Un mapamundi loquaç

 ¿Recordeu aquells mapes muts de l’escola, que no contenien cap inscripció, i en els quals calia escriure el nom dels països, les ciutats i els accidents geogràfics? Potser, com tantes altres invencions pedagògiques del passat, ja hauran desaparegut del mapa. Però el mapa del que volia parlar, amb el qual m’he topat sovint els darrers dies, és un mapa molt xerraire.

És obra d’un tal Eric Fischer i presenta sobre el mapamundi la densitat de missatges de Twitter que circulen pel món, amb la gràcia afegida que s’ha distingit cromàticament el llenguatge en el que han estat emesos. No tinc cap garantia de la veracitat d’aquest infograma, però no deixo de trobar-lo fascinant en permetre fer algunes lectures reveladores, tant sobre fronteres culturals com sobre fronteres tecnològiques. Perquè no cal oblidar que aquest retrat respon només a la part de la humanitat que té accés als recursos més avançats de la comunitat 2.0, un percentatge que amb tota seguretat no és majoritari.

En una primera mirada, Àfrica continua sent el continent negre per excel·lència, i les seves mancances tecnològiques esborren la possible diversitat lingüística. Austràlia és un altre gran forat fosc, al que hi contribueix l’elecció del color gris per representar la llengua anglesa. Per això, els Estats Units, malgrat la seva densitat de “tuits” (especialment al seu cantó oriental), no impressiona tant com la francofonia del Quebec al llarg de la vall del riu Sant Llorenç (vegeu la imatge que encapçala l’apunt).

És curiós que el castellà no sembli creuar la frontera del Río Grande, com si tots els immigrants hispànics amb accés a Twitter abandonessin les arrels per abraçar la llengua de conveniència. Més al sud, castellà i portuguès es reparteixen el minso pastís latinoamericà, amb més ombres que llums. El forat negre de Cuba és una absència que clama al cel per la llibertat d’expressió.

Àsia dóna més alegries perquè compta amb països decididament tecnològics. Indonèsia, Malàisia i l’Índia fan un bon paper, encara que la darrera continua explicant-se en anglès. Però al racó nord-oriental del continent s’hi pot trobar una foto prou significativa de la situació. Davant de les meravelles gairebé fosforescents del japonès i el coreà (de Corea del Sud), trobem els èxits més diluïts del xinès i el rus. A l’espai del mapa que hipotèticament ocuparia Corea del Nord, trobarem un altre gran forat negre. Es diria que Corea del Sud ha esdevingut una illa.

Europa, com era d’esperar, és un garbuix de contradiccions. Les illes britàniques, per si algú patia, roman un imperi de la grisor (és a dir, de l’anglofonia). L’alemany domina el desgavell continental i controla gairebé tota la Suïssa, Austria i països limítrofs. Els holandesos, molt actius a Twitter, ocupen part de Bèlgica; els italians s’estenen més enllà de les fronteres de França i no m’explico què representen les llumetes blau clar al mapa del país veí. Hi ha desencerts evidents, com que el turc i l’alemany tinguin colors tan similars que sigui difícil distingir-los i explicar el pes de la immigració.

Llavors arribem a  la península ibèrica. El gallec l’han pintat de magenta, gairebé idèntic al roig castellà, o sigui que qualsevol apreciació confon. L’eusquera ni tan sols l’han considerat digne de ser representat. Però la presència del català em sembla significativa. Dibuixa un racó de la península clarament diferenciat. Lamento dir als pancatalanistes que, més enllà de Castelló, la nostra llengua es veu més aviat com a molesta caspa d’alguns provocadors. A les Balears el retrat té més bona pinta, encara que els colors similars del castellà i l’alemany no estic segur que no amaguin un poder a l’obscuritat que es descobrirà massa tard. M’inquieta la zona turquesa al nord d’Eivissa. Són tots holandesos en plena “rave”? 

Per qui vulgui continuar explorant i entendre millor el que he anat explicant, aquí trobarà el mapa en molt alta definició.