Cicatriu del passat

“The Debt” (“El deute”) és la versió americana de la pel·lícula israeliana “Ha-Hov” dirigida el 2007 per Assaf Bernstein. John Madden, que després de guanyar un munt d’Oscar amb la lleugera “Shakespeare in love” no havia fet gaire més de bo, firma aquí un film absorbent i angoixant que, sense ser rodó, manté l’interès. Més que el director, el veritable atractiu de “The Debt” rau en el seu repartiment, especialment en el seu trio de veterans i aquí sí que la pel·lícula no compleix les seves expectatives.

L’inici de la cinta és una mica confús i barreja diferents temps i espais sense gaires explicacions. Finalment se situa a Berlín Est l’any 1965 i narra com un trio d’agents del Mossad (dos homes i una dona) es disposa a capturar un criminal de guerra nazi, el doctor Vogel, per conduir-lo a Israel on serà jutjat. El rocambolesc pla remet a les maniobres similars de “Missió impossible” (la sèrie televisiva) i constitueix la part més absorbent de la pel·lícula. L’ambientació és sòrdida i les coses no surten ben bé tal com estava previst, com correspon al gènere d’espies. No m’ho esperava, però els tres joves actors Marton Csokas, Sam Worthington i l’ascendent Jessica Chastain, estan molt bé, especialment aquesta última. En quant al doctor Vogel —indubtablement inspirat en el notori doctor Mengele—, Jesper Christensen l’interpreta amb una malícia psicològica que l’apropa al Hannibal Lecter d’Anthony Hopkins. Un parell d’escenes amb Chastain a la seva consulta ginecològica són potser el més pertorbador del film.

La segona part de “The Debt” té lloc a Tel-Aviv el 1997. Aparentment el trio d’agents secrets culminà amb èxit la missió i foren considerats des de llavors com herois nacionals. Però de mica en mica es va percebent que potser els fets del passat no s’ajusten exactament a la versió oficial i caldrà emprendre una acció final per apaivagar la consciència. Així el film deriva en el seu últim tram cap al terreny del thriller quasi geriàtric, amb una conclusió bastant improbable.

Tom Wilkinson i Ciarán Hinds, que representen els dos agents en la maduresa, són actors solidíssims, però no guarden cap similitud amb les seves contrapartides juvenils i tenen intervencions tan breus que no tenen oportunitat de lluir-se. Helen Mirren tampoc s’assembla a Jessica Chastain, però a ella se li pot perdonar tot, fins i tot la dèria que té darrerament per esdevenir una heroïna d’acció de la tercera edat. Les seves mirades d’incomoditat a l’inici del film són impagables. Malgrat tot, no és aquest un dels seus treballs més distingits, potser perquè ella és l’encarregada de protagonitzar els moments menys versemblants.

“The Debt” frega qüestions importants sobre el pes de la impostura, sobre la volatilitat de la història oficial o sobre la natura del mal; però no s’hi deté, igual que no ho fa amb el triangle sentimental que s’estableix entre els tres agents, deixant que l’espectador imagini les àmplies el·lipsis. Per això la pel·lícula funciona millor contemplada superficialment com un eficaç i clàssic thriller d’espies.

Villa Ammende

Belle époque

Diuen que Pärnu esdevé, gràcies a la seva platja, la capital d’Estònia durant el seu breu estiu. Sabent-ho ja et comences a imaginar les multituds, la pudor de fregits i bronzejador, la música amplificada i els souvenirs xarons. Com un Salou bàltic, vaja. Però la veritat és que els estonians es prenen la vida balneària de forma molt relaxada.

De fet, la petita ciutat —que té un parell de carrers presentables— dista uns 200 metres de la platja. Entremig hi ha una zona de parcs on s’escampen algunes delicioses cases de fusta. O sigui que no espereu trobar aquí ni congestions de trànsit ni una barrera de formigó barrant la costa. La magnífica platja, de sorra blanca i fina, s’amaga darrera dels matolls i les dunes, i, encara que fa bon dia, la concurrència és minvada en el punt culminant de l’estiu. El mar és tranquil i diria que cal caminar força perquè l’aigua et cobreixi. Observo amb curiositat que hi ha una zona exclusiva per dones i una altra per homes (gais, evidentment).

