d’orgullosos de les seves cicatrius de combat. De la mateixa manera, una temporada en aquesta presó semblava un ritu ineludible de la vida estudiantil on es demostrava el veritable tremp d’un home. A la vista dels innombrables grafits que van deixar a les parets, no sembla que s’ho passessin del tot malament. Aplicadament molts d’ells deixaren el seu retrat, el seu nom, la data i la durada de la condemna. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, aquesta voluntat de perdurabilitat resulta simpàtica. Potser perquè són l’únic tret interessant d’un edifici ben sòrdid.

Durant la visita no vaig poder evitar pensar en Clídice i els seus apunts sobre grafits. Segur que li hauria agradat ser allí. En règim obert, és clar.

La mare de tots els turismes

La molt vella i honorable ciutat de Heidelberg té mèrits més que suficients per ser visitada; però com passa amb els destins eminentment turístics, corre el perill que l’èxit mati els seus innegables encants. El problema es fa encara més evident si hi arribes un dissabte, quan als turistes estivals s’hi afegeixen els passavolants de cap de setmana, els aspirants al coma etílic i els temibles ramats que acomiaden la seva solteria (una plaga que comença a ser alarmant allà on vagis). Després, entre setmana, els seus carrers recuperen una certa calma, sobretot als vespres, quan els tours en autocar s’han retirat als seus hotels lluny del centre.

L’atracció que aquesta vila exerceix sobre els seus visitants ve de lluny. Serà per la proximitat del poètic riu Neckar o per l’evocadora silueta del seu desballestat castell; però ja els romàntics Brentano o Holderlin la cantaren, Turner la pintà i Twain la va descriure al seu “A tramp abroad”. Els americans la respectaren durant la Segona Guerra Mundial i en acabar aquesta hi instal·laren els seus quarters. Des de llavors, per a la ment americana, Heidelberg és la quinta essència de la Vella Alemanya. Aquests dies, que els ianquis surten més aviat poc de casa, han estat substituïts pels japonesos, que viatgen en grups compactes (com és d’esperar) i disposen de botigues on tot està etiquetat en la seva llengua. Allí poden comprar sense traumes ganivets, porcellanes i ulleres de sol Porsche, imagino. No vaig gosar entrar en cap d’elles, perquè semblaven exclusives pels nipons i ja ho vaig trobar prou estrany.

Heidelberg compta amb una antiga universitat que va ser fundada el 1386. Per ella han passat pensadors com Hegel, Jaspers, Habermas o Hanna Arendt, així com científics de rellevància mundial. Com és sabut, la supremacia de les universitats alemanyes desaparegué amb l’adveniment de la darrera guerra, quan la flor i la nata del seu professorat emigrà als Estats Units. Dels edificis que es poden visitar, la biblioteca d’estil “art nouveau” deu de ser el més bonic. Vam poder veure una exposició sobre vells llibres d’astronomia inesperadament fascinant.
 

 
En quant el famós castell, pol d’atracció i marc incomparable per decisió unànime, és una ruïna pintoresca que barreja tots els estils amb força gràcia. Durant la seva història ha patit tota mena de calamitats, des d’incendis fins la caiguda d’un llamp. Ara, a l’estiu s’hi fan concerts i representacions teatrals en el seu pati. Com a curiositat, té una bota de vi que diuen que és la més grossa del món. El castell també conté un museu de la farmàcia, molt més apassionant del que pot sonar d’entrada. S’hi poden veure les reconstruccions de diverses farmàcies històriques i només per això ja val la pena.

  Emblema d'una farmacia palestina (mitjans del segle XX)

Sí, no es pot negar que Heidelberg és molt bonica, especialment si aconsegueixes abstreure’t de les invasions turístiques i de les botigues de tota mena d’objectes prescindibles. Encara millor és creuar el no tan vell pont de pedra i fer l’esforç de pujar camí amunt fins al Passeig dels Filòsofs. Aquesta ben asfaltada senda per a vianants discorre a mitja alçada al llarg del riu i ofereix vistes de postal de la ciutat, que són les que més li escauen.

