Dissabte i l’etnològic

Sant Pancraç vs. el gatet de la felicitat

Sense cap pel·lícula que ens atragués a la cartellera, hem repassat les exposicions que teníem pendents i hem optat per anar al Museu Etnològic, que és gratuït fins el proper  4 de desembre. Abans, per dinar, volia anar a un bar gallec del carrer Manso que m’havien recomanat, però estava tancat i hem acabat en un altre bar de menú freqüentat per tots els jubilats de la mançana: en qualsevol cas un dels locals menys «hipsters» de tot el barri de Sant Antoni.

Pujar fins l’Etnològic implica franquejar les particulars costures que separen el Poble Sec de la muntanya. Aquesta tarda, amb una llum especialment adequada, he descobert belles perspectives de la ciutat per carrers que es diuen Sancho Marraco, Concòrdia i Concepció, indrets que no havia trepitjat en la vida. I després, penetrar a Montjuïc, sempre és un cau de sorpreses. No diré que és una muntanya màgica, que no ho sé, però sí que és la més noucentista de l’univers. Es nota que el meu ànim era especialment cofoi aquest dissabte?

L’Etnològic en si ja és tota una altra qüestió, començant per l’edifici que, vist des de fora, és un horror absolut en forma de rusc hexagonal (indubtablement l’any 1973 fou el pitjor de la història de l’arquitectura, tot i que l’interior no està pas malament). D’ençà que es va inaugurar fa pocs mesos l’interessant Museu de les Cultures del Món del carrer Montcada, planava sobre el seu germà gran de Montjuïc una ferma sospita de quedar condemnat a l’«espardenyisme» més fonamentalista. Vist com s’ha redissenyat l’exposició de la seva col·lecció, després d’haver tingut el museu tancat des del 2011, diria que si hi ha propaganda no l’he percebut.

El primer que veu el visitant és una agrupació de ninots fallers gegantins: un siurell balear, flanquejat per les figures caricaturesques dels il·lustres etnòlegs Ramon Violant i Joan Amades. Rectifico sobre la inexistència de contingut doctrinari: la conjunció del siurell, el ninot faller i Joan Amades no podria ser més pancatalanista.

L’exposició estable (entengueu permanent) de la planta 2 és un calaix de sastre impossible. Un garbuix d’èpoques, estils i orígens que se suposa que «dialoguen» entre elles, encara que el visitant no acabi d’entendre de què estan parlant. Que em juxtaposin una màquina de cosir Singer, un bressol pirinenc dels anys 40, un bagul marroquí del segle XIV i un vell televisor Marconi, no em serveix de res, si algú no em guia.

Les exposicions temporals almenys tenen un objectiu comprensible: l’una va de terrissa i l’altra de religió i festes populars. Són tan modestes com simpàtiques. Al soterrani, apart d’uns grans panells informatius sobre admirables etnòlegs catalans, es pot contemplar una pila de vitrines amb col·lecció no exposada. És el que se’n diu «Reserva visitable» i està també molt bé.

L’autobús 55, que ens ha retornat a la civilització, ha hagut de desviar-se del seu trajecte, perquè a la plaça de Catalunya hi havia una manifestació (contra l’inici d’una altra guerra a l’Orient Mitjà, contra l’escalfament global o contra la massacre de París [esborreu el que no convingui]). El conductor s’ha perdut (vergonyosament), mentre pujava pel carrer Aribau. Esperàvem que girés a la dreta per Consell de Cent, per València o per Rosselló. Ho ha fet finalment al carrer de París, després de demanar auxili telefònic a un col·lega. No sé d’on treuen els conductors talossos dels autobusos de Barcelona: un mínim coneixement de l’ordre dels carrers de l’Eixample, segons l’evangeli de Víctor Balaguer, hauria de ser exigible.

Un altre pas de rosca a «Un altre pas de rosca»

"The Innocents" de Jack Clayton

Retorno a «The Turn of the Screw» de Henry James per obligacions contractuals del club de lectura del carrer Manso i també per una antiga devoció pel més anglòfil dels autors americans, una devoció una mica obliterada per l’edat (la meva). El que segueix són unes notes de lectura en rigorós online entorn d’un dels més famosos relats de fantasmes de la història de la literatura.

No recordava el molt elaborat pròleg d’aquesta breu novel·la. Ens trobem a un acollidor casalot britànic durant les vigílies nadalenques. Res més natural que explicar-se rondalles de fantasmes a la vora del foc. Algú en conta una, protagonitzada per un nen aparentment posseït per un esperit (aquí apareix l’única menció de la paraula «ghost»/fantasma de tot el text). Un dels oients dobla l’aposta i anticipa un conte amb dos infants encaterinats per éssers immaterials; «un altre pas de rosca» narratiu, per tant.

Douglas, l’amfitrió, anuncia que disposa d’un manuscrit amb la història que vol fer conèixer, però cal enviar una clau que obri el moble on es guarda el text. Entre una cosa i una altra passen tres dies; alguns dels potencials oients se’n van sense haver sentit el conte. L’anònim narrador ens informa llavors que Douglas ja és mort i que l’autora del manuscrit, també: distàncies i més distàncies entre el lector i el text, sembla que ja no queda ningú de viu per corroborar la seva veracitat. Però hom sap que «The Turn of the Screw» és un cas de manual de narrador poc fiable, per tant l’eliminació de testimonis correspon a una maniobra profilàctica.

Si el pròleg ens ha preparat per un ambient llòbrec i truculent, l’inici de la narració de la institutriu no podria ser més lluminós. De fet, no se m’acut un mes de l’any menys misteriós i fantasmagòric que el de juny. La mansió sembla acollidora, la nena Flora un encant i la senyora Grose la més afable de les majordomes. Aviat descobrirem que a «The Turn of the Screw» les aparicions sobrenaturals es produeixen a plena llum del dia.

Com arguments que demostren la poca fiabilitat de la institutriu, es presenta des de l’inici com una il·lusa que somia romànticament amb l’home que l’ha contractada, l’oncle de les criatures. La primera vegada que divisa Quint dalt de la torre, per un moment creu veure aquest oncle, vingut de la capital només per contemplar-la. I el seu sentit de la pròpia importància, molt abans que les amenaces comencin de veritat, també resulta pueril. Per cert, aquest oncle que delega totes les decisions en la seva subordinada, ¿és un irresponsable o bé ha intuït la influència enverinada del casalot i prefereix mantenir-se al marge?

La prova més important a favor de la «realitat» dels fantasmes és que la narradora es mostra capaç de descriure Quint sense haver-lo vist mai abans. Esclar que bé podria ser que hagués vist un retrat de l’antic criat i no ens ho hagués mencionat. L’estil de James, oblic i reticent, es presta de forma ideal per mantenir-nos en territori ambigu, on cal parar compte el terra que trepitges. És el cas de la carta que justifica l’expulsió de Miles de l’escola, el text de la qual no coneixerem mai; però que excitarà la imaginació del lector fins a extrems abominables.

I és que la prosa indecisa i poc explícita de James no deixa clar què tenia el novel·lista americà en el cap. Si pogués veure el que pot arribar a imaginar un lector modern, segurament s’horroritzaria. Molt del que succeeix a Bly no sembla superficialment tan alarmant i, sí, a partir d’un cert moment, la narradora comença a semblar víctima de deliris, mentre que els nens i la majordoma li segueixen el corrent.

Final «en punta», sense retornar al marc inicial del relat. Llegeixo altres contes de fantasmes de James («Sir Edmund Orme», «Owen Wingrave»). A tots sense excepció mor un dels protagonistes al darrer paràgraf.

Presentació (relat inacabat)

[Fa anys que aquest fragment s'arrossega pel meu ordinador. Ja no recordo cap a on s'adreçava el relat. De moment només condueix a la frustració. Avisats quedeu.]

He arribat a Puiglavenc amb un retard considerable, potser perquè el cony de poble és massa remot pel meu GPS o, si no, és que tenia el cap a una altra banda i no m’hi he fixat prou a seguir les seves indicacions. En condicions normals hauria patit per la impuntualitat, avui francament tant se m’en fot. En Ferriol, com era d’esperar, feia llargues gambades davant de l’ajuntament. Devia haver estat pensant que en el darrer moment li havia fallat. Si tan preocupat estava, que hagués trucat l’Eva, que darrerament els veig molt compenetrats.

Ni sé si m’he excusat: ell m’estirava de la màniga cap a un carrer lateral que conduïa als afores. Hem entrat al molt descriptible edifici de l’escola municipal. A l’aula habilitada com a sala d’actes hi devia d’haver una trentena de persones. Pot semblar una audiència considerable, però en un lloc com Puiglavenc, on l’esdeveniment més interessant de la setmana és la visita del peixater els divendres, qualsevol canvi en la rutina és benvingut. Camí de la taula que presidirà l’acte m’han presentat diverses persones. Dedueixo que són les autoritats locals (alcaldessa, mossèn, mestra) més una representant de l’editorial, una mica mústia pel canvi d’aires. He encaixat mans i fet petons a galtes gelades (ningú no ha pensat a encendre l’estufa?) i he segut a la cadira escolar que m’han indicat, disposat a enfrontar-me a aquestes dues dotzenes i mitja de mirades endormiscades sense cap intenció de desvetllar-les.