Però a nosaltres no ens agrada la platja. El que sí ens agrada i molt és l’hotelet on parem. Es diu Villa Ammende i va ser construït per un comerciant a principis del segle XX com a vil·la d’estiueig. Posteriorment fou un sanatori i ara és un establiment d’aquells que diuen “amb encant”. Innegable encant, afegiria jo. D’arquitectura rabiosament “art nouveau”, conserva la decoració interior de l’època que, si no és l’original, ho podria ser. Entre tanta marqueteria fina i tanta corba voluptuosa et sents fent la vida d’un burgès del segle anterior. Només em molesten una mica les bèsties dissecades, especialment l’àliga que s’abranda sobre l’aranya del vestíbul. El restaurant, amb terrassa sobre el jardí, també és de primera categoria. Per fortuna, tot aquest luxe és distès i no engavanya, just el que l’estiu requereix.

Baltimore (i 5): de la indiferència al fervor

 

L’estrena de “The Wire”, per dir-ho suau, no fou un èxit de masses. El to, que de vegades semblava més documental que ficció, la parsimònia en la presentació, la seva manca de dramatisme explícit, i la multiplicitat d’històries paral·leles impedí que s’hi enganxés el sector del públic més mandrós. A més, la seva concisió expositiva, que demanava un espectador atent i conscient de tot el que havia succeït anteriorment, impedia que ningú s’hi incorporés a mitja temporada. L’absència de noms coneguts dins de l’elenc i el predominant color negre de la seva epidermis, ben fidel a la demografia de la ciutat, tampoc facilità les coses. El potent dialecte local, que obligà a molts espectadors anglòfons a seguir-la amb subtítols, fou la punyalada definitiva.

Sortosament, HBO creia en la sèrie, o això diu la llegenda, i Simon pogué tirar endavant amb les cinc temporades que havia planejat. No es podria dir que a la seva conclusió hagués esdevingut un èxit d’audiència, però segurament Simon ho considerà com el triomf de la seva vida. Per a ell “The Wire”, més que una sèrie, era una novel·la, i com a tal requeria temps i espai per desplegar-se. La distribució d’un capítol per setmana no li feia cap favor: imaginem llegir “Madame Bovary” només durant una hora les nits del dijous. Algú ha dit, probablement Rodrigo Fresán, que “The Wire” no és una gran sèrie de televisió, sinó una gran sèrie de DVD. Cal visionar-la tota seguida, de cap a peus, sense pauses per no perdre les infinites connexions entre situacions, temes i personatges.

Potser per això la reputació de “The Wire” ha anat augmentant ran de la seva conclusió, quan la totalitat de la sèrie ha estat a l’abast de l’espectador per contemplar-la sense interrupcions. Hom es pregunta si alguns programes de televisió no haurien de fer-se públics tots sencers, encara que duressin 60 hores, per esdevenir clàssics instantanis, cosa que “The Wire” ja ho és.

I és que “The Wire” té un efecte acumulatiu. El segon capítol és millor que el primer, o sembla millor que el primer, per ser justos amb els guionistes. A partir d’aquí l’efecte és puixant. Potser podem jutjar una temporada més fluixa que una altra, però a nivell de capítols no hi ha discussió possible. A mesura que la sèrie avança, tot esdevé més ric, més emocionant i més viscut. Aquest crescendo serà per a mi inoblidable.

I per això mateix, perquè totes les dades són allí i tot està connectat, però potser no ho pots percebre la primera vegada, “The Wire” exigeix un segon visionat, tant per entendre-la millor com per lliurar-se al plaer dels seus grans moments.

El sensacional darrer capítol repeteix escenes del primer de la sèrie amb protagonistes canviats. La vida continua sota els mateixos patrons. No és esperançador, però tampoc és desesperat. La mirada de McNulty es dissol de mica en mica sobre la bona o la mala gent de Baltimore, mentre torna a sonar “Way down in the hole”.

No m’agrada pensar en el concepte “la millor sèrie de televisió”, però tinc clar que “The Wire” pertany al seu Olimp.

El Codi Charles Dickens i el doctor Fumantxú

Sabia que m’acabaria penedint, però la situació era desesperada: em trobava a Kaunas (Lituània) i havia exhaurit les meves lectures de vacances, no tenia gaires opcions i aquell llibre es deia precisament “The last Dickens”. El venien de saldo i a la coberta una mena de medalló vermell firmat per Dan Brown certificava “Un autor immensament dotat” i semblava confirmar la meva errada decisió. Crec que d’aquests eslògans que adornen les cobertes de tantes produccions editorials, en anglès els denominen “blurbs”, i que hi ha tot un negoci muntat sobre l’elogi mutu del tipus “avui per mi, demà per tu”.

