Totes les religions solen ser una mica ridícules, si te les mires fixament a la cara, i sense l’ajuda d’additius o cosmètics; però potser la mormona és una de les més absurdes del món universal. Vaig explicar-ne les raons fa molt de temps aquí i aquí; però també s’ha de reconèixer que aquestes creences poden constituir una font de conflictes dramàtics incomparable. Això és el que van fer Mark V. Olsen i Will Scheffer a la sèrie de HBO «Big Love», potser ara mig oblidada, però que en el seu moment les cinc temporades (2006 - 2011) van gaudir de gran consideració entre la crítica.
«Big Love» explicava la vida i miracles del patriarca Bill Henrickson (el malaguanyat Bill Paxton), tradicionalista mormó que, des dels afores residencials de Salt Lake City, intentava dur un «modus vivendi» perfectament integrat al segle XXI, tot practicant al mateix temps la poligàmia. Cal aclarir que la poligàmia en l’actualitat es considera il·legal i és repudiada per la branca oficial de l’església mormona. En teoria només persisteix en comunitats rurals i aïllades, una mica al marge de la llei.
Atès que Henrickson era un pilar de la comunitat —començava com a propietari d’una mena de Leroy Merlin, després gestionava un casino en territori indi i acabava encetant carrera política—, la seva situació familiar no podia ser més compromesa. A això cal afegir la complexa estructura de la família de Bill; ja que, si una família estàndard dóna per a una «sitcom» sense necessitat d’esforçar-se gaire, imagineu-vos els conflictes i embolics quan hi ha tres esposes (n’hi arriba a haver una quarta) i vuit fills d’edat variada en convivència. Ja en el primer capítol, el marit ha de recórrer a la farmacopea per poder satisfer sexualment les tres mullers; i això només és el principi d’una muntanya russa de secrets, gelosies, travetes i mentides, però també de solidaritat, tendresa i complicitats.
«Big Love» tocava tota mena de qüestions: antropològiques, religioses, dramàtiques, polítiques i fins i tot criminals, en un format de serial de llarga durada. I, malgrat el seu punt de vista aparentment tan excèntric (o precisament per això), aconseguia il·luminar de forma reveladora les dinàmiques que regeixen qualsevol grup humà.
Si bé Paxton podia ser carismàtic, però també una mica aturat, les seves tres esposes funcionen perfectament, harmonitzant bé la diferència. Barbara (Jeanne Tripplehorn) va ser la primera, és l’única amb la que està legalment casat, i actua per tant com a cònjuge oficial a efectes de socialització. Nicolette (Chloë Sevigny), la segona, va cuidar Barbara durant el seu càncer, i prové d’una d’aquelles comunitats de poligàmia rural, on l’incest no és el seu pitjor problema. Finalment, Margie (Ginnifer Goodwin) és la tercera esposa, la més jove i sensual de les tres. Inicialment va ser la cangur, crec que amb això està tot dit.
«Big Love» amaga a la seva màniga les intervencions d’una pila de grans actors. No ho era encara Amanda Seyfried, que tenia en el futur «Mamma Mia», «Chloe» i «Els miserables». Ni Aaron Paul, a punt de ser descobert per «Breaking Bad». Però sí que ho són els veterans Bruce Dern, Grace Zabriskie (inoblidable a «Twin Peaks»), Ellen Burstyn, Matt Ross (tan present a «Silicon Valley»), Sissy Spacek, Mary Kay Place, i sobre tot el desaparegut Harry Dean Stanton, que aquí broda el paper de Profeta ancestral i odiós.
La sèrie fou nominada a dojo, però només obtingué un Golden Globe Award l’any 2009 per a Chloë Sevigny. La seva primera temporada tenia música de Mark Mothersbaugh (de Devo), la segona la va firmar David Byrne. La sintonia inicial va ser el «God Only Knows» de Brian Wilson els tres primers anys.
Malgrat que les dues últimes temporades tendissin a la militància i a la canonització del protagonista, crec seriosament que «Big Love» mereixeria millor posteritat.
«Big Love» explicava la vida i miracles del patriarca Bill Henrickson (el malaguanyat Bill Paxton), tradicionalista mormó que, des dels afores residencials de Salt Lake City, intentava dur un «modus vivendi» perfectament integrat al segle XXI, tot practicant al mateix temps la poligàmia. Cal aclarir que la poligàmia en l’actualitat es considera il·legal i és repudiada per la branca oficial de l’església mormona. En teoria només persisteix en comunitats rurals i aïllades, una mica al marge de la llei.
Atès que Henrickson era un pilar de la comunitat —començava com a propietari d’una mena de Leroy Merlin, després gestionava un casino en territori indi i acabava encetant carrera política—, la seva situació familiar no podia ser més compromesa. A això cal afegir la complexa estructura de la família de Bill; ja que, si una família estàndard dóna per a una «sitcom» sense necessitat d’esforçar-se gaire, imagineu-vos els conflictes i embolics quan hi ha tres esposes (n’hi arriba a haver una quarta) i vuit fills d’edat variada en convivència. Ja en el primer capítol, el marit ha de recórrer a la farmacopea per poder satisfer sexualment les tres mullers; i això només és el principi d’una muntanya russa de secrets, gelosies, travetes i mentides, però també de solidaritat, tendresa i complicitats.
«Big Love» tocava tota mena de qüestions: antropològiques, religioses, dramàtiques, polítiques i fins i tot criminals, en un format de serial de llarga durada. I, malgrat el seu punt de vista aparentment tan excèntric (o precisament per això), aconseguia il·luminar de forma reveladora les dinàmiques que regeixen qualsevol grup humà.
Si bé Paxton podia ser carismàtic, però també una mica aturat, les seves tres esposes funcionen perfectament, harmonitzant bé la diferència. Barbara (Jeanne Tripplehorn) va ser la primera, és l’única amb la que està legalment casat, i actua per tant com a cònjuge oficial a efectes de socialització. Nicolette (Chloë Sevigny), la segona, va cuidar Barbara durant el seu càncer, i prové d’una d’aquelles comunitats de poligàmia rural, on l’incest no és el seu pitjor problema. Finalment, Margie (Ginnifer Goodwin) és la tercera esposa, la més jove i sensual de les tres. Inicialment va ser la cangur, crec que amb això està tot dit.
«Big Love» amaga a la seva màniga les intervencions d’una pila de grans actors. No ho era encara Amanda Seyfried, que tenia en el futur «Mamma Mia», «Chloe» i «Els miserables». Ni Aaron Paul, a punt de ser descobert per «Breaking Bad». Però sí que ho són els veterans Bruce Dern, Grace Zabriskie (inoblidable a «Twin Peaks»), Ellen Burstyn, Matt Ross (tan present a «Silicon Valley»), Sissy Spacek, Mary Kay Place, i sobre tot el desaparegut Harry Dean Stanton, que aquí broda el paper de Profeta ancestral i odiós.
La sèrie fou nominada a dojo, però només obtingué un Golden Globe Award l’any 2009 per a Chloë Sevigny. La seva primera temporada tenia música de Mark Mothersbaugh (de Devo), la segona la va firmar David Byrne. La sintonia inicial va ser el «God Only Knows» de Brian Wilson els tres primers anys.
Malgrat que les dues últimes temporades tendissin a la militància i a la canonització del protagonista, crec seriosament que «Big Love» mereixeria millor posteritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada