El perfum corrupte del poder

George Clooney, apart de les seves virtuts més evidents, sovint és també interessant quan es posa darrera de la càmera, i encara millor si es situa a ambdós costats. Per això no ens podíem perdre aquests “The ides of March” que s’ha estrenat en dates molt pertinents. Basat en una obra teatral de Beau Willimon, el projecte va estar retingut durant un parell d’anys, perquè no era el moment per fer llenya del partit demòcrata just quan Barack Obama acabava de guanyar les eleccions. Arribat el 2011, les il·lusions inicials s’havien esvaït prou com per ressuscitar el rodatge de la pel·lícula.
 

Malgrat tot, el guió no apunta a un partit en concret, sinó que generalitza una situació endèmica: la del sacrifici dels ideals davant de la possibilitat d’accedir al poder. El centre de la història el personifica un brillant director de campanya (Ryan Gosling) que creu a ulls clucs en les virtuts del seu candidat (un carismàtic George Clooney). Ens trobem a les crucials eleccions primàries a l’estat d’Ohio, on possiblement es decidirà el candidat demòcrata a la presidència. El moment és tens i tot l’equip del governador Mike Morris (Clooney) s’afanya a presentar-lo sota la millor llum possible.
 

Cal dir que la primera part de la pel·lícula no és exactament excitant. Darrerament hem vist moltes eleccions primàries (les del PSOE, les del PP i ara la dels republicans d’USA), que no ens han interessat gens ni mica. Que els índexs de vot pugin o baixin ens deixen igualment indiferents. No és fins allà cap al minut trenta-vuit o quaranta, quan un gir inesperat (que té a veure amb una becària) trasbalsa el film. Perquè, com diu un dels cínics personatges, a un president del Estats Units se’l pot permetre que faci negocis a benefici propi, que envaeixi països impunement i que sigui la causa de la mort de milers de persones, però el que no se li perdonarà mai és que folli una becària.
 

A partir d’aquest punt, el film esdevé un tens thriller d’aliances canviants, on tothom sembla jugar amb més d’un as a la mànega. Per descomptat, el jove publicista perdrà pel camí part dels seus ideals i esdevindrà per tant una bèstia més ben adaptada a l’entorn on treballa. No és una història gaire original, però està ben escrita i entreté.
 

Clooney és un director correcte, que no es fica en gaires complicacions estètiques, però que tampoc resulta adotzenat i sap envoltar-se dels millors col·laboradors, començant per l’excel·lent músic Alexandre Desplat. El seu olfacte per buscar el repartiment adequat també és encomiable. El cada dia més interessant Ryan Gosling domina el film pràcticament a totes les seves escenes. Malgrat el seu aire de passerell, perfecte pel seu inicial candor idealista, pot tornar-se en uns segons una seriosa amenaça, com ja ens va demostrar a “Drive”. Clooney es reserva un paper més secundari que li escau molt bé: el de l’home d’aparença impecable que oculta un interior amb molta brutícia. Per una vegada, el seu indubtable carisma no impedeix que l’acabem detestant. O sigui que ho broda. L’Evan Rachel Wood és la trista becària i no  és que ho faci malament, però per contrast em va semblar una rossa intercanviable. És clar que té la pega de treballar al costat de les figures citades i d’una tríada d’excel·lents actors de caràcter: Marisa Tomei, Philip Seymour Hoffman i Paul Giamatti.
 

“The Ides of March”, cinema sòlid i entretingut, que no diu res de nou, però ho diu molt bé. 

Amor al fons del mar

The Magnetic Fields acaben de treure disc aquesta setmana i es titula “Love at the bottom of the sea”. És un grup que m’encanta i que, a més, ha jugat un paper molt important a la meva vida (però això ens duria massa lluny i ho deixaré per a un altre cap de setmana.

El gran Stephin Merritt ha retornat acompanyat dels seus col·laboradors habituals i d’algunes veus femenines que contrastin amb el seu timbre de baríton. Cançons molt breus, alegrement pop, tocades amb uns instruments que semblen comprats a un basar xinès, aparentment senzilles, però amb lletres tan enverinades com intel·ligents (qui més faria rimar “mariachi” amb “Liberace” i “Saatchi & Saatchi”?)

Per exemple, aquest “Andrew in drag” (Andrew transvestit), el drama d’un faldiller que, en veure el seu amic Andrew vestit de dona, hi descobreix l’única femella de la que es podria enamorar (amb l’agreujant que l’Andrew ni tan sols és gai).

Un món de metros: Atlanta

Iniciat l'any 1979 per servir 3,3 milions de passatgers.