Algú, potser la batlle, comença a parlar a la meva esquerra. No l’estic escoltant. No em trec del cap la trucada de l’Eva ahir a la nit. Intencionada o casual? Sabia que aquesta tarda seria amb en Ferriol al seu poble? No recordo haver-ho mencionat, no és la mena d’activitats de les que faci gaire publicitat, un compromís entre en Ferriol i jo, no és com per presumir-ne… L’Eva no serà capaç de ser tan puta.

Percebo el silenci que ha aterrat a la sala d’actes. Dedueixo que ha arribat el meu torn de paraula. Remeno els meus tres fulls de notes que fa hores que he decidit que no faré servir, estossego per bandejar la raspera, i començo:

—Amigues, amics, és per a mi un plaer immens trobar-me en aquest encantador poblet de Puiglavenc —poble infecte, esborrat de qualsevol mapa digne de ser-ho, anomenar-lo “poble de vaques” seria injust per a les vaques, agrupació de quatre cases i tres cabres necessitades de veterinari seria més adequat— per presentar el darrer llibre de contes del vostre conterrani i —fins ahir nit— amic meu, Ferriol Lloberes. Conec en Ferriol des dels temps de l’escola i puc afirmar amb coneixement que, tot i que va abandonar el seu Puiglavenc natal a una edat primerenca, mai no va oblidar la saba de les arrels que és la font de la seva inspiració. Quantes vegades, al llarg dels nostres —interminables— anys de carrera, em va parlar de Puiglavenc, dels seus sots feréstecs, de la magnitud de la seva tragèdia, i les seves tombes flamejants…

No és que l’Eva em truqui tan sovint, però que ho fes precisament ahir a la nit, just abans del dia de la presentació… Que havia assistit a una reunió de sondeig per endegar una nova revista cultural online, em digué. Havien estat establint una llista de col·laboradors possibles i algú va mencionar el meu nom per contribuir a la publicació, en qualitat de crític literari. Llavors algun altre, sempre segons la versió de la meva suposada amiga Eva, havia suggerit en Ferriol com a possibilitat alternativa.

A la meva biblioteca

A la meva biblioteca, que no és meva però que sí que és la que em correspon per proximitat i districte, abunda un públic adult i tirant a vell. Tenen pinta de víctimes irrecuperables de l’atur o de jubilats a punt de l’enderroc. Tots constitueixen evidentment una nosa a casa seva i les senyores respectives els han aviat a fer mal a la biblioteca de proximitat per evitar calamitats majors. Els més cultivats se’ls reconeix perquè llegeixen revistes d’història («Sàpiens", «Historia y Vida», «Ricardo de la Cierva, ese hombre") i diccionaris sobre les 1.000 millors pel·lícules de la història del cinema. Els més bel·licosos es disputen la premsa del dia com els voltors la carronya d’un isard. El més decrèpit de tots s’atalaia cada dilluns sobre un ignominiós diari esportiu i cada dilluns temo per la seva vida catatònica (a la qual tanmateix sobreviurà). Un iaio repeteix innombrables vegades un itinerari de vint metres de vaivé rectilini, feixugament, com si anés en sabatilles (em fa pensar en un lleopard a la seva gàbia, però potser només segueix els consells del seu cardiòleg). Un senyor saluda, just abans de seure al meu davant, per això l’adjectivo com a «senyor». Un morè, atractiu, tatuat, i a la trentena llarga —hem coincidit massa dilluns consecutius— menja un entrepà de tonyina i renega en veu alta per culpa dels seus auriculars de línia blanca. Sospito que és un ionqui bipolar. Trenta joves (i un inca maduret) només venen aquí perquè hi ha wi-fi gratis i endolls. Les alegries de les biblioteques públiques. Assegureu-vos que no he escrit «púbiques».

Sang i fetges

Posem que es tracti d’una sèrie televisiva de metges. I que el seu doctor protagonista sigui alt, prim i esquerp (o amb tendència a la misantropia, per dir-ho de forma més discreta). I que, a més, pateixi problemes seriosos d’addicció als opiacis i a la cocaïna. Si heu donat com a resposta «House», ho haureu de tornar a intentar, perquè ara m’estava referint al doctor John Thackery, la figura central de «The Knick», l’assalt que Steven Soderbergh ha fet al món de les sèries de culte a partir d’una història creada per Jack Amiel i Michael Begler.

El títol es refereix al Knickerbocker Hospital, una institució històrica que es trobava al barri de Harlem (Nova York) i que es dedicava a assistir la població pobra, especialment immigrant. La ficció se centra en els primers anys del segle XX, època de grans avanços en la ciència mèdica que «The Knick» pretén reflectir. De fet el seu interès més evident és la fidelitat al detall històric (l’ambientació de l’Old New York, per exemple, és superba), tant en qüestions tècniques de cirurgia i patologia, com en assumptes socials que afecten les discriminacions per raça, sexe o classe social. Malauradament aquesta vocació documental encarcara una mica les trames i els hi detrau grapa dramàtica.

Una altra característica de «The Knick» és la seva extrema cruesa visual, especialment a l’hora de mostrar efusions hemoglobíniques. Per tant, qui no suporti la visió de generoses hemorràgies, els bisturís solcant abdòmens tumorosos i els rostres deformats per lesions sifilítiques, faria bé de passar-se al glamur de «Mad Men» o similars.

Clive Owen compon un bon protagonista i s’envolta d’un repartiment competent però no especialment carismàtic. L’únic altre nom vagament conegut és el de Matt Frewer (Max Headroom) en un paper força episòdic. Anecdòticament Eve Hewson, la filla del Bono d’U2, té un paper de pes i també hi apareix de tant en tant una néta d’Elia Kazan.

Amb franquesa, Soderbergh —que també firma la marronosa fotografia i l’edició sota els seus habituals pseudònims de Peter Andrews i Mary Ann Bernard— no brilla gaire en la direcció i se m’escapa el propòsit de filmar els personatges sovint des de baix. Menció especial mereix la banda sonora de Cliff Martinez, una piuladissa de sintetitzadors tan adequada pel marc històric com un Sant Crist jugant a la Playstation. «The Knick» no és una mala sèrie, es deixa veure sense apassionament, però li manca aquell plus que marca la genialitat. No crec que vegi la segona temporada.

Calúmnies d’hivern

No tinc la menor idea sobre si la crònica de viatges «Un hiver à Majorque» té o no un pes específic definitiu enmig de l’extensa obra de l’escriptora romàntica George Sand. Tinc clar, però, que pels mallorquins (i pels seus cosins catalans) aquest pamflet ha deixat una petja duradora que encara perdura als puestos de souvenirs de la Cartoixa de Valldemossa, perquè res ens agrada tant com sentir que parlen de nosaltres, poc importa si és bé o malament.

L’escriptora havia sortit de París el 18 d’octubre de 1838, acompanyada dels seus fills Maurice i Solange. A Perpinyà se’ls hi afegí el músic Frédéric Chopin i tots plegats viatjaren a l’illa de Mallorca via Barcelona. Romangueren a l’illa fins al 13 de febrer, en una estada que no va ser gaire reeixida. Malgrat que van quedar seduïts pels encants naturals del paisatge, la mala salud de Chopin havia empitjorat i la relació amb els natius no fou en absolut cordial. Potser la mala opinió que tenia Sand dels mallorquins (i per extensió dels espanyols) no hauria transcendit mai el seu àmbit privat, si no fos perquè el seu editor va insistir-li que n’escrigués una crònica. Així fou com la novel·lista confegí una mica de mal grat el seu «Un hiver à Majorque», una de les cròniques de viatges més irregulars i arbitràries que conec.

Investigacions filològiques posteriors han demostrat que Sand utilitzà per redactar el text tant els escrits de l’erudit lingüista Joseph Tastu com l’obra de Jean-Joseph Bonaventure Laurens «Souvenir d’un voyage d’art à l’île de Majorque», de manera que es permeté descriure per boca d’altres el que ella desconeixia. Per tant cal buscar la part més autèntica del llibre en els fragments on es parla de les belleses naturals de l’illa i en els incidents quotidians viscuts pels viatgers. George Sand es presenta en el paper d’un narrador masculí anònim i en cap moment identifica a Chopin, tot referint-se a ell com «un amic malalt». Destaca el relat de l’omnipresent natura mallorquina i, per influència romàntica, s’accentua l’efecte dels cementiris a la llum de la lluna, el vertigen dels espadats de la Serra de Tramuntana i la devastació d’una riada. Però el que més es recorda d’«Un hiver à Majorque» és la visió acerba que dóna madame Sand dels mallorquins.

