El lector sempre torna al lloc del crim

Els russos en general són de naturalesa ampla, Avdótia Romànovna, ampla com la seva terra, i extraordinàriament proclius al que és fantàstic i desgavellat. Però ser ample i no tenir cap genialitat en particular, és un problema.

Qui em llegeix de fa temps ja sap que amb Fiódor Dostoievski tinc un problema, i aquest no és tant que no em convencin els seus escrits com que no accepti la possibilitat que no em puguin agradar. Per això no paro de donar-li noves oportunitats i insisteixo una i altra vegada en les seves novel·les i contes amb una contumàcia digna de millors resultats. Així és com he tornat (crec que per tercera vegada!) a Crim i càstig, una de les seves obres indiscutides i, per tant, totalment mereixedora dels meus esforços. En lloc de refiar-me d’una de les traduccions nothifixis dels Grans Clàssics Universals que corren per totes les cases, aquest cop he fet servir l’edició de la col·lecció Bernat Metge Universal, traduïda del rus per Miquel Cabal Guarro, una garantia total.

I sí, he de reconèixer que en aquesta ocasió l’obra ha lliscat molt bé pel que fa al nivell del llenguatge. La versió de Cabal resol perfectament les diverses parles dels personatges, tant els col·loquialismes com els vulgarismes i els accents estrangers, i fa el text proper i lliure d’encarcaraments. Potser per això m’he sentit més que mai immers a l’acció i he percebut la xafogor sufocant de l’estiu de Sant Petersburg. També he notat la proximitat claustrofòbica dels habitatges on es mouen els personatges de la novel·la, autèntiques cofurnes curulles de gent que fan pensar immediatament en la cabina dels Germans Marx. Dostoievski treu bon profit d’aquesta promiscuïtat forçada per solucionar alguns moments de la trama on calen orelles atentes darrera d’un envà.

Algunes coses de Crim i càstig m’agraden molt, com aquest principi agosarat i sense més preàmbuls, on Raskólnikov avança pel carrer amb una idea criminal ben plantada al cap, o els moments de suspens, quan tems que l’assassí serà descobert o et preguntes qui ha eixugat els deutes de l’estudiant. La conclusió també és perfecta (no hi incloc els epílegs), com ho és el capítol final de Svidrigàilov, un dels personatges més contradictoris i fascinants de la novel·la.

Sorprenen els mètodes de la policia, aquí representats pel Porfiri Petrovitx i en Zamétov, a l’hora d’investigar, ben poc professionals en les seves disteses tertúlies amb el sospitós. I, per cert, quina loquacitat la seva!; ja es nota que al segle XIX tenien molt de temps per perdre tant les forces de l’ordre com els lectors. Aquests soliloquis inacabables enmig d’un diàleg semblen tan excessius com algunes mostres de sentimentalisme exacerbat; penso sobretot en la vídua de Marmelàdov, embogida i fent espectacle envoltada dels seus orfenets. Tot i que el personatge que potser més grinyola és el de Sónia, la prostituta de bon cor decidida a redimir el protagonista tant si vol com si no. El seu grau d’abnegada humiliació afortunadament ja no és d’aquest món.

Però si no m’acabo d’empassar Crim i càstig és responsabilitat sobretot de Raskólnikov. Aquest estudiant que no estudia i que a sobre dilapida la minsa fortuna de la seva sacrificada família, s’empatolla unes idees filosòfiques aberrants que l’únic que aconsegueixen és augmentar la desgràcia universal. Definitivament no t’agrada llegir una novel·la on el capteniment del protagonista només et provoca ganes de clavar-li un calbot rere l’altre. Al seu costat l’irresponsable, però bon jan, Razumikhin sembla un reconfortant model de seny i un dels pocs personatges pels que pots sentir una simpatia autèntica. 

En resum i malgrat tot, aquesta ha estat la meva experiència més satisfactòria amb Fiódor Dostoievski. Potser no hi insistiré més i, de comú acord, ho deixarem en empat. 

