Pobres noies les que han de servir

Les estrenes a les diverses plataformes de «streaming» es produeixen amb tal freqüència que el que avui sembla de visió obligada demà ja està oblidat. Això ha passat amb «Maid» («L’assistenta»), una minisèrie de Netflix que va gaudir del seu moment de glòria allà cap el passat mes d’octubre i de la qual crec que avui ningú se’n recorda. Es basa en el llibre autobiogràfic de Stephanie Land «Maid: Hard Work, Low Pay, and a Mother’s Will to Survive» que narra la seva experiència com a mare monoparental en condicions d’extrema pobresa.

En la ficció televisiva la protagonista es diu Alex i fuig, amb la seva filleta de dos anys, d’un marit abusador. En no poder comptar amb el suport dels seus pares —cadascun d’ells irresponsable a la seva particular manera— la jove s’ha de posar en mans dels precaris serveis socials i es veurà obligada a treballar de dona de fer feines per subsistir. La sèrie retrata molt bé la indefensió de les dones maltractades i els perills i les penes que han d’afrontar: des dels entrebancs burocràtics i la falta de temps fins a la temptació de retornar a conviure amb el marit nociu. En aquest sentit el relat de «Maid» és molt necessari per exposar la indefensió femenina en una societat que sembla pensada per convertir les dones en víctimes (i el liberalisme econòmic enfocat al guany per damunt de tot, tal com impera als Estats Units, no ajuda gens).

Malgrat tot, aquestes impecables intencions es veuen una mica rebaixades per les particulars circumstàncies d’Alex que la fan receptora de certs privilegis, començant pels seus estudis, la seva vocació per l’escriptura i el suport d’algunes bones ànimes, com la clienta rica que li fa de fada protectora. Fins i tot amb el nivell de denúncia una mica diluït, val la pena veure «Maid» per l’admirable treball de Margaret Qualley, una de les millors actrius joves del moment. No fa nosa Andie MacDowell —mare de Qualley en la ficció i en la realitat— que feia anys (si no dècades) que no estava tan bé. I el que fa la petita Rylea Nevaeh Whittet amb només tres anys ja és pur miracle.

La veu del pare

Amélie Nothomb va publicar el 1992 «Hygiène de l’assassin», la seva primera novel·la, i des de llavors ha anat apareixent una novel·la seva cada any (el 1994 va ser l’única excepció, amb la publicació d’una peça de teatre). Si algú troba aquesta productivitat excessiva, ha de saber que l’autora té encara altres obres menys satisfactòries guardades en un calaix, no se sap si esperant una edició pòstuma. Amb prop d’una trentena de títols de temàtica molt variada, és lògic que la qualitat fluctuï i que els gustos del lector també intervinguin en la preferència per uns o altres. Crec que, en general, la seva obra de caire autobiogràfic —que ha anat simultaniejant amb peces molt més fantàstiques— és la més unànimement apreciada per la forma tan original de presentar la pròpia vida. El xoc entre els escenaris asiàtics i els costums occidentals resulta irresistible, com ho és la narració dels seus trastorns alimentaris o la peculiaritat de les seves relacions amoroses. I el fet que tot el que explica tingui una bona part d’autoficció no treu ni una gota de valor als seus llibres.

El 17 de març de 2021 va morir Patrick Nothomb el pare de l’autora i amb la novel·la «Premier sang» decideix homenatjar-lo, tot fent-lo narrar els primers anys de la seva vida, un fet insòlit perquè fins ara sempre havia sigut la pròpia Nothomb la que duia les regnes del relat familiar. El llibre comença, igual que «Cien años de soledad», amb el protagonista plantat davant de l’escamot que l’ha d’afusellar.

On me conduit devant le peloton d’exécution. Le temps s’étire, chaque seconde dure un siècle de pus que la précédente. J’ai vingt-huit ans.

A continuació el relat retrocedeix a la infantesa del narrador abans de la Segona Guerra Mundial: família aristocràtica, orfe de pare des de ben petit, mare gens afectuosa i un avi patern que viu en un castell perdut en el bosc. Les vacances escolars que passarà amb els seus joves oncles en aquest entorn pretensiós però ple de penúria adquireix el caràcter màgic dels contes de fades, un territori que Nothomb ha trepitjat sovint. Després passarem als amors de joventut, amb un episodi que sembla parafrasejar «Cyrano», i l’aparició de la noia que esdevindrà amb el temps la mare d’Amélie. Es menciona també l’hemofòbia del pare (i d’aquí el títol de la novel·la) que li fa perdre el sentit cada vegada que veu sang.