38 estacions i 80 quilòmetres de rails.

En aquest recorregut pels metros del món inicio amb Atlanta la visita a xarxes més petites, però espero que no menys interessants. El MARTA (Metropolitan Atlanta Rapid Transit Authority) compta amb una disposició força simètrica que li permetia un disseny una mica menys vulgar que aquest. Colors parxís, tipografia oblidable i aquestes línies bicolors que tant m'irriten.

A la vorera

Em sap greu dir-ho, però encara fumo. Per això no serà estrany que em trobeu tres o quatre cops durant la meva jornada laboral palplantat a la vorera en un lloc vergonyosament discret amb una cigarreta fumejant a les mans.

No sé què pensaran els meus companys de feina no fumadors, especialment els més joves que han crescut amb la idea que fumar tabac és una de les activitats més estúpides, nocives i “uncool” del món (i ja m’està bé, perquè jo vaig desistir de ser “cool” quan tenia sis o set anys); però de moment no s’ha alçat cap veu airada que m’exigeixi fer hores extraordinàries a canvi de les meves puntuals absències. S’ha de dir que treballo a un equip una mica granadet, on els fumadors superem de sobres la mitjana de l’empresa.

La veritat és que no em sento especialment culpable per aquestes escapades i les trobo fins i tot reivindicables. Segons totes les recomanacions de la medicina laboral, els que treballem davant d’una pantalla d’ordinador hem de fer pauses periòdiques, no sé si cada hora o dues, per allunyar-nos de la força maligna del tràfic de bits. ¿Quina millor forma de fer-ho, que sortir de l’enrarit aire condicionat de l’edifici, i prendre una mica de contacte amb el món exterior? A més, aquests moments de nicotina gairebé intravenosa permeten també oportunitats per a la reflexió. ¿Quantes vegades l’impuls a respondre un correu maldestre amb un sarcasme ha estat apaivagat per una saludable i dilatòria cigarreta, i tot plegat ha acabat en exquisida diplomàcia?

A més, sento que la meva situació és privilegiada, ja que de retorn a dins puc informar del que està passant fora de la càpsula solipsista de l’edifici. Ningú com jo per anunciar que estan caient quatre gotes o que els estudiants han tallat la Diagonal. Notícies que els talps sempre aprecien.

A la vorera estant, amb un Camel encès entre l’índex i el cor, poden passar altres coses. Com que et demanin foc. Em sorprèn la quantitat de fumadors que funcionen sense encenedor; potser és que (a diferència de Blanche Dubois) m’he criat sense confiar en l’amabilitat del proïsme. Com a premi al client fidel (o no), a tots els estancs on compro un cartró (excepte a El Corte Inglés) em regalen un encenedor. En tinc un calaix ple i potser podria fer un sobresou amb la seva venda o els podria regalar a un mendicant sense habilitats innates perquè dignifiqués la façana de la seva trista empresa.

També hi ha qui et demana adreces impossibles, que ni tu coneixes, o que vol saber on és Sant Adrià del Besós, però que no pensa prendre cap metro, tramvia o autobús per arribar-hi. La majoria busca el Camp del Barça i els veus un parell d’hores més tard caminant en direcció contrària, ben satisfets amb les seves bosses de plàstic blaugrana.

Queda clar que ho estem intentant deixar?

Anormal

Quan la novel·lista Jeanette Winterson (Lancashire, 1959) li confessà a la seva mare als setze anys que estava enamorada d’una companya de classe, aquesta li etzibà: per què ser feliç, quan pots ser normal? La resposta apunta, però ni molt menys exhaureix, el particular tarannà de la mare, coprotagonista absoluta d’aquest relat autobiogràfic que es titula, com si no?, “¿Por que ser feliz cuando puedes ser normal?” i ha estat editat a Lumen amb traducció d’Álvaro Abella Villar.

Jeanette va néixer a prop de Manchester, a una de les regions pioneres de la Revolució Industrial, en un ambient que encara podríem qualificar de proletari. Quan tenia poques setmanes fou donada en adopció als Winterson, un matrimoni sense fills de característiques ben peculiars. El padrastre romania incomptables hores absent, acaparant diverses feines mal pagades i potser evitant la llar, on regnava la seva temible esposa. I és que, si les famílies infelices, ho són cadascuna a la seva manera, la dels Winterson era mereixedora d’un premi a l’excel·lència. La senyora Winterson, curiosa puritana que fumava d’amagat i tenia una pistola desada al calaix, només semblava delectar-se en ser contrariada pel món i en l’esperança d’una Apocal·lipsi propera. Per descomptat, considerava la seva fillastra inadequada, producte d’un bescanvi diabòlic, i no va mostrar per ella cap afecte convencional.