Filmoteca forçosa (89)

Peter von Kant (François Ozon, França 2021 (Boliche))
Versió en clau masculina del melodrama clàssic de Fassbinder, més histèric i amb un punt còmic. Destacable Denis Menochet i unes impagables Isabelle Adjani i Hanna Schygulla. (7)

Cerdita (Carlota Pereda, Espanya 2021 (Verdi))

Expansió d’un curt homònim que ja no era gran cosa. Mal interpretada, pèssimament escrita i amb unes bones intencions que es queden a mig camí. (4)

Catherine Called Birdy/El llibre de Catherine (Lena Dunham, Regne Unit 2022 (Amazon Prime))

Comèdia medieval sobre política matrimonial de les joves nobles. La primera obra després de Girls que ha obtingut resposta positiva de la crítica. D’ús quasi exclusiu per a adolescents. (6)

The Lost City (Aaron i Adam Nee, USA 2022 (Amazon Prime))

Comèdia d’aventures selvàtiques amb escriptora de novel·les romàntiques i el model que surt retratat a la coberta. Empal·lideix si la comparem amb «Darrere el cor verd», el seu obvi model. (6)

Un año, una noche (Isaki Lacuesta, Espanya 2022 (Verdi Park))

Les seqüeles que pateix una parella de víctimes d’un acte terrorista. Massa llarga i amb un ritme irregular, però també amb grans moments dramàtics i amb dues excel·lents interpretacions de Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayart. (7)

Argentina 1985 (Santiago Mitre, Argentina 2022 (Amazon))

Crònica de la liquidació d’una dictadura a través de la justícia. Molt ben escrita, molt didàctica i perfectament interpretada (ai, Darín!) (8)

 

Mort al veïnat

El gènere del true crime que dramatitza crims extrets de la vida real està gaudint d’una enorme popularitat en els últims anys, fins al punt que es corre el perill d’exhaurir els casos més escandalosos o intrigants i cal acudir a exemples menors, curiositats de nota a peu de pàgina que amb prou feines justificarien l’interès i que cal decorar amb gràcia perquè l’espectador se’ls empassi. Aquest seria el cas de Candy: A Death in Texas, que es pot veure a Disney+, el relat d’un assassinat que es va produir en un suburbi de Dallas el juny de 1980, quan a causa d’una trifulga entre veïnes, una d’elles va acabar amb la vida d’una altra mitjançant 41 cops de destral.

Tant la contundència del crim com l’actitud de qui el va perpetrar no va suposar cap dificultat per establir-ne l’autoria, per tant la crònica dels fets resulta breu en excés i, com deia abans, s’ha d’acudir a recursos de guió que inflin el relat i el facin passador. Així en el primer episodi ja s’exposa la jornada de l’assassinat, amb títols premonitoris del tipus «dues hores abans de morir», i només en capítols posteriors es fa la presentació dels personatges i el seu entorn. Cal reconèixer que la vida dels protagonistes i el seu món no podria ser més anodí: classe mitja de casetes amb jardí, dones dedicades a la llar i els fills, i una comunitat que té l’església com a centre social. Si no fos per la mirada tenyida d’ironia i per algun estirabot inesperat, el tedi que descriuen els capítols centrals de la sèrie serien inaguantables.

També hi ajuda la presència de Jessica Biel a la qual, per una vegada a la vida, li deixen demostrar que és alguna cosa més que una cara bonica. I al seu costat la sempre eficaç Melanie Lynskey en un paper absolutament ingrat. Amb tot, i malgrat un desenllaç sorprenent, els cinc capítols es fan llargs pel que volen explicar, de manera que Candy acredita només un aprovat molt justet. 