Segurament no li mancava raó pel que fa a algunes qüestions concretes: no dubto que els illencs no rebessin amb gaire simpatia una senyora de mentalitat lliure que viatjava amb fills i amant i que ni tan sols es molestava a fingir una mica de pietat religiosa. Però Sand exhibeix una actitud de superioritat paternalista, no del tot justificada. Només cal veure com critica la prevenció amb la que els mallorquins eviten el tísic Chopin, i ho atribueix tot a la superstició i a la falta de veritable caritat cristiana en termes que la ciència no trigaria a desmentir. La cronista, no contenta amb criticar la societat humana que l’envolta, s’hi rabeja fins al punt de la difamació irracional. Amb això no assoleix evidentment cap mena d’equanimitat, però troba un efecte estètic molt particular que defuig l’objectivitat, però esdevé immensament còmic fins i tot pels hereus actuals de les «víctimes» mallorquines. Jo, almenys, no puc evitar caure rendit davant d’un fragment (cèlebre) com aquest:

A totes les geografies descriptives que vaig consultar, vaig trobar a l’article «Balears» la breu observació que corroboro aquí, encara que més tard insistiré en les consideracions que en matisen la veritat: «Els insulars són molt afables (ja se sap que, a totes les illes, la raça humana es classifica en dues categories: la dels qui són antropòfags i la dels qui són molt afables). Són bondadosos i hospitalaris, és rar que cometin crims i gairebé desconeixen el robatori». De segur que tornaré a ocupar-me d’aquest text.

Ric també prop del final quan, després de tantes desventures, Sand i companyia trepitgen el vaixell francès que els retornarà a casa. Aquest fragment no l’he pogut oblidar des del primer dia:

En posar els peus en aquell magnífic bergantí de guerra, mantingut amb la netedat i l’elegància d’un saló, en veure’ns envoltats de cares intel·ligents i afables, en rebre les atencions generoses i sol·lícites del comandant, del metge, dels oficials i de tota la tripulació; en donar la mà a l’excel·lent i espiritual cònsol de França, Gauttier d’Arc, vam saltar d’alegria damunt el pont cridant des del fons del cor:
—Vive la France!

El llibre conté també algun comentari sobre l'adoració mallorquina envers el porc (i també altres amenitats). He llegit l’obra en la versió d’Edicions de 1984, que ha estat traduïda i profusament anotada per Antoni-Lluc Ferrer. Ve complementada per un recull de cartes que Sand va escriure a amics i creditors durant el periple. Crec que havia llegit abans el llibre, certament una obra menor, però m’ho he tornat a passar força bé.

Una iaia singular

Amb l’envelliment generalitzat de la població d’Occident ha aparegut un tipus de cinema que podríem anomenar «geriàtric» destinat quasi exclusivament a complaure el públic de la tercera edat. Malgrat el seu títol, «Grandma» (Paul Weitz, 2015) no pot ser inclosa en aquest gènere una mica narcotitzant i sembla perfectament apta per a tota mena de públics. En el film una noia de divuit anys acut a la seva àvia perquè li presti diners per poder avortar. La iaia, que no els té, inicia llavors una ronda pidolaire entre vells amics i amats i serà així com anirem descobrint les moltes facetes d’un personatge que és qualsevol cosa menys convencional.

Es tracta d’una pel·ícula breu i d’intencions modestes que no aspira a anar més enllà de l’estudi del personatge; perfectament acceptable per ella mateixa, però que esdevé molt recomanable gràcies a la seva protagonista. Lily Tomlin no s’ha prodigat gaire al cinema, tot i que en el seu debut a «Nashville» (Robert Altman, 1974) ja fou nominada com a millor actriu secundària. A «Grandma» té la rara oportunitat d’encapçalar el repartiment i demostrar la seva versatilitat en un paper complex i no necessàriament simpàtic, però sempre humà. El film és doncs un gran festí Tomlin. No per això s’ha de menystenir la resta de l’elenc començant per la (desconeguda per mi) Julia Garner que dibuixa una néta ben capaç de donar la rèplica a la seva àvia. Actors veterans i de gran solvència —gent com Marcia Gay Harden, Sam Elliott, Laverne Cox o Judy Greer— puntegen les diverses etapes d’aquesta «road movie» casolà.

Paul Weitz —conegut sobretot per «American Pie» (!!!)— escriu i dirigeix amb eficàcia, sensibilitat i perfecte control del to. Hi ha rialles, hi ha emoció i hi ha veritat dramàtica; però en cap moment l’humor va en detriment de la humanitat dels personatges, ni s’opta per les solucions ensucrades per acontentar l’audiència. Setanta nou minuts ben esmerçats i una seriosa possibilitat de nominació a l'Oscar per a la fabulosa Tomlin.