Filmoteca forçosa (85)

Blonde (Andrew Dominik, USA 2022 (Netflix))
Prolix biopic sobre Marylin que pretén ser innovador, però ve carregat dels mateixos clixés de sempre sobre la dona desvalguda, candorosa i necessitada d’una figura paterna. Meritori esforç d’Ana de Armas i un grapat de molt belles imatges. (6)

Barb and Star Go to Vista del Mar (Josh Greenbaum, USA 2021 (Movistar+))
Kristen Wiig i Annie Mumolo —responsables de la desvergonyida Bridesmaids— firmen ara una beneiteria delirant, però molt graciosa. Jamie Dorman es revela com un gran comediant. (7) 

Pink Flamingos (John Waters, USA 1972 (Filmin))

Històric monument al mal gust i la provocació gratuïta. Divine demostra ser la persona més fastigosa del món, però no se li pot negar autoritat com actriu de caràcter. (7)

Salmonberries (Percy Adlon, Alemanya 1991 (Netflix))

Una de les habituals històries de relacions improbables en paratges insòlits que dirigia el semi-oblidat Percy Adlon a finals del segle passat. Per a qui vulgui veure a la cantant k.d. lang envoltada d’inuits. (6)

La scuola cattolica (Stefano Mordini, Itàlia 2021 (Netflix))

Impossible adaptació de 106 minuts per a una novel·la de 1300 pàgines.  Els personatges queden a penes apuntats, igual que els suposats mals de l’educació catòlica. L’únic que resta són les imatges de tortura. (5)

CODA (Sian Heder, USA 2022 (Movistar+))

Drama extremadament tòpic sobre una família de sord-muts amb una filla que es vol dedicar a la cançó. Incomprensible que rebés l’Oscar al millor film. (5)

Infidels

All You Need (a Filmin) és una sèrie gens extraordinària, però bastant passadora sobre la vida de quatre atractius homes gais de Berlín. Potser la seva característica que crida més l’atenció és la moderació temàtica. En temps de poliamor i persones no binàries, ens mostra una col·lecció de personatges força estàndard en el seu comportament, de manera que tot el que es perd en audàcia ho guanyem en facilitat per identificar-nos.

Cadascun dels protagonistes és presentat amb un problema associat: el racisme, la falta d’acceptació paterna, la resposta violenta com a ficció de virilitat o la tardana sortida de l’armari… Res a dir, es tracta d’incidents força comuns. Em sobta en canvi que tots ells siguin declaradament monògams (monoàndrics?) o sigui que (ja es veu a venir) el drama esclatarà per culpa de les infidelitats. Un clàssic.

All You Need conclou el darrer episodi en un moment de crisi, d’aquells que reclamen una continuació immediata. La bona notícia és que la segona temporada ja existeix; la dolenta, que encara no està disponible a Filmin. 

Un assassinat encara més misteriós a l’Upper West Side

A finals de juny d’enguany, vuit mesos després d’acabar la primera temporada d’Only Murders in the Building, s’estrenava ja la segona. Suposo que calia aprofitar la bona acollida de la sèrie i afanyar-se a extreure’n els rèdits abans que els seus veterans protagonistes decideixin jubilar-se. Aquest cop la víctima és Bunny Folger, la presidenta de la comunitat de veïns, un càrrec que ja és sabut que et crea un munt d’enemistats. Una vegada més la policia sospita de Charles, Oliver i Mabel (és a dir Steve Martin, Martin Short i Selena Gomez) encara que no existeixin proves que els incriminin. El tercet de falsos culpables decideix iniciar una investigació paral·lela per demostrar la seva innocència.

La temporada funciona bàsicament com l’anterior, amb marrades diverses, digressions a dojo i un munt de pistes falses que entretenen l’espectador i l’impedeixen adonar-se que l’únic que importa de cara a la investigació es concentra a l’últim episodi. Això potser no és gaire bo, si ets un fan dels misteris criminals de tipus Agatha Christie; però si no et molesta passar l’estona amb gent simpàtica i una mica excèntrica, entre situacions humorístiques i excursos delirants, no trobaràs millor companyia. Dit això, aquesta vegada els guionistes anaven una mica passats de rosca i caldrà que no es confiïn, si no volen acabar descarrilant en la inversemblança absoluta.

Afortunadament la bona química del trio protagonista fa perdonar moltes incongruències, mentre es contemplen totes aquestes peculiaritats amb complaença tolerant. Tornen alguns bons coneguts de la temporada anterior com Nathan Lane, Amy Ryan o Tina Fey, i s’incorporen noms tan llaminers com els de Cara Delavingne o Shirley MacLaine. No sempre el seu paper està plenament justificat; per això jo per exemple havia oblidat que també hi surt l’Amy Schumer en els dos primers capítols. I és que no hauria passat res si no hi fos. 

Ja és norma del programa que, com a coda de l’últim episodi, es produeixi un nou assassinat que funciona com anunci d’una nova temporada (ja aparaulada) d'Only Murders in the Building. Aquest cop el crim ha tingut lloc fora de l’edifici, però no serem perepunyetes i l’investigarem igualment. Oi que sí? 

