Kunsthistorisches Museum (1)

De petit (o d’adolescent, que ve a ser el mateix) vaig mitificar l’obra del pintor Pieter Brueghel el Vell. Relativament aviat (en viatge d’interrail als disset anys) vaig poder contemplar la seva obra mestra absoluta, el “Paisatge amb la caiguda d’Ícar” que es pot veure als Musées royaux des beaux-arts de Belgique, a Brussel·les i que, tot i ser considerada ara només una bona còpia de l’original, ha inspirat grans poemes de grans poetes com foren Auden i Williams Carlos Williams.

Però prou sabia que un terç de la producció coneguda de Brueghel s’amagava a Viena, o sigui que vaig fer de la ciutat una de les meves destinacions somniades, sobretot per poder contemplar en directe portents com “La torre de Babel”, “La boda dels camperols” o “Els caçadors a la neu”. El Kunsthistorisches Museum, que és l’entitat que allotja aquestes meravelles, és un edifici d’enorme façana indigesta i que, per si fora poc, té el seu exacte clon a l’altra banda de la plaça: el museu d’història natural. Un cop a l’interior, malgrat l’exuberància del marbre, la cosa millora; però he de dir que no és un museu còmode de visitar, ja que és fàcil passar per alt algun recambró lateral on és troben algunes de les obres més interessants. Imagino que ha de ser difícil adaptar aquests casalots a les exigències de la museografia actual. Només cal veure la reconstrucció que es fa en algunes sales de la forma com s’exhibien els quadres un parell de segles enrere, amb una acumulació de pintures ocupant fins l’últim centímetre de la paret. Sortosament per fer la demostració tenen el bon gust d’emprar quadres de segona fila.

En quant a la col·lecció de pintura no cal dir que és excel·lent i que veure tants Brueghel junts impressiona, encara que cap d’ells sorprèn, atès que tots són conegudíssims. Per recordar-ne algun, potser escolliré el paisatge hivernal dels caçadors que sempre em talla l’alè i em fa pensar en una sobredosi de caramels de menta. I no li trobeu una mica de japonisme “avant la lettre”?

Però, si es volen evitar les grans escenes bigarrades i genèriques que esdevingueren l'especialitat d'en Brueghel, es pot contemplar un dels seus escassos quadres amb figures grans: “El pagès i el lladre de nius”, d’una inefable gràcia i una originalitat a prova de bomba. Contempleu-ne el detall i admireu-vos de com pot ser de bella la pintura de la quotidianitat.

Bé, però als museus se suposa que s’hi va a elevar-se una mica per sobre de les fatigues ordinàries del dia a dia, així que consignaré que si aneu al Kunst… hi trobareu també un grapat de Dürer de primera com “L’adoració de la Trinitat” o la “Mare de Déu de la pera” (no és conya); però com que jo sóc de tendències més aviat laiques i associo el nom de Dürer amb el realisme, em quedo amb el seu retrat de l’emperador Maximilià (Max pels íntims, encara que la seva expressió no convida precisament a les confiances).

Però, si parlem de realisme, Jan van Eyck guanya Albrecht Dürer per una pila d’anys i encara avui aquest retrat del cardenal Niccolò Albergati estremeix per la seva veracitat. Content hauria d’estar el retratat per haver assolit, segurament per la via més inesperada, la immortalitat que tant devia buscar.

Al carrer (a Viena) fa tanta calor i aquest museu és tan distret que possiblement allargaré la visita dos o tres apunts més. No crec que calguin més justificacions.