Una tardor infinita: prefaci

Vist a Better Book Titles

Serà que amb l’edat em molesta cada vegada més carregar objectes feixucs, que no estic disposat a invertir massa temps en esforços de resultat incert o que (signe dels temps) valoro molt l’art de la concisió, però darrerament em sento atret per autors que han fet de la brevetat virtut com ara els aforistes, o Borges, o Kafka, o Txekhov. I malgrat tot, enyoro els temps en els quals res em podia fer més feliç que la possibilitat d’encetar un novel·lot d’un fotimer de pàgines amb la seguretat que allí dins hi trobaria tot un nou món en el que podria passar hores i hores dedicat a l’embadalit descobriment dels seus habitants i costums. He passat estones molt amenes amb aquests meravellosos “totxos”, veritables vacances d’estiu literàries que contrasten amb els “urban weekends” que ara ens toca viure.

Caldrà que reciti com un mantra els seus títols màgics i inoblidables: “Bleak House”, “La vie, mode d’emploi”, “La Regenta”, “Middlemarch”, “Le comte de Montecristo”, “Ulisses”, “Guerra i pau”, “Lord of the Rings”, “El Quijote”, “A suitable boy”, “Fortunata y Jacinta”, “À la recherche du temps perdu”... I, si se’m permet, deixaré fora “Les miserables”, que és una novel·la que detesto de tot cor.

Si invoco totes aquestes insignes mostres de verborrea literària, és perquè estic a punt d’enfrontar-me a un llibre de 1078 pàgines sense tenir gaire clar com m’en sortiré. Em trobo com l’escalador davant d’un 8.000, tan il·lusionat com acollonit. La novel·la en qüestió és “Infinite jest” (o “La broma infinita”) de David Foster Wallace, admirada i discutida des de la seva publicació l’any 1996.

Com ja comença a ser tradició en novel·la tan recent, és preceptiu fer l’ascensió en companyia de sherpes solidaris que parin l’orella per pal·liar les altes solituds que aquí es visitaran. Així ho van fer l’estiu passat un grup de blocaires intrèpids a través del projecte que s’anomenà Infinite Summer.
Encara no sé què faré jo, si aniré comentant les incidències de la ruta periòdicament, com ja vaig fer amb la “Vida i destí” de Grossman o bé m’ho guardaré tot per a mi fins haver fet el cim. En tot cas, l’estiu és a les acaballes o sigui que m’hauré de conformar amb una tardor infinita i en solitari. O una tardor-hivern, que tampoc hi ha pressa.

Si trigueu en tenir notícies meves, envieu-me un Sant Bernat amb coneixements de cocteleria.

[De vegades es produeixen coincidències que fan una mica de por. “Infinite jest” me’l va regalar Josep el juliol de 2009 a Montreal. Durant més d’un any no havia gosat estrenar-lo, tot esperant disposar de l’energia suficient per un atac frontal. Finalment em vaig decidir el passat 12 de setembre, dia en el que vaig llegir les seves primeres pàgines. Avui, tot documentant-me sobre David Foster Wallace, m’he adonat que precisament el 12 de setembre de 2008 fou el dia que l’autor escollí per suïcidar-se. Serà que jo també veig morts?]

Martin, el problemàtic

 Seth Pecksniff i les seves filles, Charity i Mercy, segons Solomon Eytinge

 

Un cop acomplert el compromís de les cròniques americanes, Dickens inicià el gener de 1843 la publicació de la seva novel·la següent, “The Life and Adventures of Martin Chuzzlewit”, coneguda des de llavors com “Martin Chuzzlewit”. Aquest llibre tanca l’etapa juvenil de l’escriptor i és considerada com la darrera de les seves obres picaresques. Tal com indica l’autor en el pròleg, el tema principal de la narració és les diverses formes com es presenta l’egoisme humà, però Dickens és tan ric en suggeriments, que buscar-hi un sol motiu seria una penosa simplificació.

La perversa trama principal explica com el vell Martin Chuzzlewit, un home tan ric com solitari, convençut que tota la seva parentela va darrera de la seva fortuna, s’afilla l’òrfena Mary perquè el cuidi i promet mantenir-la esplèndidament mentre ell sigui viu. A la seva mort, ella no rebrà res de l’herència. Els plans del vell Martin s’espatllen, quan el seu net, el jove Martin, s’enamora de Mary, així que no li queda un altre remei que desheretar-lo.

De totes maneres aquest resum difícilment, com passa sempre amb Dickens, pot reflectir el munt de personatges, trames paral·leles i relacions creuades que apareixen a la novel·la. De fet, ni el Martin vell ni el jove són els protagonistes del llibre, si és que n’hi ha algun. Com farà en altres novel·les posteriors, converteix una institució en un personatge més, en aquest cas la Companyia Asseguradora Anglo-Bengalí, que amb la seva estafa piramidal esquitxarà alguns dels protagonistes.

