Cromo

Gentilesa de JT

 

Caça de gais

Els anys 70 del segle XX visqueren una inusual època de visibilització de l’homosexualitat, especialment als Estats Units, però també als països de l’Europa occidental. A les grans ciutats s’establiren barris on l’heterodòxia sexual trobava refugi, s’inauguraren locals —bars, cafès, saunes…— destinats al públic gai, i aparegueren les primeres publicacions periòdiques homosexuals, mentre que el cinema, el teatre i la televisió en començava a parlar de forma no exclusivament condemnatòria. Foren uns anys de tan inaudita bonança que, mentre els conservadors més furibunds clamaven al cel per un càstig diví, els mateixos beneficiats començaren a témer que allò no podia acabar bé. Fruit d’aquesta aprensió autopunitiva, corrien pels ghettos gais llegendes sobre assassins en sèrie que operaven en la foscor anònima de les saunes, backrooms i altres zones de cruising (precisament el títol d’un film de 1980 que especulava sobre un d’aquests possibles criminals). Com tots sabem la profecia s’acomplí a principis dels 80 amb l’aparició de la sida, una malaltia vírica que va actuar exactament com ho faria un assassí en sèrie.

Aquest temps i aquestes circumstàncies centren l’onzena temporada de la d’American Horror Story (Disney+), la denominada NYC, emesa entre octubre i novembre de 2022. La sèrie creada per Ryan Murphy i Brad Falchuk té com a denominador comú de les seves diverses encarnacions l’horror genèric i aquí barreja sense cap vergonya els fets històrics amb les ocurrències més abracadabrants. Del que explica sobre l’aparició del VIH dubto que res tingui cap base científica sòlida i l’únic que importa és contaminar al major nombre de personatges possibles. En quant a l’assassí —en realitat assassins, perquè n’hi ha dos— apareix sempre quan menys te l’esperes en un racó de la imatge, amb la improbabilitat i la truculència pròpia d’un serial de sèrie Z. Tot s’hi val per suggerir una atmosfera horrífica, on la trama és pràcticament inexistent.

Una col·lecció d’actors queer, habituals a les produccions de Murphy, interpreten sense cap rellevància els principals personatges de l’auca: Russell Tovey (un policia armaritzat), Denis O’Hare (un mafiós aficionat als vestits roses), Charlie Carver (un jove convertit en activista a causa de la indolència de la policia), Sandra Bernhard (una lesbiana que tira el tarot amb una baralla on totes les cartes corresponen a la mort) o Zachary Quinto (un milionari de tendències sado-masoquistes). Si totes les actuacions són mediocres, Billie Lourd les supera com a inexpressiva investigadora del virus i embarassada d’un infectat; però encara fa més pena Patti LuPone, eminent estrella de Broadway, en un ingrat paper de cantant i animadora en uns banys de vapor. Probablement està inspirada en Bette Midler, que va començar la seva carrera actuant en saunes gais. Hi ha a la sèrie altres homòlegs a personatges de la vida real com el fotògraf Robert Maplethorpe, el seu mecenes Sam Wagstaff o el cantant Klaus Nomi, uns homenatges que bé es podrien haver estalviat.

Per una banda cal agrair l’existència de Ryan Murphy, un dels principals responsables de la presència de temàtiques LGTB a la televisió actual, fins i tot si ens retrata força sovint de forma negativa i amb tendències criminals (al cap i a la fi no hi ha res menys interessant que una hagiografia); però el que resulta imperdonable és que engendri ficcions tan vergonyoses i matusseres com aquesta, on cada capítol té el dubtós mèrit de ser pitjor que l’anterior. Vaig abandonar American Horror Story en la seva segona temporada i comprovo ara amb l’onzena que de segur vaig fer santament.

Filmoteca forçosa (98)

 

Guest of Honor/Convidat d’honor (Atom Egoyan, Canadà 2019 (Filmin))

Egoyan recupera part de les seves millors virtuts en un elaborat trencaclosques sobre la culpa i els conills. (7)

Sin/El pecat (Andrei Konchalovsky (Rússia/Itàlia 2019 (Movistar+))

Crònica literalment dantesca dels anys centrals de la vida de Miquel Àngel, més ocupat en els problemes econòmics i les lluites polítiques entre els della Rovere i els Medici. Aspra, però amb veu pròpia. (7)

The Banshees of Inisherin (Martin McDonagh (Irlanda 2022 (Girona))

Idiosincràtica, excèntrica i plena de tipus pintorescos, com ho són gairebé totes les pel·lícules ambientades a Irlanda. Excel·lents tots els actors així com el particular ritme dels diàlegs. I tanmateix no he entès que m’han volgut explicar. (6)

1976 (Manuela Martelli (Xile 2022 (Filmin))

El procés de conscienciació d’una dona burgesa en el Xile del cop d’estat. Correcta, un xic convencional i amb innecessaris subratllats musicals. (7)