Coreografies i bombes

El febrer del 2019 escrivia a propòsit de la primera temporada de Derry Girls:

(…) la va emetre Channel 4 fa un any, però ara es pot veure a Netflix. La protagonitzen quatre alumnes d'una escola de monges (i el cosí anglès d'una d'elles) a Derry (Irlanda del Nord) durant The Troubles (els problemes) entre catòlics i protestants dels anys 90 del segle passat. Aquest ambient de guerra civil de baixa intensitat, amb un exèrcit en funcions d'ocupant i una activitat terrorista de presència intermitent no sembla l'entorn més propici per a una comèdia trinxeraire i populista com aquesta. 

Però ningú com els britànics per combinar els vents (i les ventositats) de la Història, amb el costumisme vulgar de "Gent del barri" i les bretolades d'"Els joves". Es tracta d'un entreteniment lleuger, que mai no arriba a la píndola de mitja hora, de manera que els sis capítols passen com un no res. Recomanada per assistents al concert de "Yo fui a EGB"; els catòlics integristes l'hauríeu d'evitar.

Al Regne Unit va fer furor i a Irlanda del Nord va gaudir d'un extraordinari 64,2 % d'audiència. No cal dir que, des de l'emissió del pilot, està aparaulada la segona temporada.

Noto en el to que emprava una certa condescendència; potser per això no em vaig molestar a veure la segona temporada (2019, però emesa a Netflix amb posterioritat) i només l’entusiasme retrospectiu que va provocar la tercera i última temporada (2022) em va impel·lir a recuperar-la. I certament que Derry Girls mereixia aquesta revisió, perquè poques sèries de la televisió actual ofereixen un humor tan alegre i poca-solta sense cap coartada de segones intencions, i no em negareu que estem molt necessitats de fer unes quantes rialles alliberadores.

A més els seus personatges —tant el quintet protagonista, com els seus familiars i la formidable i pragmàtica Sister George Michael— estan perfectament delineats amb quatre trets senzills que els fan tan còmics com entranyables. Pel que fa al vessant històric, la sèrie abasta des del 1994 fins el 1997, amb un episodi final de doble durada que inclou les votacions pels Acords del Divendres Sant que tingueren lloc el 1998. Si bé la violència de la situació s'exposa a la majoria dels episodis com un inconvenient i com a font de gags, a mesura que Derry Girls s'acosta a la seva conclusió es permet introduir algunes notes més serioses que, sense perdre la lleugeresa humorística, aposten per la reconciliació. Vivament recomanada.

Tot sobre el meu barri

La scuola cattolica d’Edoardo Albinati ha de ser per força un llibre important. No tan sols per haver guanyat l’any 2016 el premi Strega, el més prestigiós que s’atorga a Itàlia a l’obra publicada, sinó també per les seves prop de 1300 pàgines, que converteixen aquesta novel·la en un objecte veritablement contundent com a arma llancívola. Si algú volgués satisfer la curiositat, l’any 2019 Va ser editada a Lumen sota el nom de La escuela católica amb traducció d’Ana Ciurans Ferrándiz.

Tot i que en aparença el narrador de la novel·la intenta reconstruir els anys de la seva adolescència en un barri benestant del nord de Roma i la seva experiència com a estudiant en un institut privat dirigit pels maristes, aviat es revelarà que en el cor del text es troba un cèlebre cas de la crònica negra italiana, l’anomenada Massacre del Circeo. A finals de setembre de 1975 tres joves de casa bona segrestaren dues noies a les que havien engalipat i durant un parell de dies les sotmeteren a tota mena de violència i vexacions sexuals fins a causar la mort d’una d’elles. Albinati confessa que va compartir escola amb aquests criminals i, en un intent de comprendre què va provocar aquestes atrocitats, elabora un informe minuciós del context on es van criar tant l’autor com el trio letal.

Això comporta escriure pàgines i pàgines teoritzant sobre tot el que és humà i (sobretot) diví: la religió, l’educació catòlica, la masculinitat, la sexualitat adolescent, les famílies burgeses, el feixisme, la pràctica de l’esport, el terrorisme i fins i tot la decoració interior de les cases del seu barri. I quan dic pàgines i pàgines m’estic referint a centenars de fulls on tot és elucubració d’alta volada i no hi ha gota d’acció ni de personatges. Sense exagerar, fins passada la pàgina 250 no hi figura una escena entre persones de carn i ossos (i encara sense continuïtat!)