Finalment saltem a l’inici de la seva carrera diplomàtica, a la crisi congolesa de 1964-1965 i a la presa d’ostatges de Stanleyville de 1964, un fet històric que ens retornarà a l’escena del principi de la novel·la. No revelo cap secret si dic que el llibre té un final feliç, en cas contrari Amélie no hauria pogut existir. Tot és feliç en aquest «Premier sang», que participa en grau superlatiu de l’estil habitual de l’autora: concís, evocador, humorístic i sempre fascinant.

Veig que Anagrama té pendents de publicar encara «Soif» (2019) i «Les Aérostats» (2020), de manera que és possible que aquest títol no surti fins el 2024. De moment només és accessible als lectors que llegeixin en francès, però deixo constància aquí de la seva vàlua, perquè quan aparegui en català segurament ja tindré el cap a una altra banda.

J’avais vingt ans, je ne voyais aucune raison d’attendre. Je confiai à Danièle mon terrible secret:

—Je m’évanouis à la vue du sang.

—Décidément, rien n’est ordinaire chez toi.

—C’est valable aussi pour le steak tartare et le rosbif.

—Nous mangerons de la semelle de botte.

Je la demandai en marriage, elle accepta. Nous étions en 1956, notre vie commençait.

Parlen les dones de 30 anys

Després d’una primera temporada molt ben rebuda ha tornat «Vida perfecta» (Movistar+) amb sis capítols més que s’han anunciat com a finals. L’escriu, la dirigeix i la protagonitza Leticia Dolera, que comparteix el repartiment principal amb Aixa Villagrán i Celia Freijeiro. Encara no són gaire freqüents a Espanya les sèries escrites i dirigides per dones, de manera que aquesta compta amb un interès suplementari, encara que per aquest mateix fet de vegades sembla que es vegi obligada a seguir una previsible agenda de qüestions candents. Espereu-hi doncs maternitats mal assumides, fatiga matrimonial, relacions obertes, algunes notes «queer» i sobre tot molta sororitat.

El títol vol ser irònic, però la veritat és que aquestes dones tenen vides força apanyades, pertanyen a la classe mitjana i els problemes que pateixen són típics del Primer Món. La comèdia està ambientada a Barcelona, però no es nota gaire, si no és perquè hi surt la Míriam Iscla amb aquell accentàs que no es pot amagar. He mirat «Vida perfecta» sense gaire interès, tot i que és una sèrie bastant correcta. El que m’agrada més és que de tant en tant apareix l’Enric Auquer en el paper d’un pare amb discapacitat intel·lectual. El tema aquest de la paternitat no estàndard em sembla prou audaç i l’Auquer és un actor que sempre fa goig veure treballar.

«Cardo» (Atresplayer), una altra sèrie escrita i dirigida per una dona, ha estat considerada una de les millors de l’any passat. La que escriu i protagonitza aquí és l’actriu Ana Rujas, de la qual no tinc cap referència. En lloc de la crònica generacional de «Vida perfecta», «Cardo» consisteix en el retrat d’un sol personatge, el de María, una ex-model que ara malviu treballant en una floristeria i que passa els dies en un estupor de drogues i sexe conflictiu. A més, un accident que té lloc al capítol inicial, li provocarà un sentiment de culpa que la impulsarà a comportaments encara més irresponsables.

María no és una dona amb la que sigui fàcil empatitzar i «Cardo» no és en cap sentit una sèrie amable. La seva principal font d’humor rau en els rètols que apareixen superposats en pantalla per reflectir els pensaments de la protagonista, però el to general és més aviat depriment. Per augmentar la raresa, la banda sonora sembla formada per la música de les processons de setmana santa. I al final dels sis capítols res no s’ha resolt. No estic gens d’acord que aquesta sigui una de les sèries de l’any, però convencional segur que no ho és. 

Que visquin els Reis!

Res més lluny de les meves intencions que escriure una apologia de la monarquia, aquí del que es tracta és d’exalçar les obres del matrimoni que formen Michelle i Robert King. Els creadors de la modèlica sèrie d’advocats «The Good Wife», van optar en la seva seqüela «The Good Fight» (Movistar+) per alliberar-se dels encotillaments propis del gènere i cedir a totes les marrades que la seva inspiració proposés. Arribats a la cinquena temporada, estrenada amb l’inici de l’estiu de 2021, no queda quasi res dels convencionalismes de la pràctica legal i sí una llibertat total per abordar qualsevol qüestió que estigui d’actualitat: en aquests darrers episodis inevitablement la pandèmia del Covid, però també la mort de Ruth Bader o l’assalt de les hordes trumpianes al Capitoli (on el marit de Diane sembla haver estat involucrat).