Dos personatges de “Martin Chuzzlewit” s’han guanyat el dret a la posteritat, especialment en l’àmbit anglosaxó. Una és la infermera, llevadora i amortalladora Sairey Gamp, una alcohòlica que té més interès pels rebosts de les cases on treballa, que per les persones a les que ha d’atendre. L’altre és Seth Pecksniff, un arquitecte inepte, d’expressió moralista i pomposa, però d’actes més aviat repulsius. A Anglaterra, Pecksniff és encara avui dia sinònim d’hipòcrita.

 

La senyora Gamp fent de les seves, segons Phiz

Des de l’inici de la seva publicació “Martin Chuzzlewit” no fou tan ben acollit com obres anteriors, possiblement perquè el públic no havia quedat gaire satisfet amb “Barnaby Rudge” i sobretot amb les “American Notes”. Dickens, preocupat pel descens de les vendes, improvisà un gir inesperat en la trama i feu que el jove Martin i el seu fidel company Mark Tapley viatgessin a Amèrica en busca de fortuna.

Aquests capítols americans reaprofiten el mateix material que s’havia utilitzat per redactar les “American Notes”, però el que allà era crítica pretesament objectiva, ara esdevé sàtira despietada. Martin i Mark, de forma poc versemblant, es troben en situacions similars a les viscudes per Dickens en el viatge americà, de manera que l’autor es despatxa a gust contra els polítics, la premsa, els esclavistes, els comitès i tota la resta de persones i institucions que tant molestes s’havien sentit per la seva crònica recent. No cal dir que els lectors americans van respondre amb fúria renovada.

Per a Chesterton aquests capítols són el millor del llibre; però des del punt de vista de la unitat de la novel·la no deixen de semblar un pegot, precisament en l’obra que Dickens considerava la que millor havia construït. Fos com fos, les vendes no remuntaren i el novel·lista acabà trencant amb Chapman i Hall, els seus editors fins al moment. Confesso que a mi el llibre m’agrada molt i sempre em diverteix llegir-lo, encara que els episodis americans m’impacientin una mica.

Afortunadament per a Dickens, mentre la publicació d’aquesta novel·la estava encara en curs, va escriure una peça curta que li va retornar la confiança en si mateix. I de passada, va inventar-se el Nadal.

Martin i Mark a Eden, reflex de la fraudulenta ciutat d'Eldorado, on Dickens havia invertit diners.

Imatges d’Alícia: Robert Sabuda

Fa temps que li devia a Puigmalet parlar de l’Alícia de Robert Sabuda, ja que fou ell qui me la va descobrir. Robert Sabuda és un americà de 1965 que es dedica a la il·lustració i molt especialment als llibres tridimensionals que s’anomenen pop-ups i amb els quals ha rebut diversos guardons.

La seva “Alícia en terra de meravelles” del 2003 és una de les mostres més sofisticades del seu art i per fortuna la podem trobar al nostre país tant en català com en castellà en edició de Kókinos. Les il·lustracions són una posada al dia de la iconografia de Tenniel i resulten acolorides i molt agradables.

Però el que realment admira és el munt de recursos desplegat per bastir les escenes tridimensionals que s’aixequen en obrir cadascuna de les pàgines. Cada “tableau” està format per desenes de peces que doten el conjunt tant de relleu com de mobilitat i sembla que no s’hagi oblidat ni el més mínim detall: de fet es poden contemplar satisfactòriament des de qualsevol costat. Les solucions no són mai repetitives i cada pàgina és una nova sorpresa: algunes escenes s’alcen perpendiculars al full, mentre que altres són paral·leles o en un pla inclinat. El text es presenta en quaderns situats en alguna de les vores de la pàgina i cadascun dels seus fulls conté també una petita il·lustració en pop-up. 

Encara que sigui un llibre destinat als infants, jo no el posaria en mans dels més petits de la casa, no fos cas que malmetessin el delicat encaix de les seves peces. Aquest és un tresor per tenir-lo guardat sota clau i admirar-lo els dies de festa a l’hora de les postres.

Me'n recordo (XXVI)

Em recordo que a la botiga de la tia Carmen hi havia un cocodrilet dissecat sobre un llac fet amb un mirall.