La situació que descriu la novel·lista, barreja de misèria física i moral, no convida a cap alegria, però malgrat tot reflecteix una comprensió pòstuma d’una figura malejada per unes condicions socials i religioses que es dirien impròpies dels anys 60 i 70 del segle passat (de fet, Constance Winterson és una de les tres dedicatàries del llibre). Sense cap progressió lineal, barrejant de forma circular el detall naturalista amb la reflexió, l’autora acaba mostrant una saludable actitud sorneguera que li permet esbossar un lleuger somriure sobre el seu passat a la vegada que en destil·la observacions perspicaces.

Així, es refereix a la inexperiència afectiva d’un infant de pocs anys, qui pot arribar a pensar que qualsevol anomalia que viu és completament “natural” i, per tant, conformar-se a la seva sort amb estoïcisme. O l’inesperat consol que, dins d’una situació enrarida, pot aportar una congregació religiosa, encara que sigui tan excèntrica com la dels pentecostals. I encara, la comunicació popular que existia amb la llengua de Shakespeare, gràcies a la Bíblia del rei Jaume (1611) i que es perdé amb la modernització del text religiós tan pròpia dels anys 60.

Cuando no puedes confiar en el amor y eres una niña, asumes que está en la naturaleza del amor —en su cualidad— no poder confiar en él. Los niños no encuentran defectos en sus padres hasta más adelante. Al principio el amor que recibes es el amor que cuenta.

Jeanette era una nena asocial, agressiva i esquerpa. Com sol passar amb algunes males estudiants, va trobar el seu refugi natural a la literatura i les biblioteques. Només per la seva elegia a aquests locals que teixeixen el sentit de la comunitat i que cada dia semblen més obsolets (l’església, el pub, el mercat, la biblioteca) ja mereixeria que la Matilde es llegís el llibre.

—Cada vez que estoy preocupada —decía la bibliotecaria—, pienso en el sistema decimal de Dewey. 

—¿Y qué sucede? —preguntó el ayudante, bastante intimidado. 

—Comprendo que el problema se debe a que algo ha sido archivado en el lugar equivocado. Es la misma explicación que daba Jung. El caos de nuestro componente inconsciente lucha por encontrar el lugar correcto en el archivo de la conciencia.

Passats els dos terços de “¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?”, just en el moment que l’autora fuig definitivament de la casa materna en direcció a la universitat d’Oxford, es desentén dels esdeveniments immediats posteriors (potser reservats per a una altra ocasió) i s’embarca en una recerca de la seva mare biològica, destí que sembla freqüent entre els fills adoptius, especialment si la sort ha estat tan minsa com la de la Jeanette. Aquests retrobaments tardans solen ser desastrosos; no diré quin és aquí, després d’inacabables maniobres burocràtiques, el resultat.

“¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?”, escrit per Jeanette Winterson (des de fa anys excel·lent autora de ficció), m’ha emocionat i m’ha excitat les neurones. Em veig incapaç de recomanar-vos-el suficientment: és una joia!

Estaba confundida sobre el sexo y la sexualidad, y molesta por los problemas prácticos e inmediatos de dónde vivir, qué comer y como superar los exámenes. 

No tenía a nadie que me ayudara, pero T. S. Eliot me ayudó. 

Por eso cuando la gente dice que la poesía es un lujo, o una opción, o para las clases medias cultas, o que no se debería leer en el colegio porque es irrelevante, cualquiera de esas extrañas tonterías que se dicen sobre la poesía y el lugar que ocupa en nuestras vidas, sospecho que a la gente que las dice le ha ido bastante bien. Una vida dura necesita un lenguaje duro, y eso es la poesía. Eso es lo que nos ofrece la literatura: un idioma suficientemente poderoso para contar cómo son las cosas.  

No es un lugar donde esconderse. Es un lugar donde encontrar.

Coet (1953)

Pel tercer i últim díptic feia temps que Hergé tenia la idea d’enviar Tintín a l’espai i s’havia documentat curosament sobre astronàutica abans de posar fil a l’agulla l’any 1950. La gestació de l’aventura es veié obstruïda per tantes complicacions com era habitual durant aquells anys. Hergé, imbuït d’una relació d’amor-odi per la seva criatura, decidí passar de tot i deixà la història interrompuda a la pàgina 29 de l’Objectiu: la lluna que tots coneixem amb Tintín ajagut a un llit d’hospital. Al “journal” Tintin, on la doble aventura es publicà sota el títol unitari d’On a marché sur la lune, l’últim lliurament abans del daltabaix informava a peu de pàgina de la fi de la primera part.