Bona part de la temporada l’ocupa una qüestió tan polèmica com és la justícia paral·lela, exemplificada en Hal Wackner (Mandy Patinkin), un profà que, sense cap coneixement de dret, ha establert un tribunal al magatzem d’una copisteria. Els seus judicis proporcionen alguns dels moments més divertits de la sèrie (al menys fins que les coses no es torcen). Com es habitual a «The Good Fight», abunda l’humor, els canvis de fortuna i fins i tot els moments onírics o les seqüències animades. Potser la millor prova de l’estructura libèrrima de la sèrie és el capítol «Previously On…», on sota l’excusa de resumir els capítols anteriors, es detallen al llarg d’una hora tot de fets inèdits, com si ja fossin coneguts per l’espectador. D’aquesta manera tan expeditiva veiem desaparèixer dos dels puntals de la sèrie des del primer dia, com foren Delroy Lindo i Cush Jumbo. Fins i tot amb aquesta important absència, «The Good Fight» continua essent un dels programes més sorprenents i addictius de les pantalles presents. 

Com si això no fos suficient, la imaginació desbordada dels King ha creat simultàniament una minisèrie anomenada «The Bite»/«La mossegada» (també a Movistar+). Es tracta d’una obra de circumstàncies nascuda a recer de la pandèmia i, com es norma en aquest tipus de ficcions, està interpretada per diversos personatges aïllats als seus domicilis i comunicats entre ells per les pantalles de l’ordinador o del mòbil. Però, lluny de l’estatisme que aquesta situació pot suggerir, «The Bite» és una sèrie francament mogudeta.

La protagonitza Audra McDonald, veterana de «The Good Fight», en el paper d’una metgessa que descobreix una mutació del virus SARS CoV-2 que converteix els infectats en zombies caníbals. Taylor Schilling (la d’«Orange is the New Black») fa de «dominàtrix» i veïna de dalt. «The Bite» és un divertiment d’humor negre i bèstia, amb un to apocalíptic que correspon als temps actuals. Sembla una mica escrit a cuita-corrents, però passa molt bé.

Catàleg de malsons

Mentre que, de sempre, s’ha considerat que els homes escriptors s’han dedicat a explicar assumptes d’abast universal, la tradició dictava que les escriptores s’ocupessin exclusivament d’àmbits menors, domèstics i «femenins». Víctimes d’aquest malentès, Jane Austen s’ha vist tractada com si fos una autora de novel·la rosa o Mercè Rodoreda com una encantada dels ocellets i les flors. Per fortuna aquests prejudicis es van perdent, en part perquè la literatura és un dels camps en el que la paritat de gènere és més present, en part també perquè el públic lector és actualment majoritàriament femení.

Daphne du Maurier (1907 - 1989) és una altra d’aquestes escriptores que va haver de suportar l’etiqueta d’«autora de novel·la romàntica», com si «Rebecca» —la seva novel·la més famosa— no fos un cau infecte d’obsessions morboses. A sobre du Maurier, pel fet de ser enormement popular durant tota la seva vida, hagué de superar la prevenció contra els «best-sellers» que sol tenir certa crítica i demostrar la seva qualitat literària.

Si a algú li quedaven dubtes, faria bé en llegir «La pomera i altres contes» (Les Altres Herbes, maig del 2021, bona traducció de Marta Pera Cucurell), un recull de set peces ben variades que exposen clarament les virtuts de du Maurier en diferents gèneres veïns. L’únic tret que comparteixen tots aquests relats és el seu caràcter inquietant i la presència de la mort en tots ells, encara que no sempre en una posició central.

S’inicia amb «Els ocells», cèlebre per l’adaptació que va filmar Alfred Hitchcock, encara que el conte és força diferent i només coincideix en la letal rebel·lió de les aus. Aquí no hi ha trama amorosa ni cap toc de glamur, només una família de pagesos que ha d’afrontar la crisi amb les eines que disposa. «La pomera» també presenta un cas d’insurrecció de la natura, encara que de tipus més personal, ja que l’arbre del títol sembla estar posseït per l’esperit de la difunta (i passivo-agressiva) esposa del protagonista.