No em duia a enganys amb el que em trobaria: Mathew Pearl és un especialista del “thriller” amb coartada literària, qui després de “El Club Dante” i “L’ombra de Poe”, ha assaltat impunement la figura de l’Inimitable amb aquest “L’últim Dickens”, editat en el seu moment dolç tant per Columna com per Alfaguara. Estava disposat a empassar-me aquest producte de consum, abaixant una mica el meu llistó de qualitat literària, curiós per conèixer el que la gent llegeix als autobusos. Vaig intentar ser comprensiu, generós i fins i tot oblidadís; però el llibre francament no s’ho mereix.

Com que no l’aconsellaria a cap dels meus amics, permeteu-me que sigui una mica explícit amb el seu contingut. Qui tingui intencions de llegir-lo, pot saltar directament al meu apunt de demà.

La novel·la comença amb un capítol ambientat a Bengala el juny de 1870. Dos oficials britànics investiguen el robatori d’un comboi d’opi, droga el comerç de la qual és controlada per les forces colonials. Detenen un dels “dacoit” responsables de l’assaltament, el qual es trenca el coll en saltar per la finestra del tren que el condueix a presó. Un dels oficials comenta: “Què dirà Dickens?”. Fi de capítol i canvi d’escenari.

Tot això pot sonar molt intrigant i exòtic, però com que no m’agrada fer-vos patir, us avanço que aquests capítols bengalís van intercalant-se al llarg del llibre només per demostrar que Pearl s’ha llegit la Wikipedia i que sap per tant que el fill gran de Dickens va treballar a les forces d’ocupació del subcontinent índic. Tot plegat no té res a veure amb la trama principal i sembla una forma deshonesta d’inflar el llibre, a menys que revelar que és molt dur ser el fill d’un geni es consideri informació privilegiada.

El següent capítol té lloc als molls del port de Boston. Hi ha diverses escaramusses i un atropellament fatal, que tenen a veure amb un patracol de documents que prometen ser molt valuosos. Destaca dins d’aquesta “melée” un personatge altíssim, de pell morena i torbant, certament parsi, amb un bastó que porta al puny uns ullals letals. Quan aquest personatge, tres pàgines més enllà, li talla el coll a un advocat àvid de beneficis no merescuts, tenim clar que el parsi llarguerut és de la pell del diable i que ens ha de fer una mica de por.

Finalment trobem una mica de terra ferma argumental. Resulta que Charles Dickens acaba de morir i ha deixat sense concloure la seva novel·la “El misteri d’Edwin Drood”, quan estava en plena publicació. James Osgood, el seu editor americà (i de Boston, i l’únic d’aquell continent que es molesta en pagar-li drets d’autor al novel·lista), pateix per la recepció dels darrers lliuraments i tem que caiguin en mans de la pirateria literària. Sí, al segle XIX ja hi havia pirates que atemptaven contra la propietat intel·lectual i aquesta és potser la part que més m’ha interessat de “L’últim Dickens”. Uns delinqüents, anomenats “bookaneers”, es dedicaven a apropiar-se de textos originals i vendre’ls al millor postor abans que arribessin a mans dels seus editors legals. En aquest llibre de Pearl l’editorial Harper’s de Nova York és presentada com model de falta d’escrúpols, fet que no sé com haurà estat entomat pels seus descendents.

Sigui com sigui, Osgood (que és l’Heroi de la novel·la: solter i atractiu, malgrat els seus 35 anys, i tanmateix personatge rigorosament històric) decideix prendre el primer vaixell i plantar-se a Londres per investigar si queden indicis del possible final de “El misteri d’Edwin Drood” i marcar de passada un gol editorial en publicar una versió “amb apèndixs”. El fet que editors, família i altres damnificats residents a les Illes Britàniques no s’hagin preocupat en buscar els motius ulteriors de Dickens envers “Drood” no ens ha d’estranyar: Pearl és americà i per complaure el seu mercat ha de mostrar que tota la iniciativa decent ve d’aquell costat de l’Atlàntic.