Hergé havia decidit fer-se fonedís i la broma durà 18 mesos. Primer se’n va anar d’acampada amb un amic per reviure els vells temps dels boy-scouts; més endavant es refugià a Suïssa, vora del llac Leman, on travà amistat amb Leopold III, el monarca belga exiliat per haver-se quedat al país durant l’ocupació alemanya. Probablement compartiren experiències sobre la incomprensió que desvetllen certes actituds en temps complicats. Quan finalment el dibuixant retornà a l’activitat, decidí crear els Estudis Hergé, única manera d’alleugerir l’estrès que li produïa dur sobre les seves espatlles tota la responsabilitat de la feina. Objectiu: la lluna encara es pot considerar una obra exclusiva de qui la firma; no es podrà dir el mateix dels àlbums següents.

Un pròleg, inexistent a l'àlbum, informava de l'origen del viatge de Tintín i el capità, tot enllaçant aquesta aventura amb la precedent.

Al darrer apunt d’aquesta sèrie ja vaig expressar el meu relatiu afecte per aquest episodi, opinió que va ser vivament contestada per un parell de comentadors. Lamento dir-ho, però després de la pertinent relectura d’Objectiu: la lluna, em reafirmo en el seu caràcter menor. Potser és que a mi la tecnologia m’importa poc i que avançar-se als temps que corren, l’única justificació de Jules Verne segons alguns, em sembla lamentable des del punt de vista literari. Tampoc m’excita que Tintín trepitgés el nostre satèl·lit gairebé vint anys abans que ho fessin Armstrong, Aldrin i, com es deia l’altre? (Michael Collins!, gràcies Wikipedia).

Hergé a Objectiu: la lluna sembla voler demostrar la profunditat de la seva documentació i omple les vinyetes d’explicacions científiques, logorreïques i abissalment avorrides, pròpies d’una aventura de Blake i Mortimer (quan, en realitat, Edgar P. Jacobs ja corria lliure en aquell mateix moment). En realitat, a l’aventura hi passa ben poca cosa: tot esdevé un compàs d’espera mentre es construeix el coet. Els múltiples gags físics del capità i els Dupondt, l’amnèsia de Tornassol o els invisibles espies que amenacen el futur del projecte, semblen meres tècniques de dilació per completar les 62 pàgines requerides i passar al que realment importa: el viatge pròpiament dit.

El pas de la revista a l'àlbum implicà diversos canvis de compaginació (la imatge de la pila atòmica definitiva és més gran i detallada), de coloració (els vestits protectors esdevindran de color taronja) i de guió (el capità ensopega amb un rail, no amb una bombona de gas).

Me n’adono amb sorpresa que a la meva edició castellana del 1958 Tornassol esdevé el professor “Mariposa”. Afortunadament aquesta arbitrarietat desaparegué de les edicions posteriors.

També cal dir alguna cosa del sobtat salt qualitatiu de Sildàvia, reialme rurità a “El ceptre d’Ottokar”, que aquí gaudeix d’una tecnologia puntera. Les mines d’urani, recentment descobertes, no són justificació suficient i la composició de l’equip, amb Tornassol, l’enginyer Frank Wolff i el senyor Baxter, suggereix una col·laboració paneuropea amb poca participació sildava. Però, per altra banda, es parla d’uns instruments òptics que han d’arribar de Jena (Karl Zeiss?), el que revela relacions amb el bloc comunista. I què fer dels misteriosos antagonistes a l’ombra, dels quals només sabem que es troben a milers de quilòmetres d’allí? Com ja passava al Congo i a L’estel misteriós, de forma més o menys dissimulada es dibuixa la confrontació entre Europa i Estats Units, potser un dels motius de la poca popularitat de Tintín a aquest país.

Afortunadament, les últimes planes amb els seus majestuosos cels nocturns, on es destaca l’icònic coet vermell i blanc, prefiguren la bellesa del títol següent. La nau que s’eleva sobre els Balcans és certament inoblidable i clou Objectiu: la lluna en un to immillorable.

Més canvis: les granotes dels protagonistes acabarien tenint colors personalitzats, però ens perdrem la insòlita imatge d'un capità quadribarrat.