No sé, aquesta idea maximalista de la novel·la, que en comparació converteix les vomitades de Knausgård en poc més que un haiku, no és la meva. No hi busco tractats filosòfics, sociològics i morals, sinó alguna cosa molt més viva i menys alliçonadora. Després d’intentar avançar una estona per entre tota aquesta teorització eixuta, vaig optar pel sistema Guerra i Pau: saltar-me les filosofades i anar directament al tall. Malauradament, si li lleves la teoria, La escuela católica queda en res. Per exemple la Massacre, que hauria de ser central al llibre, es redueix a una desena de pàgines. I la resta de parts narratives, relativament breus i desconnectades les unes de les altres, no podrien ser menys suggeridores: aquí una descripció de tots els professors d’educació física que va tenir l’autor durant el batxillerat, allà una llista de les pel·lícules que va anar a veure al cinema l’any 75.

Crec que Albinati és molt conscient del suplici al que està sotmetent el lector i de tant en tant ens pregunta si encara hi som, amb la promesa que més endavant trobarem teca de la bona. Em sap greu, però ho vaig deixar córrer cap a la pàgina 500; al cap i a la fi ja no em queden tants anys de lectura com per castigar-me d’aquesta manera.

    Con las misas pasaba lo mismo. Tenía los escrúpulos propios de un viejo fariseo, y si hubiera nacido hebreo ortodoxo o musulmán integrista o pertenecido a cualquier otra confesión tan repleta de preceptos que incluso debes tener cuidado con cómo caminas, cómo respiras, con lo que bebes, miras, comes, con la mano que utilizas, el gorro que llevas y cuántas veces te lavas al día, una confesión en la que todas las acciones están estrictamente reglamentadas desde el principio, creo que me habría sentido cómodo. ¡Ay! Una vida pautada minuto a minuto por la observancia de las leyes, como el reloj que hace tictac, tranquila e ineludiblemente, que apenas las respetas vives en paz y nadie puede reprocharte nada. Estás a salvo. Has pagado por adelantado. La ley más severa funciona de este modo: el hecho mismo de observarla constituye un castigo suficiente. Te castiga al obedecerla.

    El inconveniente es que, poco a poco, vas perdiendo de vista su esencia moral y te limitas a cumplir con el mínimo necesario; ni un gramo, ni un céntimo, ni un segundo ni una genuflexión más de lo establecido. La regla se reduce a un hueso pulido de tanto mordisquearlo. «Misión cumplida», dices cada vez que observas un precepto. «¡Ya he cumplido!»

    Cuando descubrí que la misa tenía validez si llegabas a tiempo al padrenuestro, no volví a asistir a una desde el principio. Nunca. Llegaba en el minuto exacto en que empezaba la liturgia eucarística.

El meu interès per aquesta novel·la el va desvetllar l’adaptació cinematogràfica homònima que va dirigir Stefano Mordini l’any 2021 i que es pot veure a Netflix. Ja s’entendrà que amb una durada d’una hora i tres quarts difícilment s’hi podrà enquibir tot el contingut del llibre amb les seves desenes de personatges i les seves tones de reflexions de tota mena. Els actors —alguns tan coneguts com Jasmine Trinca, Riccardo Scamarcio o Valeria Golino— surten a un parell de frases per cap, mentre una veu en off intenta lligar-ho tot en un relat que finalment queda en no res. A la fi l’únic que recordarem del film seran les escenes de les noies segrestades i humiliades; vint minuts de patiment gratuït i descontextualitzat. Us el podeu estalviar. 