En aquest tipus de novel·les (em refereixo a “The last Dickens”, no pas a “Drood”) sempre hi ha una nota final on es cita l’ingent treball de documentació en el qual s’ha submergit l’autor. A segons quin lector això li pot fer pensar que l’experiència de llegir la novel·la el farà més savi, però val més no enganyar-se: la veritat històrica serà la primera víctima, quan la trama ho requereixi. Hi ha un personatge per exemple, Rebecca Sand, la secretària d’Osgood, que ens és presentada com la vera imatge del protofeminisme. Per respectar les convencions de l’època, qualsevol conversa entre ells dos es manté amb la porta de despatx oberta. Però quan el “jefe” creua el bassal Atlàntic, ella se n’hi va d’acompanyant sense que ningú alci una cella. Com que Rebecca és l’Esquer Romàntic d’aquest fulletó, perdonarem l'enèsima inversemblança.

Abans que Rebecca i Osgood arribin a Londres, el relat retrocedeix en el temps i ara som a la darrera gira americana de Dickens. Apart d’informar-nos que el fenomen de les fans ja existia abans que haguéssim nascut i d’introduir una pila de personatges nous pels quals no desvetllarem cap interès, la informació oferta instrueix, però no entusiasma. I, el que és pitjor, té una relació molt llunyanament tangencial amb aquest coi de novel·la.

A Anglaterra Osgood investiga i Rebecca pateix. Els vehicles de la trama són vergonyosament ridículs i truculents. Hi ha un personatge boig i hipnotitzat, el diabòlic parsi del turbant, un fumador d’opi i altres exotismes similars. Potser el gènere s’ho mereix, però no t’ho empasses si hi penses més de tres segons. Les anades i vingudes en el temps i la profusió de personatges (perquè a les figures històriques cal afegir éssers pintorescos i/o amenaçadors, que són la sal dels fulletons) omplen el lector d’explicable confusió. A més, Pearl demostra una especial ineptitud per les escenes d’acció, que mai no s’acaben d’entendre de tan malament com usa el control del temps (un personatge rep una punyalada i mor dessagnat en una sola frase).

Superats alguns clixés més, arriba la gran escena final en la qual es descobreix qui era el dolent més dolent de tots (de qui ja sospitàvem des de feia 200 pàgines). Enmig d’una seqüència que hauria de ser pura trepidació, el malvat deté l’acció i explica els seus motius durant tres planes (un altre dels grans tòpics del gènere). Els esmentats motius, així com les cabòries sobre la possible existència de la conclusió de “Drood” són tan forçats, tan artificiosos, que et venen ganes de perseguir Pearl i lapidar-lo amb l’obra completa del Mestre.

Els amants de Dickens hem lamentat sempre la inconclusió d’“El misteri d’Edwin Drood”. Disposem només de la meitat exacta de la novel·la i, tal com l’hem heretada, no s’hi veu gaire misteri, ja que sembla clar que John Jasper ha assassinat per gelosia el seu nebot Edwin. Malgrat tot, Dickens assegurava que estava escrivint un experiment nou i excitant i sempre més ens preguntarem què de bo s’hi amagava en els sis lliuraments que falten. Mai però he trobat tan lacerant aquesta absència com després de llegir aquest bunyol amb pretensions que profana en el seu títol un nom sagrat.

Baltimore (4): una sèrie coral

“The Wire” està plantejada com una sèrie sense protagonistes, tanmateix hi ha un consens generalitzat que considera el policia Jimmy McNulty com la seva figura principal. És ell qui obre el primer capítol de la primera temporada i també qui tanca la narrativa a la darrera temporada. Per descomptat, Dominic West, l’actor que fa aquest paper, té atractiu i carisma a bastament, però li són dedicats tants minuts de metratge com a molts altres personatges. McNulty, simpàtica bala perduda, propens a la infidelitat, l’alcohol i a tirar pel dret en matèries laborals, no és el centre de “The Wire”, perquè “The Wire” no té centre. De fet, l’únic que apareix a tots els capítols és Lance Reddick en el paper de Cedric Daniels, mentre McNulty a la quarta temporada té un paper breu, gairebé testimonial. Però suposo que per a l’espectador blanc és inevitable tendir a prendre el seu punt de vista enmig d’un elenc que és predominantment afroamèricà.