Una cara bonica

La sèrie Black Bird (Encerrado con el diablo) d’Apple TV presenta algunes concomitàncies amb Under the Banner of Heaven de fa dos dies: està basada en fets reals, ha estat escrita per un autor de renom (en aquest cas el Dennis Lehane de Mystic River o Shutter Island), presenta una estructura de treure’s el barret, i té al capdavant un grandíssim actor. Apart d’això difereixen en el gènere, aquí típicament carcerari, i amb una temàtica d’assassins en sèrie que no podria ser més americana.

Jimmy Keene és un jove atractiu a qui tot sembla somriure-li a la vida: té un fabulós apartament, un cotxe esportiu i tantes dones com vulgui. Malauradament la policia descobreix els seus negocis amb les drogues i les armes, i és condemnat a deu anys de confinament. No obstant, vista la seva facilitat de tracte, li proposen que s’acosti a un altre reclús, en Larry Hall, i intenti esbrinar la seva relació amb l’assassinat de diverses adolescents. A canvi de trobar proves de la culpabilitat de Hall —un tipus peculiar i bastant sonat— li prometen la llibertat incondicional.

La sèrie consisteix bàsicament en el joc d’acostament i seducció entre els dos presos, tot envoltat pel típic i ben conegut ambient penitenciari: motins, cel·les de càstig, jocs de poder i d’equiparació de forces… Tot això servit per molt bons actors com Greg Kinnear o Ray Liotta en un dels seus últims papers. Taron Egerton, que fa de Jimmy, té el handicap de ser massa atractiu, cosa que distreu a l’hora de valorar el seu treball, però realment està a l’altura d’un oponent tan formidable com és Paul Walter Hauser. Aquest secundari tot terreny, que vam descobrir a Richard Jewell de Clint Eastwood, compon una figura de psicòpata veritablement terrorífica. Ell sol ja justifica el visionat d’una sèrie que és, en general, molt superior a la mitjana.  

El món d'ahir

La lectura l'any 1995 d'El món d'Horaci va descobrir-me Vicenç Pagès Jordà, un autor amb el que vaig connectar immediatament. La seva ment analítica, el seu lleuger experimentalisme, l'amor per les llistes i fins i tot una certa al·lèrgia al sentimentalisme s'adeien perfectament amb el meu caràcter. Desaparegut prematurament ara fa un mes, en lloc de lamentar-se inútilment, el que toca és llegir-lo o rellegir-lo per reivindicar la importància d'un escriptor que potser mereixia una resposta més àmplia del món lector.

Dit i fet, doncs; i el primer que m'ha vingut a les mans és aquest "Memòria vintage" del 2020, un recull d'entrades en format de diccionari, que fa una repàs a fets, paraules, objectes i personatges lligats a dècades passades i que es relacionen íntimament a la vida de l'autor, més concretament a l'interval que abasta des de l'arribada de l'home a la Lluna (1969) fins a l'estrena de Pulp Fiction (1994). I encara que Pagès Jordà pertanyés a la generació posterior a la meva, comparteixo la pràctica totalitat dels seus records, de manera que el llibre em parla molt directament. Però de fet, fins i tot els lectors massa joves per haver participat d'aquestes experiències podran extreure-hi tanta informació com diversió.

Una empresa com aquesta corre el perill de treure profit de la insatisfacció de tots aquells que han superat ja la crisi de la maduresa i que busquen refugi en allò tan masegat dels temps passats que sempre foren millors (o, si més no, nosaltres érem més joves). Però Pagès Jordà és massa intel·ligent per caure en el parany banal del Yo fui a EGB o La década prodigiosa i, en certa manera, fa explícit el seu rebuig a aquesta maniobra acomodatícia.

El pitjor de l'EGB no és el que era, sinó la nostàlgia repugnant amb què alguns productes comercials l'evoquen.

Cartesià com ell sol, el compilador s'imposa la norma de no introduir més d'un exemple per dècada de cadascun dels conceptes escollits; mentre que, com a detall lúdic, fa que algunes entrades remetin a d'altres en un encadenament suggeridor. M'ha fet una mica de pena constatar la quantitat de persones, objectes i idees que han passat a millor vida en un lapse de vida relativament tan curt. En aquestes pàgines retrobarem a les difuntes Sylvia Kristel i  Lola Gaos, a oblidats com l'al·luminosi, l'aeròbic, el fax, el viso i les cassets, i a passats de moda com Simplemente María o Jacqueline Susann.

Un apartat important l'ocupen paraules i expressions d'ús corrent en una època i que, utilitzades ara, representen la marca indeleble del boomer. En alguns casos pertanyen a la moda del moment —camp, yuppie, kumbaià, footing, videopub, fitipaldi...—; però més sovint són mots i locucions genuïnament catalans que corren el perill de perdre's pel desguàs de la memòria, com ara aixafar la guitarra, verro -a, sacsó, petitburgès, pengim-penjam, escurar, enrotllar-se, ganàpia i un inacabable etcètera.