F/X (Robert Mandel (USA 1986 (Filmin))

Thriller molt distret i amb algunes agradables sorpreses. Homenatge involuntari a una forma d’aconseguir efectes especials que ja estava en vies d’extinció. (7)

To Olivia (John Hay (Regne Unit 2021 (Movistar+))

De com Roald Dahl i Patricia Neal van superar la pèrdua d’una filla petita. Malgrat els esforços del senyor de Downton Abbey i la senyora de Bodyguard, es nota molt que és una pel·lícula per a la televisió. (5)

Esbarjos provincians

Vincent és un perruquer de vida monòtona d’ençà que la seva xicota se’n va anar a París. Un dia veu al carrer una dona que li sona vagament i comença a seguir-la. Es tracta de Rosalie, propietària d’una botiga de queviures, passejadora solitària i bevedora encara més solitària. La seva neboda Aude, una estudiant peresosa que ha abandonat la universitat sense dir-ho als seus pares, s’encarregarà de seguir Vincent per esbrinar què vol de la seva tia. Aquest és l’inici de Rosalie Blum la novel·la gràfica de Camille Jourdy editada per La Cúpula el 2012 en un volum que reuneix els àlbums Une impression de déjà-vu (2007), Haut les mains, peau de lapin! (2008) i Au hasard Balthazar! (2009).

El llibre entra a fons en el joc de les vides creuades en un indret poc engrescador com ho és una ciutat de províncies. Els seus habitants, limitats per les previsibles distraccions que ofereixen el bar de la plaça, el cant coral o el cafè-cantant, s’evadeixen imaginant vides que no són, tot i que potser la realitat serà molt més difícil de creure que totes les cabòries inspirades pel tedi.

Deliciosa comèdia social, molt tendra amb els seus personatges aparentment insignificants, que tanmateix ens conduiran cap a girs inesperats. També bones dosis d’humor amb aquesta mare de Vincent, dominadora i excèntrica, o el company de pis d’Aude, que pretén muntar un circ amb un pressupost inexistent.

Malgrat la seva aparença modesta Rosalie Blum és un excel·lent exercici sobre el punt de vista i una demostració que de les vides ordinàries se’n pot extreure una gran història. A més amb un dibuix amable i ple de gràcia, on destaca la precisió minuciosa de l’atrezzo, és a dir, la profusió de petits objectes que decoren les habitacions.

L’any 2015 Julien Rappenau en va fer una adaptació cinematogràfica que, segons les meves notes, no em va fer el pes. Rebutgeu succedanis i aneu a les fonts, llegiu la Rosalie que va dibuixar Jourdy i descobriu a les darreres pàgines el secret de l’aparentment grisa protagonista.

Lletres en una pantalla

Ja fa anys que la idea de posar crèdits inicials a les pel·lícules va de baixa, fins al punt que en alguns casos s’arriben a estalviar fins i tot el rètol amb el títol, pràctica perillosa que pot generar equívocs si reunim un espectador despistat amb un complex de multisales. No estic demanant que tornin meravelles de disseny com les que ens regalava Saul Bass a la dècada dels cinquanta i seixanta del segle passat, però estaria bé que el contingut del film vingués precedit d’una informació succinta del títol de l’obra, els principals actors, el guionista i el director com a mínim. Tot acompanyat d’unes imatges adients i una música suggeridora que ens ajudi a posar-nos en situació. Em pregunto si aquesta introducció no mediatitzada que ara sembla estar tan de moda, obeeix a una intenció immersiva que pretén dissimular l’artifici que representa tota obra d’art. En tot cas, igual que no acceptem un llibre sense la corresponent coberta, caldria esperar que les pel·lícules (tret d’excepcions degudament autoritzades) es presentessin de forma convenient.

El que no falta mai, abans que el film entri en matèria, és la menció de totes les companyies, associacions, organismes, societats i colles d’amics que hi han posat diners, totes amb el logo ben a la vista, no fos cas que l’espectador —a qui aquestes minúcies importen entre poc i gens— no s’adonés que fer pel·lícules és molt car i algú les ha de pagar abans que no comencin a produir rèdits.

Sorprenentment tota la informació que se’ns escatima al principi sobre les persones que han intervingut a la pel·lícula, ens és retornada amb interessos en els crèdits finals. En el cinema clàssic això ho enllestien amb quatre rètols ben atapeïts a l’inici, mentre que a la conclusió es limitaven a un concís THE END; però en l’actualitat sembla que s’han de donar dades de fins a l’últim mico que remotament ha tingut alguna cosa a veure amb l’elaboració del film que acabem de veure. No dic que no tingui interès donar detall dels actors, de qui ha escrit el guió, de qui ha compost la música o tingut cura de la fotografia, fins i tot del responsable del vestuari o la direcció artistica. I no negaré que de vegades he aguantat fins al final per assabentar-me del títol de la cançó que sonava a l’escena de l’enterrament o del nom del poblet tan bufó on la protagonista es comprava un xalet. Però cal saber el nom del personal sanitari, el dels encarregats del catering o el dels transportistes? (De totes maneres, dades il·legibles per la lletra menuda i la velocitat a la que es projecten). Potser hi ha una norma sindical que obliga a fer constar tota aquesta corrua de noms? Es tracta d’un tortuós aperitiu d’aquest vici modern de la seqüència post-crèdits?

