Un misteri com a herència

Durant el seu darrer any de vida Dickens va estar escrivint “The Mystery of Edwin Drood”, novel·la que la seva mort als 58 anys va deixar inconclusa quan ja havia enllestit la meitat dels seus capítols, per tant dels dotze lliuraments mensuals previstos només se’n publicaren sis.

La novel·la s’ambienta a la ciutat catedralícia de Cloisterham, versió imaginària de la molt real Rochester. La trama se centra en John Jasper, director del cor de la catedral, i el seu nebot Edwin Drood, qui està promès des de la infantesa a l’òrfena Rosa Bud per designi dels pares respectius. El jove Drood tracta Rosa amb una certa displicència, tot donant per descomptat la natura de la seva relació, mentre que l’oncle es mira la jove amb ulls molt més apassionats. Per acabar-ho de complicar apareixen uns germans bessons, Neville i Helena Landless, orfes que provenen de Ceylan i que són pupils d’un clergue menor de la catedral. Neville s’interessa també per Rosa i Jasper aprofita l’ocasió per enfrontar els dos joves. Durant una passejada vora del riu Rosa li diu a Edwin que el matrimoni no s’hauria de celebrar, ja que mai no seran feliços junts. Jasper que els està espiant, contempla el seu petó de comiat. Poc després, la nit de Nadal esclata una forta tempesta durant la qual el vent arrenca les agulles del rellotge de la catedral. En retornar la calma, Edwin ha desaparegut i no se’n torna a saber res més d’ell.

La crítica sol coincidir en trobar dins “The Mystery of Edwin Drood” algunes de les millors pàgines que Dickens escrigué, amb una prosa de cadència exquisida. És un llibre estrany que té poc a veure amb la resta de la seva producció, començant per la seva ambientació a una somnolenta ciutat de províncies entre membres de l’estament eclesiàstic. El seu to és seriós, mancat tant d’humor com de crítica social, els atots habituals del novel·lista. Hi ha, això sí, una atmosfera consistentment opressiva amb abundància d’elements que invoquen el misteri: claustres, cementiris i un fumador d’opi on l’oncle Jasper passa més hores de les necessàries. Chesterton opinava que amb “Edwin Drood” estava naixent un nou Dickens i els admiradors no podem deixar de preguntar-nos què hauria pogut oferir-nos l’autor si no s’hi hagués interposat la mort prematura.

Però el més frustrant de tot és que el misteri d’Edwin Drood mai no serà revelat. John Forster, el secretari de Dickens, donà la seva versió de les intencions de l’escriptor. Sembla que l’oncle John Jasper havia de ser finalment descobert com a assassí del seu nebot, un assassinat irònicament inútil, perquè Edwin i Rosa havien trencat hores abans sense que ell se n’assabentés. La solució donada per Forster no sona convincent, resulta massa simplista per un amic de les trames complicades, com era Dickens. Em resisteixo a creure que de la parella de bessons, amb el joc de la seva semblança física, no se’n tragués cap profit en el desenllaç. Hi ha, per exemple un personatge misteriós, un tal Dick Datchery, que apareix al final de la part coneguda de la novel·la, que recorda poderosament John Harmon, el fals difunt de “Our mutual friend”.

Però no penso discutir ara els indicis que afavoreixen una conjectura o una altra. Des de la mort de Dickens, la indústria cultural dels que han pretès completar “Edwin Drood” ha esdevingut gairebé tan engavanyadora com la dels ressuscitadors de Sherlock Holmes. Autors britànics i americans han creat diverses solucions pel “misteri”. Els italians Fruttero i Lucentini al seu “La verità sul caso D.”(1989) s’ho prengueren amb humor i convocaren el cavaller Auguste Dupin, Sherlock Holmes i Hercules Poirot perquè cadascú resolgués el cas a la seva manera. La solució més excèntrica provingué de Thomas James, un jove impressor de Vermont, qui assegurava que el mateix fantasma de Dickens l’havia guiat per concloure la novel·la. L’espiritista Arthur Conan Doyle considerà sempre que aquesta era la versió correcta.

Lectors més escèptics ens mostrem una mica emprenyats perquè la carrera de Dickens acabés amb aquests molestos punts suspensius...