Apareguda originalment en una publicació periòdica i ampliada posteriorment fins formar aquest volum, Memòria vintage pot semblar una mostra lleugera del talent de l'autor, però no deixa de contenir moments d'aguda perspicàcia, intel·ligència i bon humor, servits a més en píndoles que es poden picotejar sota el guiatge de la serendipitat. Un Pagès Jordà, en definitiva, recomanable per a tots els públics.

allavores

La hibridació entre llavors i aleshores ha originat paraules com allavores, allavòrens o allavontes, que eren molt més vives quan no disposàvem de models de llengua consolidats en ràdios i televisions. El català del segle XX era més incorrecte, més intuïtiu i més vivaç —una mica com nosaltres.

—Allavores t'havies de muntar tu mateix la figura de l'ou Kinder.
Vegeu, també, dialecte.

Que el cel la jutgi

Tret de Corea del Nord, poques coses em fascinen tant com els mormons. Potser una de les religions d’èxit d’invenció més recent, la seva accidentada gestació, que els va empènyer a l’aïllament defensiu, els va dificultar la integració en el relativisme de la modernitat. Recomanaria a qualsevol que vulgui aprendre tot delectant-se sobre les dificultats que troba una família de devots mormons per adaptar-se a la vida urbana del segle XXI la cabalosa sèrie Big Love de HBO, que a més està molt ben interpretada. Una forma més fosca d’informar-se sobre l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies és mirar a Disney+ la sèrie Under the Banner of Heaven/Por mandato del cielo. Es basa en un llibre homònim del reputat Jon Krakauer (Hacia rutas salvajes, Mal de altura), amb guió de Dustin Lance Black (autor de l’oscaritzada Milk i de J. Edgar).

En un poblet de Utah el detectiu Jeb Pyre investiga el brutal assassinat d’una jove mare i la seva filleta de pocs mesos. A mesura que s’endinsa en les peculiaritats de la respectada família Lafferty, anirà descobrint fins a quin punt la religió pot servir com a justificant dels crims més abjectes. Paral·lelament el policia patirà una crisi de fe en adonar-se com les autoritats religioses, amb la finalitat de protegir la integritat de l’església, estan disposades a passar per alt certs delictes. I, com a teló de fons, una vegada més el patriarcat, que nega l'agència de les dones i les supedita al marit, pare i senyor.

Tot i que Under the Banner of Heaven es basa en un crim real, es percep que els fets han estat modificats per aconseguir la màxima eficàcia dramàtica, des de la lluitat interior del detectiu protagonista fins a la figura del seu col·lega indi Paiute (i no mormó), que assumeix el punt de vista extern de l’espectador. Inclou a més una bona dosi de voluntat didàctica, atès que el mormonisme és ple de particularitats que la majoria desconeixem; tot i que les escenes retrospectives sobre fragments del patiment dels primers pioners a mitjans del segle XIX se m’han fet sobreres.

El tema no és agradable —feminicidi i infanticidi perpretrat dins de la família—, a més a la sèrie li costa una mica d’arrencar, amb un munt de personatges que li cal presentar, però un cop pren la velocitat de creuer és d’allò més absorbent. Compta amb l’aposta guanyadora del protagonisme d’Andrew Garfield, un actor que fa de tot —super-herois, musicals, drames— i tot ho fa bé. Afegiu-hi per acabar un guió modèlic i convertireu aquest títol en una recomanació segura. 

Filmoteca forçosa (84)

Frida (Julie Taymor, USA 2002 (Filmin))

Malgrat la (inevitable?) submissió a l’anglofonia, aquest biopic de la Kahlo resulta més que correcte i visualment és una preciositat. (8) 

Reds (Warren Beatty, USA 1981(Filmin))

Luxós projecte (grans actors secundaris, magistral fotografia de Vittorio Storaro) al servei de la vanitat del director. Tres hores injustificables d’amor i revolució. (6)

Lightyear (Angus MacLane, USA 2022 (Disney+))

Semblava un disbarat la idea de fer ara aquesta mena de preqüela de «Toy Story», el que no podíem sospitar és que seria tan avorrida i impersonal. El punt més baix de la trajectòria de Pixar. (4)

Ouistreham/En un moll de Normandia (Emmanuel Carrère, França 2021 (Movistar+))

Juliette Binoche és una escriptora que s’infiltra en el món de les dones de neteja per documentar-ne la precarietat. Denúncia incòmoda que es barreja amb la mala consciència liberal. (7)

American Gigolo (Paul Schrader, USA 1980 (Filmin))

Elegant thriller que funciona com a metàfora de la dècada dels 80. Darrera de les superfícies metal·litzades, els neons i el materialisme s’hi troba, com sempre a Schrader, una lectura moral. (8)

Death Becomes Her/La mort us escau tant (Robert Zemeckis, USA 1992 (Filmin))

Sàtira sobre la lluita contra l’envelliment a qualsevol preu. En el seu moment els efectes especials van impactar i el tercet protagonista —Streep, Hawn i Willis— s’hi llueix. (7)