Pas à deux

Pina Bausch a Cafe Müller

Fa uns dies, gràcies a una d’aquestes caramboles que la xarxa afavoreix, vaig reprendre el contacte amb una estimada companya de la facultat. Durant els anys de carrera, la Carme Torras era bona estudiant, seriosa i assenyada, però mostrava també inquietuds que anaven més enllà de l’àmbit estricte de les matemàtiques (virtuts totes elles que sospito que ha conservat). Un cop llicenciada s’havia dedicat a l’apassionant terreny de la robòtica i la intel·ligència artificial. Com que jo vaig optar per especialitzar-me en la tonteria natural, els nostres camins divergiren.

En retrobar-la ara, vaig comprovar que continuava a l’UPC investigant com fer més llestes a les màquines, però em sorprengué agradablement que també hagués publicat dues novel·les: “Pedres de toc” (Columna, 2003), que va rebre el Premi Primera Columna 2003, i “La mutació sentimental” (Pagès editors, 2008), que va rebre el X Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo, Mataró 2007.

No n’havia sentit parlar d’elles, ho confesso, però hi ha tantes novetats editorials que és difícil estar al dia. I a sobre, els mitjans d’intoxicació (com els anomena Joan Solà) s’ocupen de repetir com mones les consignes que els hi dicten els grans grups editorials i eclipsen amb les seves promocions qualsevol autor que va per lliure. Per fortuna, podem comptar amb els blocs i amb altra parentela 2.0 per descobrir propostes menys fressades i potser més interessants.

Tot aquest llarg preàmbul per dir-vos que sóc amic de la Carme i que acabo de llegir la seva novel·la “Pedres de tocs” i que, per tant, tot el que pugui dir-ne seran cartes marcades. O sigui que endavant.

Carla és una jove periodista que treballa en període de proves a una empresa que es dedica a escriure biografies per encàrrec. Carla és ambiciosa i ja està cansada de les tasques més mecàniques. Així és com li encomanen escriure sobre la vida de Nydia Aréchiga, una cèlebre coreògrafa en edat de jubilar-se. En realitat són els fills de Nydia els que li ofereixen la biografia com a original regal d’aniversari per a la seva mare. Nydia, d’entrada no rep amb bona disposició el projecte i no fa altra cosa que posar-hi pals a les rodes. Serà la passió que posa Carla per demostrar la seva vàlua professional la que anirà vencent les reticències de la coreògrafa i la que, poc a poc, ens anirà descobrint que en el passat de Nydia hi ha algun punt fosc al qual no vol tornar-hi.

Narrada en estil precís i molt ben estructurat (de “línia clara”, l’anomenaria jo), però amb un vocabulari ric i un grapat de bones metàfores, la novel·la es llegeix amb facilitat i interès gràcies als inesperats girs de la trama i l’esquer de la revelació del misteri final.

Però l’encert més gran és haver centrat la història en la confrontació de dos personatges antitètics: d’un costat la Carla, jove i insegura, racional i familiaritzada amb les noves tecnologies, a la recerca del seu lloc en el món, i de l’altre una Nydia madura, imprevisible, capriciosa, dominant, manipuladora, que creu haver-ho vist tot en aquesta vida. Crec (i aquí és on entren en escena els meus prejudicis) que les dues figures femenines representen dues parts de la personalitat de l’autora, la investigadora matemàtica (Carla) i la creadora (Nydia).

Donat que el llibre es refereix sovint al món de la dansa, és lícit veure en el tira i afluixa d’aquestes dues fortes personalitats una doble coreografia (així ho explicita també la novel·lista en algunes al·lusions). Com en tot bon espectacle, el final durà la resolució de la tensió i una via d’enteniment.

Una molt bona estrena.