Gairebé tan gran com Cienfuegos

Del santboià Kiko Amat coneixia la seva destresa per escriure sobre música, un mèrit que em sembla del tot envejable, però no havia llegit encara cap de les seves novel·les. No sé si encertadament vaig inclinar-me per escollir la seva darrera “Eres el mejor, Cienfuegos” (Anagrama, 2012) que aborda el ben conegut i fins i tot sobreexplotat assumpte de la crisi dels quaranta.

Explicar la crisis de los cuarenta es sencillo: se trata de un fenómeno que convierte a los hombres en niños. En niños hiperactivos, insensatos y apenados. No hay forma de predecir con exactitud lo que será capaz de hacer un hombre adulto envenenado por la dolencia, pero la curva sintomática suele incluir absentismo conyugal, libido rampante, alcoholismo contumaz, caótico cuadro de toxicomanías, alto índice de siniestralidad automotriz, aislamiento antisocial, paranoia y, si no se corrige la tendencia a tiempo, adulterio, locura, divorcio y muerte.

Cienfuegos és un periodista cultural a qui la citada crisi li ha arribat als trenta sis anys: en ple procés de separació, amb un fill petit del qual gaudeix a temps parcial, una feina cada dia més precària i la frustració de no haver sabut endegar una carrera literària. I tot això en una Barcelona assotada per l’altra “crisi”, on el moviment de la indignació ocupa la plaça de Catalunya i esbronca els polítics a l’apertura del parlament. A partir d’aquest punt i, després d’innombrables peripècies tragicòmiques on intervenen algunes figures grotesques de l’inframón ciutadà, Cienfuegos assoleix la seva redempció particular i triomfa l’amor, com no podria ser d’una altra manera en una novel·la tan vocacionalment lleugera.

Amat escriu amb estil àgil, enginyós, amb sensibilitat “pop” i sentit de l’humor a flor de pell. Pel meu gust abusa una mica del símil:

Eloisa estaba realmente flaca, tenía una cintura de galgo rodeable con los dedos pulgar y corazón, y llevaba el pelo rubio despeinado y punzante, como un pajar en pleno ataque de nervios. Una Cleopatra anémica con cabello Eurythmics: cara de góndola, larga nariz egipcia, una nariz egipcia y en lanza, con insinuación de respingo final, una nariz divina. De su nariz fue de lo primero que me enamoré. Y luego ese cabello de bomba Orsini, tan rubio y picudo, tan nervioso, tan poco del país.

I, malgrat la feliç trempera de la seva escriptura, no pot ocultar el seu caràcter derivatiu, deutor (crec jo) de la seminal “Una conxorxa d’enzes” i de la resta de picaresques urbanes que proliferaren durant els anys 80 del segle passat. “Eres el mejor, Cienfuegos” és lectura ideal per l’estiu, intel·ligent i ràpida, amb les emocions justes i el somriure permanent garantit.

El llibre s’acompanya de gracioses il·lustracions de Sergi Puyol, també autor del dibuix de la coberta (que no fa justícia a les de l’interior).