Això no vol dir que més enllà de McNulty no hi hagi altres figures carismàtiques i captivadores; de fet “The Wire” en presenta una col·lecció molt generosa, tant entre els protagonistes com entre els personatges més episòdics. Davant d’una galeria humana tan rica i tan ben definida, cadascú té els seus favorits. Si intento escollir algun dels meus preferits se’m comencen a encadenar com les cireres del cistell: Kima, Cedric Daniels, Bunk Moreland, Lester Freamon…

Alguns d’ells es fan entranyables pel seu desempar, com els quatre escolars de la quarta temporada, que tindran destins tan diferents. O D’Angelo Barksdale, el camell que comença a adonar-se de les esquerdes morals del negoci al que es dedica. I sobretot Bubbles, el drogoaddicte sense sostre, però amb un cor d’or, que amb el seu continu vagareig pels carrers de Baltimore bé podria dibuixar el fil invisible que cohesiona la sèrie. Inversament, hi ha personatges que provoquen rebuig, fins i tot pavor. I cap com Felicia “Snoop” Pearson, una sicària adolescent d’una fredor terrorífica. Inoblidable.

Un cas curiós és el de Wynona, una administrativa grassona i afroamericana del departament d’homicidis, caracteritzada pel seu crepat vermell. Wynona apareix només a vuit o nou episodis en tota la sèrie, sempre a segon terme, i sense dir ni una sola frase. Malgrat aquest handicap, Wynona ha esdevingut una de les presències més estimades pels “conaisseurs”.

Però els personatges més fascinants són els més difícils de classificar. Com Brother Mouzone, un implacable assassí a sou vingut des de Nova York qui, amb el seu aspecte, trenca tots els esquemes de la seva professió: sempre vestit impecable, de llenguatge refinat i afició per les revistes literàries. Tampoc “Stringer” Bell, interpretat pel magnètic Idris Elba, és un cap de la droga habitual. Conscient que el negoci del crim ofereix diner fàcil, però també una mort prematura, cuida la seva educació, estudia Econòmiques i es prepara per fer el salt a les inversions immobiliàries.

Si he dit abans que cadascú té les seves pròpies preferències, crec que no m’equivoco si afirmo que Omar Little és el personatge favorit de gairebé tothom. Interpretat magistralment per Michael K. Williams, aquest atracador a mà armada és un inquietant pou de sorpreses. I no és la menor que sigui orgullosament gai en barris d’una arrelada homofòbia, ni tampoc el seu estricte codi moral que no li permet blasfemar ni atracar gent que no es dediqui al negoci de la droga. Omar bascula entre la llegenda urbana, l’home del sac, el Robin Hood de barriada i el superheroi capaç de controlar qualsevol situació, tant si és davant del crim, com si és davant de la llei. Hi ha darrera de la seva figura una fina ironia i una beneïda imprevisibilitat que fa de cada una de les seves aparicions una festa per l’espectador.

Una de les premisses de casting a “The Wire” fou la de no utilitzar actors coneguts i evitar l’aparició d’estrelles invitades, condiment de tantes altres sèries. Així molts dels personatges són assumits per no professionals, des d’un ex-alcalde de Baltimore fins a gent del carrer, on el paper i la persona real sovint es confonen, com va passar amb Felicia Pearson aquest mes d’agost. Malgrat tot els britànics Dominic West i Idris Elba, tot i ser populars al seu país d’origen, gràcies a aquesta sèrie han esdevingut figures mundials. Els excel·lents Wendell Pierce i Clark Peters no sé si han aconseguit tanta repercussió, però repeteixen a “Treme” i per a mi ja són estrelles del meu propi firmament.

Pell deshabitada

En veure el cartell de “La piel que habito” de Pedro Almodóvar, vaig començar a intranquil·litzar-me, i no perquè el trobés inquietant, sinó perquè em va semblar senzillament lleig, quan és sabut que el manxec cuida al detall l’estètica que embolcalla els seus films. Podria ser una premonició absurda, però tot el que anava sabent d’aquesta pel·lícula me la feia antipàtica abans d’haver-la vista. De vegades la intuïció l’encerta.

“La piel que habito” és l’adaptació de la novel·la “Mygale” de Thierry Jonquet, suposo que feta amb tantes llibertats com les que es va prendre per destrossar Ruth Rendell a “Carne trémula”, així que serà millor eximir de responsabilitats l’autor francès traspassat el 2009. En tot cas, penso fer els deures i llegir-me aquesta novel·la breu de la que se n’ha parlat molt bé, per saber on Almodóvar s’ha desviat de l’original.

