Ferriol 2.0

Conec en Ferriol Lloberes des del parvulari. És un molt bon amic i durant molts anys, especialment durant l’adolescència i la primera joventut, vam ser pràcticament inseparables. Després, ja se sap, conegué una noia, s’hi casà, arribaren els fills... tots aquests fets habituals que contribueixen tan poc a la sociabilitat de les persones. Si ja ens veiem cada cop una mica menys sovint, la plaça que obtingué a una biblioteca d’una petita ciutat lleidatana marcà definitivament la nostra manca de relació.

Per fortuna comptem amb internet, de manera que l’allunyament físic no impedeix que mantinguem el contacte bé sigui per correu, bé pel Facebook o a través del seu bloc. En Ferriol és escriptor; vull dir que, apart de la seva feina funcionarial, escriu a hores perdudes poemes, contes, novel·la, lletres de cançons... El cert és que té traça, ha guanyat alguns premis convocats per ajuntaments petits i té cosetes publicades en alguna antologia. Com deia, en Ferriol té un bloc d’èxit. Potser heu sentit parlar de El mugró de la Terra Ferma, si no, us el recomano. Es tracta d’un bloc força original i que té molts seguidors. Allí en Ferriol, apart d’informar de les seves activitats literàries i de publicar algunes breus mostres de la seva capacitat poètica, intercala suggeridores fotografies de senyoretes de bon veure i molt especialment de les seves glàndules mamàries. Tot i que no és el meu estil, he de reconèixer que la combinació és explosiva, però sempre feta al servei del bon gust.

Farà cosa d’un any i mig, via Facebook, en Ferriol va informar els seus amics que començava la redacció d’una novel·la. El missatge deia exactament: “Començo la novel·la. He escrit quinze pàgines d’una tirada. La cosa pinta bé”. La idea de participar com espectador en el procés creatiu d’un artista em va semblar genial i així li vaig dir en un comentari.

Els dies que seguiren, l’escriptor ens va continuar informant puntualment: “Deu pàgines més. Arribo al punt crucial en el qual Oriol coneix Drussil·la, me’n sortiré?... Tarda molt productiva, això està encaminat... Algun virus m’ha fet desaparèixer deu pàgines del text. Amb la reescriptura crec que l’he millorat... Cap de setmana perdut a urgències per culpa de les cagarrines de la petita...” Ara ja no li comentava les entrades, em limitava a marcar el “m’agrada”.

Un cop acabada la novel·la vingué allò del concurs. A través d’un apunt del seu bloc ens desafià a deduir el títol de l’obra a partir d’un jeroglífic. Fou una tasca complicada que ocupà els seus lectors durant setmanes i és que no és fàcil explicar de forma jeroglífica un títol com “L’ensopiment afectiu”. Després d’això, silenci, o sigui que va tornar la normalitat blogaire en forma de mamelles i haikus.

Unes setmanes més tard vaig rebre el correu d’una desconeguda que m’explicava no sé quines desgràcies de la seva vida sentimental. Si no fos perquè s’expressava en un català molt competent, hauria pensat que era una d’aquelles mosses de l’Est que fan tanta gimnàstica i es volen casar totes amb mi. No va ser fins el tercer correu d’aquella desconeguda que vaig lligar caps: la Drussil·la firmant era la protagonista de la novel·la del meu amic Ferriol. Vaig deduir que tot plegat era una estratègia per reviscolar l’interès sobre el llibre i ho vaig trobar molt enginyós. Volia dir això que aviat hi hauria novetats?

Efectivament, quan vaig entrar al seu bloc vaig trobar-me amb l’anunci que una petita editorial, de la qual no havia sentit parlar, anava a publicar la novel·la a principis de la tardor. Vaig afanyar-me a felicitar l’amic amb un comentari, cosa que també feren els seus 600 erotòmans lectors. Els dies que seguiren hi hagué un gavadal de novetats. Com que el títol de “L’ensopiment afectiu” a l’editorial li semblava poc comercial, en Ferriol ens proposà una terna de títols alternatius perquè els votéssim. Al final n’escolliren un altre que no era cap dels que havíem votat: “L’home que berenava al Tagamanent”. En Ferriol ens ensenyà la foto que il·lustraria la coberta, després la mateixa foto una mica retocada pel photoshop, i encara després el disseny definitiu. Com avanç de la publicació vam gaudir també d’una sinopsi detallada de l’argument i d’alguns fragments escollits que l’autor tingué la gentilesa de donar-nos a conèixer en dies alterns.

Paral·lelament en Lloberes va obrir a Facebook un perfil de “L’home que berenava al Tagamanent”. Per amistat m’hi vaig fer admirador, de manera que ja no em calia entrar en el seu bloc, perquè totes les novetats referents al llibre es duplicaven a FB. Apart de notícies “L’home que berenava...” també m’envià una pila de regals virtuals: petons, somriures, una cafetera express, una bossa de gominoles... Als missatges de Drussil·la s’hi havien afegit ara els de l’Oriol i els d’una tal Paula, cadascun explicant-me les seves penes d’amor i la seva versió dels fets. També hi havia algú que m’escrivia en xinès i, per tant, no estic segur que formés part de la mateixa novel·la.

Per fi la novel·la es va publicar. Els amics d’en Ferriol ja en sabíem la data des de molt abans, perquè ens ho va anar recordant en un compte enrere diari que va durar quatre setmanes. Llavors vingueren les presentacions del llibre, vaig rebre invitacions per totes elles: la de la Pobla de Claramunt, la de Tavertet, la de l’Ermita de Sant Bonifaç... Tot i que jo vaig ser dels primers en comprar el llibre (i prou que em va costar trobar-lo), en Ferriol no deixà de fer-nos temptadores ofertes en forma d’exemplars dedicats o dos al preu d’un. I més cafeteres express i més ploricons de la Drussil·la...

Una nit en Ferriol aparegué als meus somnis recitant-me fragments de la novel·la. L’endemà vaig donar-me de baixa de l’ADSL.