Correspondència d’una sola direcció

Foto de Chilcy vista aquí

No sé si tot el que escriu l’amiga Carme Torras li premien, però de moment les tres novel·les que té publicades han rebut un o més guardons. Primer va ser “Pedres de toc”, que va rebre el premi Primera Columna del 2003; a continuació “La mutació sentimental”, premi Manuel de Pedrolo 2007 i premi Ictineu l’any 2009 a obra publicada. La seva última novel·la “Miracles perversos”, editada per Pagès Editors, va guanyar el Premi Ferran Canyameres de Novel·la, 2011, convocat per l’Òmnium i l’Ajuntament de Terrassa.

Abans de continuar endavant he de confessar una cosa, perquè si no la dic, no em quedaré tranquil. Fa unes setmanes vaig rebre un correu de Pagès Editors on, suposo que instigats per l’autora, s’oferien a enviar-me el llibre per si volia parlar-ne al bloc. Mai abans no m’havia passat res de semblant i per uns moments vaig quedar dubtant sobre què fer. Fins ara tots els llibres que ressenyo me’ls han regalat família i amics o els he pagat de la meva butxaca. Acceptar regals de les editorials crea una obligació implícita (tot i que dubto que em duguessin als tribunals, si no hagués escrit l’apunt previst) i una certa pèrdua d’imparcialitat a l’hora de valorar el llibre. Vaig acabar dient-los que sí, perquè la novel·la l’hauria llegida igualment sense la intervenció dels editors i alguna cosa n’hauria dit en aquestes pàgines, com faig amb tot el que em cau a les mans. I, a més, a ningú li amarga un regal. Procuraré, això sí, que situacions com aquesta no es repeteixin, que no m’agrada que em dictin la guia de lectures.

Disculpeu l’incís i tornem a la Carme Torras de qui cal admirar d’entrada la seva versatilitat ja que les seves tres novel·les no poden ser més diverses. “Pedres de toc” era una història familiar i professional centrada en l’enfrontament de dues antagonistes molt diferents, “La mutació sentimental” era una molt lúcida peça de ciència-ficció humanista, mentre que aquests “Miracles perversos” és una intriga enganyosa i finalment metaliterària. Més enllà de la seva sofisticació conceptual, l’únic tret unificador que he sabut trobar a l’obra de Torras, és el seu llenguatge clar i concís, que evita les floritures innecessàries, un tret que reconec en mi mateix i que atribueixo als nostres comuns estudis de matemàtiques.

La trama de “Miracles perversos” en poques paraules. Paula és una barcelonina que fa anys que viu a Washington treballant com a infermera a un hospital. El dia que es compleix un any de la mort del seu marit (famós escriptor) rep un correu anònim que li proposa un estrany joc: durant els propers dies anirà rebent missatges de correu electrònic que conformaran una mena de novel·la. Fins que el relat no hagi estat completat, no rebrà una adreça a la que poder respondre. Al principi, Paula es pregunta si no es tractarà tot plegat d’una recargolada maniobra publicitària o fins i tot d’un cas d’assetjament sexual; però l’anònim corresponsal sembla conèixer molts detalls del seu passat barceloní… Com que el motor de la novel·la és el misteri provocat per l’insòlita situació, convé no explicar-ne res més; només apuntar que res no és el que sembla.

Aparentment els temes de “Miracles perversos” són la falsa innocuïtat de les mentides pietoses i la possibilitat de fer de la teva vida una inspiració per la creació artística, tot i que la forma com són presentats sembla excessivament artificiosa. Els inesperats girs finals que fan trasbalsar la perspectiva del lector, justifiquen l’artifici precedent i, tot mantenint el tema anterior de la intervenció de la musa, introdueixen un recurs afí (si no en forma, sí en fons) al de Ian McEwan a “Expiació”: la capacitat que té l’art per corregir la vida.

Confesso que les darreres planes de “Miracles perversos”, quan el terra que trepitjava desaparegué sota els meus peus, em deixaren genuïnament desconcertat i, al mateix temps, contemplant la novel·la amb una mirada nova. Amb el cap fred penso que potser hi ha una inversemblança que té a veure amb les llengües catalana i anglesa implícites a la trama; però res que no es pugui justificar amb alguna explicació de compromís. Un altre detall menor també m’ha molestat: el fet que el text dels correus electrònics estiguin escrits en lletra courier o similar, tant molestes de llegir. Una cursiva no hauria estat suficient?

Hauré de tornar a llegir la novel·la amb la nova perspectiva que m’ofereix el seu final, el que no deixa de ser un avantatge, perquè en trauré doble profit. Molt recomanable per a qui es pregunti si els llibres i la vida tenen alguna cosa a veure. Ja sabeu que la meva resposta és un sí rotund.

[La presentació de “Miracles perversos” és avui dilluns a les 19:30 a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya. O sigui que allà m’hi trobareu.]