I el que és una plaga que afecta a tot el cinema de gran pressupost infecta també les vostres sèries de televisió favorites. Comproveu si no com dels 45 minuts de mitjana que dura un episodi d’Andor, 7 minuts són ocupats per aquestes llistes de lletres blanc sobre negre. En aquests moments d’esbarjo televisiu sí que vivim de debò a l’era de la informació.

Vida d’un terraplanista

No agrairem mai prou la tasca que fa l’editorial Mai Més per acostar-nos l’obra completa de Terry Pratchett en català; a més en unes edicions amb cara i ulls, sense aquell tuf de literatura d’estació de trens que solien exhibir les novel·les de Discmón traduïdes al castellà. Afegiu a aquest esforç la ràpida traducció que han fet de la biografia de Pratchett Terry Pratchett Una vida amb notes a peu de pàgina de Rob Wilkins, tot just apareguda al Regne Unit el 2022, traslladada al català per Marta Armengol Royo (però també al castellà per Manu Viciano).

Quan Pratchett fou diagnosticat amb una malaltia mental degenerativa l’any 2006, va començar a aplegar notes per a la seva autobiografia, una obra que mai va arribar a completar. Wilkins, que fou l’assistent personal de l’autor durant els últims quinze anys de vida, ha partit d’aquestes notes —apart de la seva pròpia privilegiada experiència— per escriure una biografia molt informada, però on potser el biògraf està massa present.

Cal reconèixer que la vida de Pratchett no és la més apassionant del món, no trobareu aquí cap drama dickensià. Va néixer com a fill únic i estimat en un poblet perfectament pintoresc no gaire lluny de Londres. Fou un alumne normalet que des de l’adolescència va interessar-se en la literatura fantàstica i la ciència-ficció. Als disset anys va deixar els estudis per treballar de periodista i més endavant de cap de premsa d’un organisme que proporcionava energia elèctrica a partir de quatre centrals nuclears.

El 1987, quan s’apropava ja a la quarantena i vist l’èxit creixent de les seves novel·les, va decidir dedicar-se exclusivament a la literatura. i quan Terry es decidia a fer una cosa, la feia a fons, sense mitges tintes. O sigui que a partir d’aquest moment l’home no va fer altra cosa que escriure (un mínim de dues obres anuals), emprendre viatges promocionals i firmar llibres a establiments de tot el Regne Unit. Tot plegat admirable, però d’un interès limitat. Amb tot, el llibre està escrit amb l’amenitat i l’humor que caldria esperar d’algú com Pratchett; també amb una profusió de notes a peu de pàgina, ja anunciades des del títol mateix. No cal ni dir que els fans de l’autor devoraran aquesta biografia i seran premiats amb algunes curiositats sobre l’origen de certs detalls del Discmón; per a la resta serà un llibre tan agradable com escassament prioritari. 

Filmoteca forçosa (97)

Pelham 1-2-3 (Joseph Sargent, USA 1974 (Filmin))
Un vagó de metro segrestat i 17 hostatges que seran executats si no es paga un milió de dòlars. Tan electritzant com divertida, un tipus de cinema que ja no es fa. Per a un amant dels metros, un regal. (8)

La vida padre (Joaquín Mazón, Espanya 2022 (Movistar+))
Comèdia absurda amb un xef amnèsic per arbitrarietats del guió. Ni dos excel·lents actors com Karra Elejalde i Enric Auquer poden salvar-la. (5) 

The Fall (Tarsim Singh, Índia 2006 (Filmin))

Visualment prodigiosa i (oh miracle!) sense efectes digitals. Llàstima que la història es vagi enfonsant lentament cap al tedi ensucrat. (7)

Seules les bêtes (Dóminik Moll, França 2019 (Filmin))

Tragicomèdia dels errors on res no és el que sembla: cal anar seguint els diferents punts de vista per treure l’entrellat. Enginyosa. (8)

Babylon (Damien Chazelle, USA 2022 (Balmes))

Reconstrucció del Hollywood de l’arribada del cinema sonor amb la intenció de retre-li un homenatge emocionat (que no emociona). Un festival d’excessos que cal veure per creure’l. Inigualable. (5)

The Burnt Orange Heresy/Una obra mestra (Giuseppe Capotondi, USA/Itàlia 2019 (Filmin))

Intriga moderadament distreta i elegant sobre el món de l’art i les lleis del mercat. Amb l’encisadora Elizabeth Debicki. (6)