Pells-roges (1932; 1946)

Els inconsistents malvats que assetjaren Tintín durant la seva peripècia africana semblaven actuar a sou dels gàngsters de Chicago. Per tant era lògic que l’aventura següent es titulés “Tintín a Amèrica”. Per primera vegada, Hergé s’allunyava del dictat programàtic de l’Abbé Wallez i es deixava dur pel seu passat de boy-scout: ara visitaria les tribus índies americanes que tant el fascinaven.

Tot i això, els episodis que protagonitzen els pells-roges no semblen gaire acurats des del punt de vista de l’etnografia —els indis de l’àlbum són gairebé tan ineptes i puerils com els “negrets” del Congo— i acaben escorant cap al clixé i la comèdia. Per contra, podem trobar un primer apunt de crítica quan Tintín descobreix un pou de petroli. Els especuladors s’afanyen a oferir-li milionades per les seves terres; però, quan els revela que el territori és propietat de la tribu, els paguen 25 dòlars i envien l’exèrcit per desallotjar-los. Potser, com a exposició, no és revolucionària, però és més interessant que la repetició de prejudicis dels seus dos àlbums anteriors.

Mirat amb ulls maliciosos, la recreació a tot color de “Tintín al Congo” o la de “Tintín a Amèrica”, que són les que jo vaig llegir de petit, no afegeixen gaire intensitat ni als personatges ni als paisatges originals. Semblen obligacions contractuals que no són a l’alçada de les molt més interessants noves aventures que Hergé estava dibuixant a principi dels anys quaranta.

“Tintín a Amèrica” no deixa de ser un títol decididament menor, menys ofensiu que els seus antecessors, però ple d’incidents episòdics que no configuren cap trama veritable.  L’abús del “deus ex machina” és insultant, fins i tot per a un lector immadur de menys de set anys. O sigui que tampoc tinc res de bo a dir sobre “Tintín a Amèrica”, publicada a Barcelona el 1968, quan la majoria de les aventures adultes de l’heroi ja havien estat traduïdes i resoltes.

Semblarà que estic fent temps, mentre espero que un altre comediant em substitueixi a l’escenari; però la veritat és que hi ha poca cosa interessant a dir sobre “Tintín a Amèrica”. Potser que és l’única aventura de Tintín que conté una figura històrica: el gàngster Al Capone. I, de forma més discutible, una caricatura de Mary Pickford i una premonició de l’arxi-malvat Rastapopoulos.

Seria a causa de l’època recent de la Llei Seca, però és curiosa la insistència en el tema dels gàngsters i que tota la trama giri entorn de Chicago (New York no devia ser encara mítica a principis dels anys 30). També queda clar que es considerava els Estats Units com la pàtria de l’automòbil: les vores de les carreteres són plenes de ferralla automobilística. No deixa de ser esfereïdora la menció casual del linxament d’uns quants negres, com un costum típicament americà. Per això a l’edició pels Estats Units es parla simplement del linxament d’uns quants homes, sense especificar-ne la raça. Precisament fou aquest títol el primer en aparèixer en llengua anglesa (1962) tot i que als Estats Units no arribà fins l’any 1973 i amb els personatges negres, considerats massa estereotipats, degudament emblanquits. Sembla que és aquesta edició la que corre actualment pel món.

No sabeu com friso per saltar-me aquesta aventureta de pa sucat amb oli i passar al títol següent on comença el que és veritablement bo.