Matèria de somnis

Curiosament, les dues pel·lícules amb més nominacions als Oscar, “The artist” i “Hugo”, són declaracions d’amor a l’art del cinema i a la seva capacitat de fer somiar, i encara que el film de Scorsese em sembla superior a l’aplicada i buida rèplica d’Hazanavicious, em temo que serà “The artist” la que s’endurà la part del lleó.

“Hugo” apareix com una raresa dins de la carrera de Scorsese: la seva primera cinta adreçada al públic familiar. Basada en la novel·la de Brian Selznick “La invenció d’Hugo Cabret”, narra la vida del personatge titular, un orfe que habita les estances secretes de la Gare de Montparnasse i es dedica a donar corda als rellotges de l’estació al temps que intenta reparar l’autòmat que va heretar del seu pare. A la recerca de peces de rellotgeria acabarà topant amb Monsieur Georges, l’agre propietari d’una parada de joguines i llaminadures al vestíbul de l’estació. El que Hugo no sap és que aquest vell apagat és Georges Méliès, un dels grans pioners dels inicis del cinema, inventor dels efectes especials i dels gèneres de terror, de la ciència-ficció i del fantàstic. Com el guió s’ocupa a remarcar poc subtilment, a partir d’aquest moment la tasca d’Hugo serà doble: haurà de reparar tant el seu autòmat com la vida escapçada de Méliès.

Dins del film conviuen dues històries ben travades, però l’una m’interessa molt menys que l’altra. La peripècia del protagonista infantil a la recerca del seu pare sona formulàica i no sembla gaudir de gaire propulsió interna, potser perquè Asa Butterfield és un actor correcte i res més (malgrat els seus impressionants ulls blaus), potser perquè les bregues amb l’inspector de l’estació (Sacha Baron Cohen) respiren puerilitat, potser perquè l’excés de bonhomia del guió li sostreu tensió. Afortunadament Scorsese vesteix aquest costat més fictici de la pel·lícula amb robes d’impecable factura. El gran Dante Ferretti dissenya un París tòpic i impossible, on la Tour Eiffel i Nôtre Dame són omnipresents a l’horitzó i la Gare de Montparnasse esdevé un laberint gegantí dissenyat a sis mans entre Piranesi i Pattek-Philippe. La fotografia de Robert Richardson i la música de Howard Shore són excel·lents, com ho és el muntatge de la ja mítica Thelma Schoonmaker.

Pel que fa als actors, i aquesta és clarament una pel·lícula que no permet gaires ocasions de lluïment per ells, Ben Kingsley, com a Méliès, i Christopher Lee, com al llibreter de l’estació, estan tan bé com la seva veterania mereix esperar; però prefereixo quedar-me amb la graciosa Chloë Grace Moretz, nena precoç, lletraferida i entusiasta de l’aventura, i encara més amb Helen McRory, fent d’esposa de Méliès i reflectint els seus somnis de forma veraç i corprenedora.

 
Scorsese, un virtuós de la càmera, s’esplaia aquí amb moviments vertiginosos, conduït per una eufòria impròpia d’un home a punt de complir la setantena. El pròleg de la pel·lícula, un “tour de force” tan impossible i excitant com la seqüència del mercat àrab al Tintín de Spielberg, anuncia altres moments igualment meravellosos, especialment els que concerneixen als somnis d’Hugo, que ja valen el preu de l’entrada. La pel·lícula ha estat pensada per veure-la en 3D, però com que a Barcelona la versió en anglès la projecten només en 2D, ens hem perdut bona part de la seva gràcia. Els que hi entenen diuen que Scorsese finalment ha donat sentit a aquest vell truc de màgia, tot i que jo no acabo d’estar convençut. Des de la meva visió d’espectador bidimensional, em sembla que aquest flocs de neu voleiants, les ràfegues de fum, els plans zenitals i les sales de profunditat impossible no compleixen cap funció narrativa, sinó és la de servar una tecnologia destinada a embadocar-nos.

I això em fa retornar a la part d’ “Hugo” que més m’agrada i fins i tot m’emociona que és l’homenatge que Scorsese (gran cinèfil i enorme divulgador del cinema, no ho oblidem) fa dels seus antecessors i de Georges Méliès en especial. Amb tota la porrada de milers de dòlars gastats en aquesta producció, els seus moments més màgics són els retalls arcaics que pertanyen a un Harold Lloyd penjat a un immortal rellotge municipal o al justament cèlebre viatge a la lluna que va filmar Méliès amb una sabata i una espardenya. El pas ràpid de les pàgines d’un quadern converteixen els successius dibuixos en imatges vivents, efecte que em produeix un estremiment a l’espinada. “Hugo” també.