La història, tal com ens és presentada s’inicia a Toledo l’any 2012. El lloc podria ser qualsevol altre ja que de la ciutat castellana només veurem una vista general i l’interior d’un casalot (suposo que la Comunitat de Castilla-La Mancha ha posat diners a la pel·li). Que l’any sigui el 2012 no té per a mi cap explicació, a menys que es vulgui suggerir que en un futur immediat les ciències hauran avançat una barbaritat. I és que la trama se centra en un cirurgià estètic (Antonio Banderas, permanentment inexpressiu i embotornat, com si acabés de llevar-se) que té a una dona de nom Vera (Elena Anaya, molt per dessota de les seves possibilitats) empresonada i subjecta a diversos experiments, aparentment dermatològics, amb l’ajuda d’una majordoma fidel (Marisa Paredes, en clau gòtica, però gens convençuda).

Poc més puc dir de l’argument, si no vull esventrar les nombroses (i tramposes) sorpreses que amaga. Diré només que tracta d’una venjança, per fets que van succeir uns anys abans, i que la seva idea central és bèstia de no dir. Per explicar bé tot aquest improbabilíssim melodrama caldria una visió enfollida que permetés fer-lo creïble; però Almodóvar opta per un estil fred i analític que no pot evitar mostrar les seves mal cosides costures. L’exposició és pedestre, acudeix sovint als salts en el temps amb l’ajuda de rètols, a una explicació (de motivació inversemblant) de tot el “que cal saber i vostè no n’estava assabentat” sobre l’origen del trauma i a girs del guió que avergonyirien un estudiant de primer de l’ESCAC.

No és novetat que els guions d’Almodóvar presentin forats. Tampoc que les seves escenes d’acció, de les quals aquí n’hi ha unes quantes, siguin una mica maldestres. Però, en ocasions anteriors, aquests defectes els podíem passar per alt davant d’històries originals i humanes. Aquí d’originalitat en trobarem un excés, però ni un rastre d’humanitat. Sobre el paper els personatges es mouen per sentiments molt forts i existeix un canvi en la relació entre els protagonistes que caldria explicar; però Almodóvar se’n desentén. Sembla que per a ell els actors són peces funcionals de la trama, taques boniques per ser distribuïdes sobre la pantalla. Però l’ànima no és enlloc.

Almodóvar és clarament un esteta que cuida molt l’excel·lència dels elements sensuals de les seves pel·lícules: fotografia, banda sonora, fotogènia dels actors, composició de la  imatge. A “La piel que habito” hi ha alguns enquadraments estupends, de vegades massa estupends per la poca cosa que enquadren. La interacció entre personatges i imatges emeses a una pantalla ja havia estat explorada a “Los abrazos rotos”. Les ampliacions kitsch de la Venus d’Urbino de Tiziano, sola excusa per la imatge d’Elena Anaya nua i jacent, semblen més un peatge que una figura narrativa. Crec que d’això se’n diu manierisme.

A més, i això ja em passa des dels temps de “Tacones lejanos”, trobo que de vegades el mobiliari, la decoració, prenen un protagonisme que no els hi pertoca: criden l’atenció com a peces aïllades fora de context i semblen vantar-se de la cura que s’ha posat en els detalls. És una actitud que fa molt de nou ric. Igual que la d’ensenyar les darreres adquisicions culturals del director: Alice Munro, Concha Buika, Louise Bourgeois… Quan la pel·lícula no enganxa, és inevitable anar pensant en els diners que han aportat els patrocinadors: la roba de Gaultier, els cosmètics de Chanel, les cadires de Vitra...

Què queda doncs del vell Almodóvar apart de la provocació temàtica? El director solia aconseguir bones interpretacions dels seus actors, però en aquesta ocasió fa oblidables tots els seus protagonistes, malbarata José Luis Gómez i Eduard Fernández, i aconsegueix que Blanca Suárez s’endugui, amb el seu paper de filla lirona, l’inexistent premi a la pitjor actriu dels propers Goya.

Què queda doncs del vell Almodóvar? El pitjor que puc dir és que la pel·lícula no m’ha entretingut, és més, m’ha avorrit. I això en una pel·lícula seva és un pecat tan inusual com mortal. A la butaca del costat algú dormia per donar-me silenciosament la raó.