Filmoteca forçosa (88) - Angela Lansbury

Gaslight/Llum de gas (George Cukor, USA 1944 (Filmin))

Fascinant exercici de suspens psicològic. Tant Ingrid Bergman com Charles Boyer estan més que perfectes. Angela Lansbury debutava en el paper de la minyoneta descarada i s’endugué una candidatura a l’Oscar ben merescuda. (8)

The Picture of Dorian Grey (Albert Lewin, USA 1945 (Filmin))

Molt literària i molt elegant adaptació de la novel·la d’Oscar Wilde per part de l'esteta Lewin. Lansbury fa, amb l’habitual solvència, el petit paper de la cupletista Sybil Vane. (8) 

The Manchurian Candidate (John Frankenheimer, USA 1962 (Filmin))

Deliri paranoic, però amb innegable sentit del suspens, molt propi dels anys de la Guerra Freda. Angela Lansbury va rebre una nominació a l’Oscar fent de mare de Laurence Harvey (que era tres anys més jove que ella) interpretant un personatge a les antípodes dels que sol fer. (7)

Bedknobs and Broomsticks/L’aprenenta de bruixa (Robert Stevenson, USA 1971 (Disney+))

Intent de repetir l’èxit de Mary Poppins amb ingredients similars que funciona sorprenentment bé, gràcies a l’encant de Lansbury i la bona química que té amb David Tomlinson. Insòlita la presència de nazis, més pròpia d’un film propagandístic dels 40. (8)

The Lady Vanishes (Anthony Page, Regne Unit 1979 (Filmin))

Malgrat el deliciós precedent de Hitchcock, aquesta versió m’ha fet força gràcia. Lansbury no pot fer ombra a l’entranyable May Whitty, però Cybill Shepherd sí que funciona. (7)

The Mirror Cracked/El mirall trencat (Guy Hamilton, Regne Unit 1980 (Filmin))

Encartonada versió d’una novel·la d’Agatha Christie plena de velles glòries —Liz Taylor, Kim Novak, Rock Hudson, Tony Curtis…— en diversos graus de sobreactuació. Lansbury, com a Miss Marple, sembla fer un assaig general de la seva Jessica Fletcher. (6)

El pitjor cunyat del món

Anys enrere les sogres solien ser els membres de la família més vilipendiats, un paper que en temps recents han usurpat els cunyats. No cal dir que aquest clixé, com tots els clixés, sol tenir més excepcions que no pas casos que confirmin la regla; però el que és segur és que no deuen córrer gaires cunyats més nocius que aquest John Paul que els hi ha tocat a les germanes Garvey a Bad Sisters (Apple TV). El marit de Grace, la germana segona, és autoritari, manipulador, mentider, xantatgista i calumniador, fins al punt que les quatre germanes restants tenen cadascuna motius de sobres per acabar amb ell.

El principi de la sèrie ens mostra el funeral de John Paul, que ha mort en circumstàncies indeterminades però sospitoses. A partir d’aquí presenciarem en abundants flash-backs com les germanes han intentat en diverses ocasions assassinar el cunyat i com totes elles han fracassat. Mentrestant en el present dos germans d’una companyia asseguradora en fallida intenten trobar alguna irregularitat en la defunció de John Paul per no haver de pagar la pòlissa de vida.

Amb aquest argument ja es pot suposar que ens trobem davant d’una comèdia negra, però una d’aquelles on pesa més l’amargor que les rialles. La intriga que propulsa la sèrie per saber com s’ha produït la mort del cunyat és eficaç i té un desenllaç força satisfactori, tot i que si s’eliminessin un parell de capítols potser l’interès seria més sostingut. L’elenc és molt solvent: Sharon Horgan (Catastrophe), Anne-Marie Duff (His Dark Materials, Sex Education), Eve Hewson (The Knick), Daryl McCormack (Good Luck to You, Leo Grande) i Claes Bang (The Square, The Northman). Les localitzacions a la costa propera a Dublín són molt atractives i, si se’m permet la frivolitat, hi abunden les cases espaioses i ben moblades, que fan goig de veure.

Bad Sisters no revoluciona res, però permet un entreteniment ben acabat, amb sorpreses puntuals i una mostra exemplar (i literal) de sororitat.