«El fotògraf», en un ambient de luxe i «riviera» propi de Noel Coward, té com protagonista una duquessa frívola i avorrida que inicia una aventura amb un fotògraf esguerrat del qual aviat es cansa. Potser és el conte més lleuger del recull i el més humorístic (d’humor negre, s’entén). «Fes-me un altre petó, foraster» narra com un mecànic solitari coneix una noia atractiva que oculta un perillós misteri.

«Monte Verità» és el relat més llarg i el més estrany, per la deriva que pren la relació entre dos amics excursionistes i la dona d’un d’ells, on intervé un monestir dalt d’una muntanya i una curiosa secta d’adoradores del sol. El breu «El vell», on el narrador sospita que s’ha produït un crim al si de la família que viu al costat, m’ha decebut per un final sorprenent que no he acabat de comprendre. El bon to es recupera a «Cap motiu», una narració detectivesca on s’investiga el motiu pel qual una dona aparentment feliç es va suïcidar tot d’una.

En resum, un llibre que, un cop el comences, no pots abandonar, escrit sense trampes efectistes i amb sòlida qualitat. Un entreteniment de categoria. 

Filmoteca forçosa (60): estrenes nadalenques

West Side Story (Steven Spielberg, USA 2021 (Balmes))

Calia fer una nova versió d'un film tan estimat? Spielberg se'n surt prou bé i, encara que no superi les coreografies, sí que  millora la majoria de les interpretacions i mostra més respecte per les característiques ètniques (el personatge del pobre Tony continua irredimible). Els afegitons de Tony Kushner semble un curset de conflictivitat social per a «dummies». Rita Moreno, ara i sempre, el millor de la funció. (8) 

Help (Marc Munden, Regne Unit 2021 (Filmin))

El principi de la pandèmia a una residència d'ancians del nord d’Anglaterra, filmada en part com a horror, en part com a cinema social. Jodie Comer, estupenda. (8)

Don’t Look Up (Adam McKay, USA 2021 (Netflix))

La pel·lícula del moment, que tothom sembla haver vist, és una sàtira sobre l’apocalipsi escrita sense cap matís i amb escàs humor. Tot postulant que la humanitat s’ha tornat idiota, McKay ensabona els espectadors perquè creguin ser-ne l’excepció. Malaguanyada presència d'un munt de bons actors treballant sota mínims. (5)

È stata la mano di Dio (Paolo Sorrentino, Itàlia 2021 (Netflix))

Sorrentino es torna autobiogràfic per explicar-nos la seva adolescència napolitana, la mort dels seus pares i el naixement de la vocació de cineasta. Es tracta de la seva obra més humana i emocionant, però encara es perceben les seves constants estètiques i les influències fellinianes. (9)

Sis dies corrents (Neus Ballús, Espanya 2021 (Aribau))

Modesta però irresistible «tranche de vie» plena d’humor i d’humanitat. Una mirada que ens redescobreix el que tenim al voltant. (8)

Encanto (Byron Howard i Jared Bush, USA 2021 (Disney+))

Disney/Pixar prossegueix el seu recorregut ètnico-turístic: ara li ha tocat a Colòmbia i, per tant, hi ha sobredosi de realisme màgic i de psicodèlia tropical. Cada dia els guions de la casa són més alliçonadors i incomprensibles, però d'implicació escassa. (6)

The Power of the Dog (Jane Campion, USA 2021 (Verdi))

No és un western sinó un drama poderós i el·líptic sobre repressió sexual i personatges al límit. Compta amb un prodigiós quartet protagonista, paisatges bellíssims i l’excel·lent banda sonora de Johnny Greenwood. (8)

Spencer (Pablo Larraín, Regne Unit 2021 (Balmes))

Versió exquisidament estilitzada del malson que va viure Diana Spencer al si de la família Windsor. Si no empatitzàveu ja amb el personatge, li acabareu agafant encara més mania. (6)

Being the Ricardos (Aaron Sorkin, USA 2021 (Amazon))

Segurament dins del cap de Sorkin un «procedural» sobre l’elaboració del capítol d’una «sitcom» devia semblar apassionant, però potser no ho és tan per l’espectador estàndard. Kidman i Bardem tampoc és que facin pensar gaire en Lucille Ball i Desi Arnaz. (6)

House of Gucci (Ridley Scott, USA 2021 (Balmes))

Més de dues hores i mitja en companyia d’una de les famílies menys interessants del món. Sobreactuació i pèssims accents que recorden una funció escolar. La part més interessant la guarden pels cinc minuts finals. (5)

Bon any!

 

Felicitació de KIM